Elena Crespi (Vic, 1981), psicòloga i sexòloga, diu que el model de parella monogàmica està cada cop més qüestionat però assegura que si cuidem la relació podem ser feliços i mantenir la xispa. Segons ella, és possible reenamorar-se i recuperar el desig sexual. No et perdis els consells que ens dona en aquesta entrevista!

El sexe continua sent un tema tabú?
Sí. A més, volem aparentar que en sabem molt i que som molt moderns quan, en realitat, no en sabem gaire. N’hem d’aprendre molt.

Per què no parlem de sexe amb naturalitat?
Perquè forma part de la nostra esfera més íntima i no sabem on és el límit de les coses que tenim permís per explicar. Una cosa és parlar de la teva sexualitat a nivell individual i una altra de molt diferent és parlar de la teva sexualitat en parella perquè estàs implicant la intimitat d'un altre.

Les dones parlen més de sexe. Els homes prefereixen actuar

Segons alguns experts, ens costa, fins i tot, parlar de sexe amb la nostra parella...
I tant! De fet, és una de les demandes que ens trobem més a la consulta. Ens costa parlar de sexe amb la parella perquè venim d’una educació que ens ha prohibit parlar-ne i atenció perquè continua passant a les generacions més joves. També n'hi ha molts que no en parlen perquè volen aparentar que ho saben tot sobre el sexe. Aquí, però, hi ha una certa diferència entre homes i dones. En general, les dones som més de parlar d’aquests temes perquè tenim més ganes de compartir. Els homes, en general, prefereixen actuar directament.

En qualsevol cas, és evident que falta molta educació i naturalitat per comentar els temes sexuals...
Sí. Hauríem d’entendre que la sexualitat forma part de nosaltres des d’abans de néixer. En el moment que se’ns està gestant ja som éssers sexuals. Naturalitat és la paraula que sempre poso en majúscules. No hi ha res de dolent! Al contrari!

És veritat que, sovint, el món de la sexualitat i la parella ens aporta més patiment i malestar que no pas benestar i plaer?
Cert! Justament per això vaig decidir especialitzar-me en el món de la sexualitat i la parella.

Sovint la sexualitat és una font de patiment

I quines són les causes principals d’aquests problemes?
Segurament és degut a l’educació que hem rebut i no només a nivell sexual. El problema també és que no ens eduquen per tenir un bon nivell d’autoestima i de seguretat personal ni per comunicar-nos amb el nostre voltant i explicar què sentim i què volem. Si a tot això hi afegeixes que la sexualitat és una esfera molt íntima i que és un tema tabú perquè està mal vist parlar-ne obertament, provoca que, en lloc de divertir-nos, sigui una font de patiment. I això no pot ser, perquè el sexe ens ha de divertir moltíssim.

Alguns psicòlegs asseguren que els humans no estem fets per viure en parella. Hi estàs d’acord?
Si no cuidem les relacions, es desgasten. Ja sabeu que és molt diferent el nivell de desig que et pot despertar una persona que acabes de conèixer que el desig que et pot provocar la teva parella amb qui portes 25 anys. Si cuidem la relació potser no aconseguirem tenir milions de papallones a l’estómac i en altres parts del cos com al principi, però sí que en tindrem unes quantes. La parella pot conservar la xispa tot i que no és gens fàcil.

El model de parella monogàmica cada cop està més qüestionat

Realment, té futur la parella monogàmica?
Jo també qüestiono molt el model de parella per a tota la vida, perquè crec que segurament és molt difícil. Si no cuidem la relació no ens aportarà mai el que necessitem per continuar sent feliços i tenir xispa. Certament el model de parella monogàmica està qüestionat. Fa temps que es debat la conveniència o no d’obrir les relacions. N’hi ha que ho proven i és difícil però també és difícil la monogàmia.

Treballem massa i no dediquem prou temps a cuidar la passió

Hi ha experts que asseguren que és impossible reenamorar-se i recuperar el desig sexual...
T’asseguro que he vist parelles que s’han reenamorat i la seva relació ha tornat a guanyar molta potència i passió. Ara, però, en aquesta societat que vivim, no ens dediquem a cuidar els vincles amb la gent del nostre voltant. Ens centrem massa a treballar, intentar tenir èxit i guanyar molts diners, però no ens dediquem a cuidar la passió, cosa que és molt necessària.

