Antoni Castellà és una ciutat on hi hauria d’haver un desert. És un supervivent de la política d’extermini de la cultura catalana que Espanya va portar a terme durant el franquisme i la transició, especialment a Barcelona, i que la Generalitat va salvar in extremis quan el país estava exhaust. 

A casa seva van ser sempre independentistes sense discussió, amb el benentès que la independència era inviable en un món de salvatges en què les neteges ètniques, els repoblaments i el bombardeig de ciutats —recordem encara Sarajevo— estava a l’ordre del dia dins d’Europa. 

Nascut el 1970, el primer record del líder de Demòcrates són els crits d’amnistia, llibertat i Estatut d’autonomia que es cantaven prop de la Model, on vivia la família. Un dia, els pares el van portar a veure Xirinacs, que entrava i sortia de la presó, i l'activista li va donar una galeta Maria. A la casa d’estiueig, el matrimoni editava una revista en català que es deia El Balcó, i que imprimia el seu avi.

antoni castellà - acn

Aquest avi, que havia estat al Castell de Montjuïc, parlava poc de la guerra, però recordava que alguns presos es menjaven les seves pròpies caques de la gana que tenien. L’àvia no va conèixer el pare perquè era sindicalista i va morir cosit a trets mentre prenia cafè en un bar amb la dona embarassada.

Entre els 12 i els 18 anys, Castellà estiueja a Ohio, a casa d’una tieta que havia deixat Espanya per impossible. La seva colla d’estiu, plena de jueus de Springfield, va ampliar el seu univers i el va convèncer que era possible explicar al món que Catalunya era una nació oprimida. 

Tot i que la Universitat de Columbia li va oferir una beca a canvi d’entrenar en l’equip d’esgrima —Castellà era campió de Catalunya—, va decidir quedar-se a Barcelona, quan es va adonar que si marxava ja no tornaria. Perquè tingués la millor educació possible, els pares li van pagar amb molt d'esforç la carrera d’ESADE.

El 1992 va acordar amb uns amics que calia entrar a CiU per tornar-la independentista, i la seva tieta besàvia, que era una senyora d'ordre que havia votat la Lliga, li va parlar de Carrasco i Formiguera. Tot i que havia militat a la MDT i que era un noi inquiet, aleshores no tenia ni la més remota idea de qui era. La senyora, que portava un pin del Barça com a darrera resistència, va explicar-li quatre coses i la resta ho va aprendre als llibres.

Quan Castellà va entrar a les joventuts d’Unió es va trobar amb una colla de militants nous que arribaven amb idees com les seves. De seguida van fer pinya i es van inventar l’estelada amb l’estrella de color vermell, que és més elegant que la cubana. Mentre la JNC feia discursos autonomistes, els joves d’Unió van començar a desafiar Pujol parlant d’autodeterminació i demanant boicots al Rei.

El 1997 Castellà va ser escollit secretari general d’Unió de Joves, poc després que Duran i Lleida declarés en El Triangle: “Mai no m’asseuré en un comitè de govern on hi sigui Antoni Castellà”. Duran va ser per Castellà un antimestre d’aquests que et fan més fort i que t’ensenyen els camins que et poden perdre amb tota mena de detalls i de matisos. 

El duel amb el majordom en cap del pont aeri va ser llarg i tortuós. Duran tractava Unió com aquests dictadors sud-americans posats per la CIA que gesticulen contra Washington. A CiU, Duran feia respecte de Pujol el mateix que Pujol feia respecte de Madrid, treballar per a l'adversari que desafiava amb retòriques absurdes.

Sense una història familiar ben connectada amb el país, Castellà difícilment hauria tingut nas per sobreviure en el laberint autonomista. El van ajudar els amics de les joventuts d'Unió, amb els quals encara consensua decisions polítiques. La seva àvia materna, que havia estat una emprenedora avant la lettre, sempre li deia: “Si creus que has de fer una cosa i creus que està bé, no deixis de fer-la”.

Com a líder dels joves d’Unió, Castellà va impulsar l’homenatge anual a Carrasco i Formiguera que Duran volia abandonar amb l’argument que era una antigalla. També va donar cobertura a la PUA de Gràcia, que venia a ser la CUP de l’època, i va pressionar Pujol dient que no se sentia representat per CiU, quan la seva submissió a l’Estat era massa evident. 

Protegit per uns estatuts molt democràtics, que Duran mai no va poder canviar, Castellà va tenir plaça de diputat, des de 1999, sense haver de dependre de quotes. Quan va esgotar el mandat a les joventuts, la seva força dins del partit era tan gran que, per evitar que presentés una llista alternativa, li van oferir la secretaria d’organització. 

antoni castellà - acn

Durant la travessa pel desert de CiU, Castellà va mantenir l’enfrontament amb Duran a través d’una guerra interna sorda, plena de punyalades i de congressos més o menys tumultuosos. El 2010, Mas-Colell el va nomenar secretari d’universitats i de recerca, amb atribucions de conseller, cosa que li va donar una mica més de relleu polític i el va projectar enfora. 

Quan Mas va agafar la bandera de la independència, Lara li va dir a Castellà que Duran s’havia compromès a trencar amb els convergents abans de les eleccions del 2012. El pobre Duran esgrimia, amb raó, que si trencava amb CDC el seu partit no el seguiria, i Castellà li va donar una empenteta impulsant aquell referèndum intern sobre la independència que va trencar el partit en dos.

El juliol del 2015, amb les eleccions plebiscitàries del 27-S a tocar, Castellà es va sumar a la llista de Mas i va fundar Demòcrates de Catalunya juntament amb una colla d’exdirigents d’Unió, com Núria de Gispert i Joan Rigol. Aviat es va veure que la carrera de Duran estava acabada i que els diners no són suficients per aguantar discursos insostenibles, quan hi ha gent prou valenta per discutir-los. 

Des de llavors, Castellà ha sigut una figura clau a l'hora de suavitzar la relació de l’independentisme d’ordre amb la CUP, que ha donat resultats tan constructius i que ha estat tan atacada per Espanya. Al capdavant de Demòcrates, Castellà resisteix ara amb la seva flegma habitual els instints canibalescos d’alguns líders de PDeCAT que viuen amb una angoixa infantil el fet de veure amenaçat el seu espai.

Sense la seva tenacitat, l'autodeterminació mai no hauria esdevingut el cavall de batalla del conflicte amb Espanya. Castellà va ser el primer polític d'ordre que va creure en el referèndum i el primer que va donar la cara per tirar-lo endavant.