Joan Ignasi Elena (Barcelona, 1968) és fill de tots els miratges i totes les il·lusions frustrades de la Transició. El seu pare era un llibertari de la FAI que votava els socialistes i vivia obsessionat perquè els seus fills tinguessin l'educació universitària que ell no havia pogut rebre a causa de la dictadura.

Petit de quatre germans, es va afiliar al PSC amb 14 anys, i va militar-hi fins que el partit va intentar obligar-lo a votar contra el dret a l'autodeterminació. Si Espanya hagués complert mínimament les expectatives creades per la democràcia, Elena hauria estat un actor secundari del partit tota la vida, cada cop més arraconat per la passivitat submisa del sector obiolista.

Elena és amant de l'Índia, civilització d'una resiliència heroica, que es va alliberar de l'Imperi britànic amb l'estratègia d'oferir sempre l'altra galta. Les seves tres filles hi van néixer. Ell hi ha viatjat una dotzena de vegades i coneix la seva literatura i la seva cuina. 

L'Índia sembla haver donat a Elena el suport místic que, potser per prejudicis ideològics, no acabava de trobar en el catolicisme. Quan va deixar el PSC, després de més de 30 anys de militar-hi, una de les primeres coses que va fer va ser apuntar-se a la Facultat de Filosofia i Teologia de la Universitat Ramon Llull. 

Joan Ignasi Elena Iglesias Domenech - Efe

Elena és un producte d'aquesta Catalunya d'esquerres, noble però una mica escagarrinada, que no es va començar a jugar el tipus fins que no va haver esgotat totes les excuses i sublimacions. Home casolà, hermètic i sensible, sembla haver estat educat en l'obsessió de preservar els béns materials i provocar sempre el menor dany possible, cultura estesa a Catalunya, després de tantes guerres. 

El gran moment de la seva carrera va arribar el gener del 2014 quan va trencar la disciplina de vot del PSC per demanar al Congrés de Diputats la potestat de fer una consulta sobre la independència. Juntament amb Marina Geli i Núria Ventura, Elena va acabar d'amputar el braç catalanista d'un partit que ja havia decidit posar-se al costat dels interessos colonials i madrilenys, com ho prova la deriva que ha seguit després.

A diferència de Geli i Ventura, i també d'Àngel Ros, que es va amagar com un cuc i que ara governa a Lleida amb Ciutadans, Elena va deixar el partit i es va reenganxar a la feina d'advocat. Alcalde de Vilanova i la Geltrú entre 2005 i 2011, Elena ha sigut sempre un segon amb ganes de ser un primer que ha vist com els moments d'èxit se li evaporaven de les mans per la determinació implacable dels seus adversaris. 

Com a catalanista, dins del PSC va anar perdent un llençol a cada bugada i un arriba a pensar que hauria acceptat l'extinció del seu país si els espanyols l'haguessin demanat amb prou educació i delicadesa. Entre 1991 i 1993 va ser secretari general de les Joventuts Socialistes, abans de perdre el lloc per obiolista. Entre 1995 i 2005 va treballar d'advocat al despatx de Socias Humbert, el que va ser darrer batlle franquista de Barcelona i figura del PSC durant molts anys.

El 2011, aprofitant la força que li havia donat el municipalisme, va plantar cara a la candidatura de Pere Navarro sense èxit. Mentre l'entorn de Navarro calculava que l'independentisme passaria i el partit tornaria a emergir, Elena advertia que no sols l'independentisme no baixaria, sinó que el PSC seria cada cop més identificat com un partit de venuts al poder, sense flexibilitat ni marge de maniobra.  

Perspicaç i ben connectat, en sortir del PSC va crear Avancem, una plataforma que orbita al voltant del moviment autodeterminista. El desembre de l'any passat va rebre l'encàrrec de coordinar el Pacte Nacional pel Referèndum, un organisme que és una reminiscència de l'esperit del 9-N i  que té la missió masoquista de propugnar el diàleg entre Catalunya i Espanya per pactar la celebració d'un referèndum. 

La setmana passada, Elena va anar a Madrid i Podemos va ser l'únic partit espanyol que va acceptar de tenir amb ell una reunió formal.