Rescateu coses que fèieu quan vau començar a sortir amb la vostra parella

Com s’ha de cuidar una relació per no acabar com el rosari de l’aurora?
Us recomano rescatar algunes de les coses que fèieu fa anys quan vau començar a sortir amb la vostra parella. Recordeu que, quan comencem una relació, ens preparem molt més per quedar amb aquella persona, fins i tot ens dutxem més a consciència, ens arreglem, ens cuidem, ens mimem... Tenim molts més detalls cap a l’altra persona i no estic parlant de res material. No cal gastar diners! El problema és que, amb els anys, tot això queda amagat en un calaix i perdem la clau d’aquest calaix. Recupereu algunes de les coses que fèieu quan festejàveu.

N'hi ha prou dedicant 5 minuts al dia a cuidar-nos mútuament

De vegades, però, entre la feina i els fills, ho tenim complicat per sortir sols...
No cal sortir cada setmana. De fet, n’hi ha prou dedicant cinc minuts al dia a cuidar-nos mútuament fent-nos alguna carícia, abraçant-nos o tirant-nos alguna floreta. Ens oblidem massa sovint de tocar-nos la pell. No cal anar de cap de setmana romàntic ni fer sopars romàntics cada dos per tres. Es tracta de cuidar petites coses. En tindreu prou abraçant-vos i tocant-vos 5 o 10 minuts cada dia o cada dos dies.

Elena Crespi - Anna Romans

Però diuen que el desig sexual desapareix als 3 anys i que, al cap de 5, ja estem cansats de la parella...
Aproximadament és així, sobretot si no cuidem la relació. De fet, aquella passió, atracció intensa i bogeria que sentim quan ens acabem d’enamorar només dura unes quantes setmanes o, com a molt, sis mesos. I sort que és així perquè, fins i tot, perdem la gana, dormim menys, ens passaríem hores i hores parlant amb aquella persona, mantenint-hi relacions sexuals... i quan no pots estar amb ella hi penses constantment. Si això durés tres anys, ens atropellaria un autobús perquè no estaríem alerta al creuar el carrer. Per sort, és una malaltia mental transitòria, perquè si fos permanent no duraríem gaire.

Els primers tres anys d'una relació tot és meravellós i fantàstic

Això vol dir que, passada aquesta fase inicial, ja anem a la baixa?
La resta del temps fins arribar als tres anys, tot va de baixada però encara és tot meravellós i fantàstic tot i que ja comencem a veure com és l’altre. Segurament del tercer al cinquè any ja ens podem adonar que aquella persona potser no ens desperta tant com pensàvem perquè ja veiem millor com és realment. És aquí on descobreixes si la persona que tens al costat t’agrada o no. Si només era química, malament rai perquè te’n cansaràs segur. En canvi, si t’adones que realment t’agrada és quan es comença a construir l’amor de manera més seriosa.

Som al maig i “la primavera la sang altera” però aviat arribaran les vacances d’estiu, justament l’època amb més crisis de parella...
Durant les vacances recomano que us reserveu espais personals. No oblideu que és necessari estar sol amb un mateix i cuidar-te per fer les teves coses. Una parella que, durant l’any, no es cuida i no gaudeix quan estan junts, tindrà més conflictes durant les vacances. S'ha d’aprendre a resoldre els conflictes comunicant-se bé i parlant en positiu quan s’hagin de dir coses que potser no són agradables. Els humans som experts en guardar coses sota la catifa fins que esclatem i salta tots pels aires. Intenteu parlar sempre amb sinceritat des de la bona educació. Una cosa és discutir i una altra de molt diferent, barallar-se. Dos adults discuteixen perquè no tenen el mateix punt de vista però en parlen. En canvi, una baralla són faltes de respecte i aleshores segur que acabareu malament.

