Jaume Collboni és un dels pocs supervivents de la fornada de joves polítics del PSC que van quedar atrapats per l’emergència de l’independentisme just quan tot feia pensar que el socialisme esdevindria la ideologia hegemònica d’Espanya i la solució per controlar Catalunya. 

Nascut a Barcelona el 1969, va saltar a la primera línia de la política coincidint amb la gestació del moviment social que va organitzar les consultes populars per la independència, del 2009 al 2011. Juntament amb Maurici Lucena, Rocío Martínez-Sampere, Laia Bonet, Jordi Martí o Núria Parlon, Collboni encarnava el triomf de l’Espanya de la Transició i de la Catalunya estètica i desnacionalitzada que el PSC va promoure durant la seva llarga hegemonia a Barcelona. 

D’aspecte polit i agradable, en una època marcada encara per l’estil ranci dels Pujol, els Maragall o els Aznar, Collboni va aparèixer amb el seu aire de gentleman per afeitar, com George Clooney a l’anunci de Nespresso. Pensat per triomfar en una societat encantada d’haver-se conegut, la seva imatge de jove benestant, guapo i compromès no va ser suficient per mantenir la ficció d’un país construït sobre una memòria i una economia excessivament especulatives.

Foto: Sergi Alcàzar

El 2008, l’any que The Economist publicava el seu famós número sobre Espanya, The party is over, Collboni entrava a l’executiva del PSC. Des del 2005, coordinava el grup parlamentari socialista al Parlament, és a dir, que va viure el drama de l’Estatut de molt a prop. El 2010, José Zaragoza va cedir-li la direcció de la campanya del PSC, que va tenir la primera patacada electoral de les moltes que després vindrien. El 2010 també va ser l’any de la primera gran manifestació independentista i de l’entrada de Solidaritat al Parlament. 

El segon tinent d’alcalde de Barcelona i la seva colla generacional aviat es van trobar atrapats entre dos corrents molt forts i antagònics. El 2011, el PP de Rajoy treia majoria absoluta, mentre que l’electorat de CiU i ERC es decantava cap a posicions cada cop més independentistes. El desembre de mateix any, Collboni era nomenat secretari de comunicació i portaveu del PSC. Pocs mesos abans, el partit havia perdut l’Ajuntament de Barcelona, després de 30 anys d’hegemonia.

Collboni i companyia van rebre el cop de gràcia el novembre del 2012, quan el president Mas va convocar eleccions anticipades després de la negativa de Rajoy a revisar el sistema de finançament de Catalunya. Atrapats entre l’independentisme del seu electorat i la pressió d’un PP que intentava evitar que Espanya fos intervinguda i, de passada, aprofitava per recentralitzar l'Estat, CiU va abandonar el PSC a la seva sort i va renegar de l’autonomisme per prometre la celebració d’un referèndum.

Foto: Sergi Alcàzar

La institucionalització de la idea que Catalunya podia ser independent sense fer una guerra, va acabar de destruir el prestigi immerescut del federalisme. La imatge de formalitat fresca, una mica publicitària, de Collboni i la seva colla es va passar a veure com un element més de la comèdia del sistema. Entre el 2013 i el 2015, les corbates van desaparèixer del Parlament i, amb la irrupció de Podemos, l’estètica del Congrés també es va veure afectada per la febre de les samarretes.

Darrere de la façana de polític hedonista i urbanita, Collboni té una trajectòria com a sindicalista. Llicenciat en Dret, el 1996 va impulsar el gabinet tècnic de la UGT de Catalunya i va formar part de la direcció estatal del sindicat entre el 1998 i el 2005. A la universitat va ser secretari general de l’AJEC (Associació de Joves Estudiants de Catalunya) i membre del claustre de la UB, entre 1992 i 1995. És llavors que els incombustibles Miquel Iceta i Josep Maria Álvarez es fixen amb ell. 

Si els avis andalusos van connectar Collboni amb el món de la immigració, que ha tingut un paper tan important en l’imaginari del PSC, el sindicalisme el va connectar amb el nucli dur del partit i la seva cultura del poder, tremendament pragmàtica i resistent. D’altra banda, els anys a l’AJEC també li devien permetre conèixer bé la FNEC i alguns elements de l’independentisme que tanta influència han tingut a l’hora de transformar el panorama polític, els darrers anys. 

En plena caiguda lliure del PSC, i amb l’arbre de l’autonomisme sacsejat per la corrupció i l’autoritarisme de l'Estat, el 2014 Collboni va guanyar les primàries del seu partit per anar de candidat a l’alcaldia de Barcelona. Competia amb companys de la seva generació com ara Martí, Bonet o Martinez-Sampere, més fluixos i més crèduls, més enlluernats pels sopars de duro de Maragall, però que també s’havien quedat sense aire dins d’un PSC en retrocés, i buscaven una sortida. 

Les primàries van ser sòrdides i Collboni va ser acusat de comprar el vot de paquistanesos. A les municipals, només va treure quatre regidors, malgrat que les prediccions pessimistes en preveien cinc. Els seus mals resultats van espatllar l’estrategia de CiU, que comptava amb els socialistes per evitar la victòria d’Ada Colau. Tot i així, el fet que la majoria de votants socialistes anessin a Barcelona en Comú a la llarga ha donat una nova oportunitat al PSC i al mateix Collboni, que en l’espot electoral es presentava com un boxejador sofert, colpejat per la crisi.

Alfred Bosch, Ada Colau i Jaume Collboni a l'Ajuntament de Barcelona / Foto: Ajuntament de Barcelona 

Abans de l’estiu, Colau va pactar amb el grup socialista un govern estable. Nomenat segon Tinent d’alcalde d’Empresa, Cultura i Innovació, Collboni ha passat de perdre-ho quasi tot -el 2015 va ser imputat pel cas Mercuri i es va separar del creador de Sálvame, la seva parella des de 2011- a controlar el poder dur de la capital de Catalunya, amb només quatre regidors. Mentre Colau explota el discurs bonista, el PSC té ara l’oportunitat de preparar-se per presentar-se com el partit de l’ordre i els diners en les properes municipals. 

Si el PDeCAT no troba un discurs amb cara i ulls i ERC no s’espavila, Collboni es pot trobar liderant aviat el partit dels negocis i de la marca Barcelona. Naturalment, tot dependrà del que passi aquest 2017. Malgrat que les enquestes diuen que la relació amb Madrid és el tema que més preocupa els barcelonins, si l’independentisme no remata les seves jugades, el procés degeneratiu que va complicar la carrera de Collboni i la resta de promeses del PSC, el viuran ara els partits sobiranistes i, més tard, probablement també el PP.

 

Foto principal: Sergi Alcàzar