Joan Carles de Borbó i Borbó va néixer a Roma el gener de 1938, quan faltaven sis mesos per la batalla de l’Ebre i la guerra civil entrava en la fase definitiva. El seu pare, Joan de Borbó, havia insistit a Franco de combatre al seu costat, però el general havia declinat els seus oferiments amb l’argument que no volia posar en perill la vida d’un membre de la família reial.

El 1941, en ple domini nazi d’Europa, Alfons XIII va morir a Roma. De seguida, Joan Carles es va convertir en objecte de negociació entre l'hereu exiliat i el règim de Franco. Joan de Borbó volia restablir la monarquia i només va estar d'acord en una cosa amb el dictador: el seu fill gran havia d’ésser educat a Espanya. 

Després d'aprofitar la derrota d’Alemanya per intentar soscavar el règim franquista, el 1948 Joan de borbó va enviar el seu fill Joan Carles a estudiar a Madrid. Convertit en ostatge de la dictadura, Franco li va muntar una escola especial per a ell i set alumnes més de confiança. El futur rei, que és dislèxic i devia patir amb els estudis, va començar a oscil·lar com una piloteta entre els interessos del dictador i els interessos del seu pare.

Als 18 anys, quan era a punt d’acabar la instrucció militar, va matar el seu germà petit d’un tret accidental mentre era de vacances a Estoril. Tant Franco com Salazar van tapar el cas, però el fet és que Joan de Borbó es va quedar sense un hereu alternatiu a la corona que li donés capacitat de negociació política. 

El 1961, Joan Carles I es va casar amb la princesa Sofia i va establir la residència a Espanya per desig exprés de Franco. Tot i que el futur rei havia declarat que no acceptaria la corona mentre visqués el seu pare, el 1966 les relacions van acabar de trencar-se quan el futur monarca va evitar d’assistir a la commemoració del 25 aniversari de la mort d’Alfons XIII.

El 1969, les Corts franquistes van nomenar-lo successor de Franco a títol de rei. El 1974, el dictador va patir una flebitis i Joan Carles va assumir breument la direcció de l’Estat. Després d'una darrera aparició a la plaça d’Oriente, on es veu el futur rei impressionat per la gentada congregada, Franco va entrar en agonia. Un dia abans de morir, va fer prometre al seu successor que “preservaria la unitat de Espanya”.

- Si ho penses vol dir moltes coses –declararia el rei en una televisió francesa-. No em va dir fes allò o fes allò altre. Només em va demanar que preservés la unitat d’Espanya.

La democràcia, doncs, es va convertir en la principal arma del nou rei per complir la paraula donada. Investit cap d’Estat, en un acte presidit per l’escut de Castella i Lleó, Joan Carles I va jurar els principis del Movimiento. Com ara l’independentisme, la democràcia era llavors un discurs més dificil de concretar que no pas de criticar a base de tòpics tremendistes d’aquests que fan servir els mediocres per viure de la mamandúrria. 

Tot i ser el cap d’Estat més jove d’Europa, el nou rei va navegar per un mar d’interessos que miraven d'aturar els canvis o d'aconseguir que tot canviés perquè tot seguís igual -com ara la tercera via. Amb l’ajut de Suárez, va aconseguir que les corts franquistes es fessin l’harakiri i que Carrillo acceptés una legalització suïcida del partit comunista, per intermediació del dictador romanès Ceaucescu. Després de 41 anys, els ciutadans de l’Estat van tornar a votar en unes eleccions democràtiques. El seu pare va renunciar als seus drets dinàstics.

Convertit en el símbol de la nova Espanya, el rei Joan Carles va esdevenir una figura intocable i tots els que van desafiar-lo van acabar malament. Quan Suárez va intentar portar massa lluny la democràcia, se’l va treure de sobre. El mateix va fer amb els militars del 23-F, que ell mateix havia encoratjat, segons es desprèn de diversos testimonis, inclosa la seva amant Bárbara Rey. Fins i tot alguns empresaris que es tenien per intel·ligents van topar amb la sagrada figura del monarca.

La dependència que l’estabilitat de l’Estat va agafar de la figura reial i dels contes de fada que s’explicaven per encimbellar-lo, van anar convertint-lo en una mena de rei medieval. A les escoles els nens aprenien a descriure'l com una barreja d’heroi i de Sant humanitzat pels seus petits pecats venals. Home lent i obstinat, les seves limitacions i les seves ganes de divertir-se van caure bé en una societat traumatitzada per la pompa fúnebre de l’autoritarisme nacional catòlic. 