No tenim cultura de l'esforç i conviure amb algú no és fàcil

La realitat és que cada cop se separen més parelles...
Se separen la meitat de les parelles. Estem construint relacions líquides perquè volem ser feliços de manera molt fàcil i quan veiem que la parella no ens acaba de fer el pes, a la mínima de canvi, penses “et deixo i me’n busco un altre”. No tenim cultura de l’esforç i conviure amb algú no és fàcil perquè sempre hi haurà moments de crisi. El que no pots fer és dir “no vull cap mena de crisi i saltaré de parella en parella”. Bé, tothom és lliure de fer-ho, però si realment volem una relació de parella estable hem d’entendre que hi ha moments de crisi.

Els nostres fills perceben més coses de les que ens pensem

Moltes parelles aguanten pels fills...
Moltíssimes, i és un error enorme. Quan una parella entra en crisi hi ha moltes coses en joc i segurament hi ha un període de reflexió i s’intenta resoldre. Ara bé, quan una parella porta 3, 4, 10 o 15 anys en crisi i només aguanta pels fills, el que s’ha de plantejar és què estan ensenyant als seus fills. Penseu que els fills aprenen dels models que hi ha a casa i encara que sembli que no s’assabenten de res perquè són petits i procurem no barallar-nos mai davant d’ells, la canalla és molt intel·ligent i percep moltes més coses de les que ens pensem.

Si porteu anys en crisi, plantegeu-vos la relació

Arribats a aquest punt, és millor separar-se?
S'ha de veure si la crisi és superable o no, però si ja porteu anys amb la mateixa crisi t’ho has de plantejar. Si només aguantes pels nens perquè tens por de fer-los mal, pensa que potser els perjudicaràs més quedant-te. Si algú sap que és infeliç en parella, el model que transmet als seus fills és el de la infelicitat. Els pares han d’evitar promoure un model de toxicitat.

El problema d'algunes dones és que tenen "cromanyons" a casa

Quins símptomes ens han d’alertar i en quin moment recomanes començar a fer teràpia de parella?
Quan la parella ens crea més rebuig que acostament hem d'activar les alarmes tot i que segurament ja fem tard. No cal anar al terapeuta a la primera discussió que tinguem amb la parella, però sí quan tingueu tendència a enganxar-vos sempre per un mateix tema i no sigueu capaços de resoldre’l. Si no, es van acumulant els temes i arribarà un moment en què, en lloc de fer coses amb la teva parella, t’estimaràs més fer-les sol. La teva pell pot acabar rebutjant la seva pell i quan s’arriba al rebuig és molt difícil salvar-ho.

Les dones haurien d'estar més segures d'elles mateixes i els homes haurien de mirar més enllà de la bragueta

És veritat que les dones tenen menys desig sexual que els homes?
Per desgràcia, a la pràctica, sí! Però realment el nostre potencial és molt més gran que el d’un home, sobretot quan la dona es coneix bé, se sent lliure, està a gust amb el seu cos i sap quins són els racons que li fan més pessigolles. De fet, a la consulta em trobo dones molt curioses amb ganes d’experimentar, però el problema és que tenen “cromanyons” a casa, em refereixo als homes que no tenen gaire curiositat sexual i que els importa més la quantitat que la qualitat. En general, a les dones els diria que estiguin més segures d’elles mateixes i als homes, que mirin més enllà de la bragueta. A alguns els convindria pensar que tenim uns quants metres de pell per gaudir i que el cervell és molt important.

L'edat mitjana de la primera relació sexual baixa dels 17 als 16 anys

Més coses... Les enquestes diuen que els joves s’inicien en el sexe cada cop més aviat...
Fa 12 anys, de mitjana, l’edat de la primera relació sexual amb penetració era als 16’8 anys en el cas de les noies i als 17’2 els nois. Actualment, estem al voltant dels 16 anys tant en el cas dels nois com en el de les noies.

Elena Crespi - Anna Romans

Quins serien els límits d’edat, tant cap amunt com cap avall, per començar a mantenir relacions sexuals?
Si una persona arriba als 30 anys i no ha tingut parella ni relacions sexuals segurament és perquè té alguna dificultat extra de relació i convindria treballar-ho. Per sota, no hi ha una edat preestablerta però als 12, 13 o 14 anys és massa aviat perquè segurament no són conscients de tots els riscos que suposa. Als 16 anys és una bona edat per començar-s’ho a plantejar. Per tenir un bon sexe has de tenir un bon nivell d’autoestima i, en aquest sentit, l’adolescència no és el millor moment. La majoria de les persones mantenen relacions per primer cop entre els 16 i els vint-i-pocs anys.

