Gerardo Pisarello va néixer el 1970 a Tucumán, una de les regions de l’Argentina que conserven més viva la llengua i la cultura indígena i que més va patir la repressió de la dictadura del general Videla. Fill d’una mestra rural i d’un advocat modest i idealista, quan tenia sis anys un grup d’encaputxats va entrar a casa seva i es va endur el seu pare per matar-lo.

Aquest aire que encara conserva de criatura solitària i avesada a patir en silenci es devia forjar durant els anys que va viure marcat per la por i pels estigmes de la dictadura. Les conviccions progressistes les hauria pogut heretar igualment del seu pare, però el compromís amb la defensa dels drets humans no s'entén sense l'experiència de la dictadura argentina. 

Un cop restablerta la democràcia el 1983, la figura del pare va ser reivindicada i fins i tot homenatjada i ell va començar a participar en protestes contra els saquejos perpetrats per la nova classe política del seu país. Llicenciat en Dret a la Universitat de Tucumán, el 1996 va arribar a Madrid amb una beca per fer el doctorat i cinc anys després venia a viure a Barcelona.

Davant dels problemes que plantejava tornar a un país destruït pels militars i pels polítics, fer de professor en precari a la UB era una oportunitat d’or. Barcelona també l'hi va posar fàcil. Amb la capital desconnectada de la seva història nacional per un ajuntament que utilitzava els debats socials i la globalització per amagar el conflicte de fons amb Espanya, el jove professor de Dret Constitucional de seguida va trobar camp per córrer. 

Pisarello es va introduir en els cercles que han configurat el seu espai polític a través de Jaume Asens, el dirigent més independentista de Barcelona en Comú. La manera que Asens té de concebre l’ofici d’advocat, com una eina política per eixamplar els drets civils, li recordava el seu pare i l’amistat va tenir tan recorregut que el 2012 van escriure conjuntament un llibre: No hay derecho(s). La ilegalidad del poder en tiempos de crisis.

Pel que fa a l'Ada Colau, la va conèixer en les campanyes de V de vivienda i després a l’Observatori DESC, que va dirigir durant 10 anys amb Jordi Borja. Autor d’un llibre sobre el dret a l’habitatge publicat durant els anys feliços de la bombolla immobiliària, es pot dir que Pisarello es va forjar en aquest circuit de l’esquerra alternativa tan barceloní que és mantingut pels mateixos poders que critica amb l'objectiu de vacunar les consciències inquietes i sensibles. 

Quan l’independentisme va esclatar, Pisarello va veure una finestra d’oportunitat per aplicar les seves idees i es va apuntar a Procés Constituent, l’organització de l’Arcadi Oliveres i la monja Forcades que condicionava la separació d’Espanya al model social del nou estat. El tinent d'alcalde de Barcelona en Comú considera que la democràcia viu un procés de degradació des del 1970 i que tot allò que serveixi per debilitar els poders constituïts és positiu per tornar la veu al poble. Això és el que es desprèn del seu llibre: El largo termidor. La ofensiva del constitucionalismo antidemocrático.

Mentre el president Mas va portar la iniciativa, i va semblar real la possibilitat que el centredreta liderés la independència, els discursos de Pisarello i els seus amics van quedar en un segon terme. Però després del fiasco del 9-N, i amb la confessió de Pujol despertant fantasmes i complexos, la retòrica revolucionària va agafar empenta i el grup de l’Observatori DESC es va veure amb cor de prendre la bandera del trencament que havien abandonat els partits independentistes. 

Quan l’exalcalde Trias va renunciar a centrar la campanya dela reelecció en la visió d'una Barcelona capital d’estat, Pisarello i Colau es van trobar al capdavant d’una marxa imparable cap a l’Ajuntament, amb el suport de la premsa i de la policia espanyola, que els veien com un mal menor. Mancats de temps per preparar un projecte amb cara i ulls, el tàndem s’ha trobat de sobte dirigint un monstre burocràtic que cada dia deixa en evidència les limitacions dels seus discursos i del seu activisme. 

D’entrada, el fet que una dona antisistema i un immigrant llatinoamericà siguin les primeres autoritats de la ciutat més important del sud d’Europa per a Pisarello deu ser tan emocionant com per a mi ho podria ser la independència de Catalunya. Tot i així, a mesura que han passat els mesos, la il·lusió i l’abrandament dels primers dies s’ha apagat a causa de la desorganització provocada per la manca de quadres competents i per la desorientació que han provocat alguns errors de càlcul.

El mateix rebombori que ha generat l’exposició del Born ha posat de manifest que no es pot governar només amb idees generals, i que la instrumentalització política té límits, com va comprovar Mas amb la caiguda del seu prestigi després del 9-N. Si els comuns han pogut utilitzar la situació creada per l’independentisme de palanca per accedir al poder municipal, també els partits del processisme poden utilitzar la pulsió separatista per desbancar-los de Barcelona. 

El fet que Pisarello sàpiga què és patir una dictadura no vol dir que entengui quins monstres desperta Franco a Catalunya. Ho vam veure durant la inauguració de l'exposició, quan va ser incapaç de donar un missatge clar sobre el sentit de la mostra, tot i que ja es veia venir que hi hauria problemes. Denunciar la deriva despòtica de les democràcies en els llibres, o reconèixer que el paper de l'exèrcit en la Constitució de 1978 no té parangó a Europa, és contradictori amb aspirar a ser el mal menor de l'Estat espanyol a Catalunya. 

Mentre Pisarello i els seus amics no comprenguin que, per molt d’esquerres que siguin, no poden utilitzar Barcelona per fer experiments a Espanya no passaran de ser un succedani populista i envellit del PSC. Encara que l'alcaldessa es quedi embarassada al més pur estil sudamericà (o, ehem, escandinau).