Mentre els espanyols es van conformar d’anar tirant i Occident va viure de les plusvàlues de la descolonització, Joan Carles I va ser el rei del Mambo. La seva bona estrella i la seva espontaneïtat, encantaven a una societat sense massa llums, que s’ho volia passar bé i fer-se poques preguntes. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’arribada del PP al govern, les coses van canviar. 

Quan Aznar va voler modernitzar Espanya, la mediocritat entusiasta del rei va entrar en crisi i van tornar a emergir els vells problemes. Convençut que la unitat de l'Estat no necessitava els vernissos pintorescos que li donaven el rei o Jordi Pujol, Aznar va voler tirar pel dret i va obrir la veda contra la monarquia. Poc es pensava que la caspa reial mantenia el prestigi de la Constitució. Pel seu compte, el rei difícilment hauria dit mai que el castellà “nunca fue lengua de imposición”. 

Joan Carles I va superar els primers cops donant peixet a l’espanyolisme i al populisme. El 1996 la infanta Cristina va conèixer Iñaki Undargarin, que llavors vivia amb la seva nòvia, i va obrir una veta d'or per mantenir el calor popular de la corona. Després de la boda de la infanta, el rei Felip ho va tenir fàcil per festejar amb una periodista divorciada. La boda entre Felip VI i la princesa Letícia va marcar l’era Zapatero, que va ser un llarg viatge psicotròpic. 

Amb la crisi i la irrupció de l’independentisme el mur informatiu que havia protegit la imatge de la corona va caure bruscament. Els diaris van començar a parlar de les amants del rei. També es va donar veu a suposats fills il·legitims i van emergir les penes de la reina Sofia. El 2011, el cas Noos va esquitxar Iñaki Undargarin, que la corona havia pogut vendre fins llavors com el gendre perfecte. 

Cada vegada més vell i aïllat, el rei va rebre el cop de gràcia amb la famosa fotografia de l’elefant. Tot i haver-se fracturat el maluc durant els dies de cacera, va haver de demanar perdó per haver marxat de safari mentre el país patia els efectes de la crisi. En èpoques millors, les xifres de l’atur no impedien que les lesions del monarca humanitzessin la seva figura tant o més que els rumors sobre les seves amants i xerinol·les.  

Tot i la insistència de la premsa en la crisi, el problema era que el rei havia deixat d’encarnar les il·lusions dels espanyols i ja no era imprescindible per ningú. El monarca no havia tingut ni l’habilitat, ni la possibilitat, de modernitzar la seva imatge, i les estratègies populatxeres que li havien permès de sobreviure al desmantellament del franquisme i a les pressions d’Aznar se li van girar en contra. 

Convertit en el cap de turc de l'Espanya que havia promogut, el juny de 2014 va abdicar en favor del seu fill Felip VI. El nou rei és més elegant i té més estudis que el seu pare, però no sembla tan humà, ni tan modern respecte del seu temps. En el seu aire sever hi ha una fredor que fa pensar en els prínceps de les democràcies fràgils dels països de l’orient mitjà. Tot i així, mentre la premsa estigui distreta amb les velles gresques del seu pare, tindrà marge per anar tirant sense posar-se a prova.

Una mica com Jordi Pujol, fa l'efecte que el rei Joan Carles s'ha convertit en el boc expiatori de la seva pròpia obra política. Mentre els periodistes parlen de Bárbara Rey, els detalls del 23F i d'alguns entramats econòmics queden en un segon pla. El jutge Vidal deia en una de les seves conferències que polítics del PP i el PSOE li havien demanat si Catalunya acceptaria una monarquia composta.

Les informacions que van sortint d'uns anys ençà sobre la vida personal del rei emèrit també podrien ser una amenaça implícita a Felip VI per lligar-lo curt davant de l'independentisme. Al capdavall, allà Castella han cregut sempre que el rei d'Espanya era seu i només seu. En tot cas, el descrèdit personal és un preu modest per protegir el valor simbòlic d'una monarquia centenària que trontolla i que, igual que quan va ser restaurada, ara mateix no superaria un plebiscit.