Maria Rovira Lastra, coneguda entre els internautes com a Oye Sherman, m’escriu per DM, mentre l’espero a la meva taula de sempre del Velódromo: “Ei, Enric. Soc fora, que estic constipada i l’aire condicionat em mata”.
No recordava –penso mentre agafo el cafè i m’encamino cap a la terrassa amb resignació– que els humoristes s’encostipen més a l’estiu que no pas a l’hivern. És senzill d’entendre. Moquejar a 32 graus centígrads, sota un sol asteca, és un acudit en si mateix.
Si a sobre obligues la gent a prescindir de l’aire condicionat per poder parlar amb tu, les possibilitats per la broma es multipliquen. “No vens amb l’anorac? Vols un Cacaolat calent? Per què no hem quedat de matinada?”
Em vaig fixar en Rovira fent el xafarder per Internet, amb un vídeo d’aquests que publica a la web de Minoria Absoluta. Parlava dels poemes que escrivia quan era adolescent. Confessava que quan anava a l’institut tenia un word titulat Arañando espejos ple de textos depressius.
“Hi ha dues classes d’adolescents –hi explicava–: Els que follen i els que escriuen poemes dient que es volen morir”. També recordava que va començar a escriure en castellà perquè, a Catalunya, tot lletraferit comença practicant amb la llengua del imperio, encara que sigui bilingüe com Jordi Gracia o es digui “Montserrat Rocafeliu Puigberenguer”.
Ho explicava amb una gràcia natural, de Mowgli que juga alegrement amb els animalons de la selva sense pensar en la sort que té que l’os i la pantera el protegeixin. Em va recordar a les amigues de l’escola. La mateixa estètica pastoril, el mateix feminisme esquerp i els mateixos prejudicis de l’esquerra puritana, però amb internet i els colors indigenistes de la CUP.
Durant l’entrevista, descobreixo que Rovira va anar a la mateixa escola que jo i que va tenir els mateixos professors que jo, però 17 anys més tard. Súnion és una escola que rep els pares dient que vol fer ciutadans lliures, amb imatges de fons de la Grècia clàssica, i després fa cantar als alumnes cançons de Lluís Llach.
“Com és que vas començar a escriure en castellà?”, li pregunto. Súnion és una escola cara i catalaníssima. Quan jo hi estudiava fins i tot ens vam poder saltar l’assignatura de Castellà tot un curs –cosa que no va impedir que tragués bones notes a la universitat ni que el meu millor amic escrivís una cançó que feia: “Heroïna, hija puta asesina”–.
“Suposo –em diu Rovira– que el castellà em sonava millor perquè hi havia més distància entre text i jo”. Com que ho veia en companys de la meva generació i ho veig encara en alguns alumnes, entenc que el castellà li donava la distància que llavors no podia assolir mitjançant l’experiència, la intel·ligència, la cultura i l’autocontrol.
"Quan volia sonar transcendent o volia fer gràcia –continua– em semblava que el castellà quedava millor. Era un efecte del desconeixement, esclar, el mateix que es produeix quan escrivim una carta en anglès i ens sembla que ens ha quedat de conya”.
Ara escriu en català, però ja no somnia a ser escriptora. I això que la vocació era forta: als 9 anys ja escrivia poemes. Després, va obrir un Fotolog on abocava textos depressius i feia conversar dos pollets de pasqua imitant una parella de pingüins d'un programa de televisió que es deia El Món de Beakman.
Els pollets que surten en el seu compte de Twitter estan inspirats en aquest programa dels anys noranta, que va guanyar un fotimer de premis. Malgrat que li agradaria publicar algun llibre, diu que també “vol fer altres coses”. Les ambicions literàries s’han moderat des que llegia Roald Dahl i va obrir el primer blog estant d’Erasmus a Roma.
Es va començar a especialitzar en l'humor recitant poemes en un bar del Born. Va veure que llegint tuits la gent reia i tenia èxit. Diu que fent humor se sent més còmoda que fent textos seriosos perquè “si l’altre riu, el text ja està justificat”. També diu que el Twitter com a dietari va molt bé, perquè t’obliga a sintetitzar i a elevar les teves merdes personals.
"Has mirat de dur un dietari, com Déu mana?" –li pregunto–. “Sí, però soc molt despistada i cada vegada que em compro una llibreta i començo a apuntar les meves coses l’acabo perdent i els meus petits drames queden abandonats en qualsevol bar o cantonada fosca, a mercè dels xafarders”.
L’humor de Rovira és inofensiu, però encara és net i no cau de les mans. De vegades fa frontera amb aquest submon de desmenjats i torturats que fan acudits a Twitter perquè no tenen força per crear res més. Tot i així, en els seus videos humorístics és capaç d'introduir Rodoreda o Ramon Llull i que li quedi graciós i natural.
Tinc curiositat per veure què farà d’aquí a 5 o 10 anys. Una vegada superat el misticisme patxanguer d’adolescent intens, es quedarà en la conyeta juvenil o farà alguna cosa més? Mentre marxa a treballar a Catalunya Ràdio, penso com es nota que encara raonem i escrivim sobre les runes. Fa molts anys que, en la cultura oficial, no es defensa ni s’estima res seriosament en català.
Suposo que per això veig tanta gent adormida. Tanta gent que només busca maneres de seguir intoxicant-se. Per això hi ha aquesta pederàstia moral, de tants adults que en el fons consideren una desgràcia haver sortit de la guarderia; de tants progres i sants que encara no han paït que els comunistes pactessin amb els nazis i els franquistes.
“Si desapareguessin els nens, els grans es moririen d’avorriment i de ressaca”, llegeixo en el timeline de Rovira. Oye Sherman, encara que siguis molt d’esquerres, digue’m que era un acudit de crítica social, i no un atac de sentimentalisme decadent disfressat d'ironia.