Anar despullats per casa ajuda a educar sexualment els nostres fills

Què hem de fer per ampliar i millorar l’educació sexual dels nostres fills?
No hi ha una edat per començar a parlar de sexe perquè, de fet, fem educació afectiva i sexual des del primer moment que tenim una criatura a casa. Tot ajuda, des de la manera de reaccionar dels pares davant una escena eròtica a la televisió o com mostren el seu cos nu o com se’l tapen corrents quan apareix el fill per casa. En aquest cas, s’ha de mostrar. El cos és natural i, per tant, no passa absolutament res si un fill veu un penis o una vulva. Oi que no amaguem el nostre nas? Doncs així en tot. També és important dir les coses pel seu nom des del primer dia. No diguem “patatona” quan volem dir “vulva”. Naturalitzant tot això estem creant una base de bona educació sexual a casa. Sobretot hem d’ensenyar als nostres fills a tenir un bon nivell d’autoestima i a relacionar-se bé amb els amics des de petits. Tot això els ajudarà a prendre millors decisions a l’adolescència.

Parleu obertament de sexe amb els vostres fills quan tinguin 12 o 13 anys

Justament quan s’apropa l’adolescència és l’hora de donar-los quatre consells bàsics! De vegades, però, no sabem com fer-ho...
Si tens ganes de parlar amb el teu fill sobre aquest tema, no esperis als 16 anys perquè potser faràs tard. Quan entren a l’adolescència ja hem de començar a ser més explícits. Als 12 o 13 anys ja podem parlar amb ells sobre la primera vegada. També és molt important aconseguir que els nostres fills tinguin molt clar que ens tenen per preguntar-nos el que vulguin quan vulguin, perquè sempre els donarem un suport incondicional. I ja no parlo del tema de l’orientació sexual perquè crec que ja hauria d’estar superat, tot i que encara hi ha molts pares que entren en una crisi profunda quan els seus fills els diuen que són homosexuals. És importantíssim donar-los suport incondicional passi el que passi.

L’escola hauria de ser un bon reforç?
Sí, ho has dit claríssim, hauria de ser un reforç perquè el pilar important és a casa. Els que treballem en salut sexual intentem que s’incorpori l’educació sexual abans de l’adolescència. Als alumnes de o de primària, per exemple, ja els expliquem com es queda embarassada una dona. El que els preocupa en aquesta edat és saber com funciona la gestació, però també aprofitem per donar-los una base molt important que és l’autoestima. Així es faran respectar, prendran millors decisions i no faran segons quines coses que els poden perjudicar en lloc d’ajudar-los.

Internet és un perill! Els adolescents imiten les conductes masclistes del porno

Fins a quin punt és un perill internet?
El risc d’internet en els adolescents és el porno perquè es pensen que és sexe i el que passa dins el dormitori de les parelles. Encara que a vegades físicament s’hi pugui assemblar una mica, no té res a veure. Majoritàriament la pornografia està feta per homes i dirigida a homes. Continua sent un model molt masclista, i és una visió molt reduccionista del sexe. El problema és que els adolescents encara no tenen la capacitat per entendre que és així i és un gran perill perquè intenten imitar conductes del porno en la seva sexualitat i acaben sent conductes molt masclistes. Certament hi ha professionals del porno que intenten canviar això però encara hi ha molta feina a fer. S’ha d’aconseguir un producte que sigui molt més saludable per als adolescents convertint-lo en una eina molt més educativa.

Les infidelitats són cada cop més habituals?
N’hi ha hagut sempre, però fa 50 o 60 anys, la dona era a casa i tenia menys possibilitats de ser infidel. Ara, en canvi, en té moltes més oportunitats i, per tant, s’ha equiparat molt el percentatge entre homes i dones infidels.

Les noves tecnologies permeten nous models d'infidelitat

Actualment, quin tant per cent d’homes i dones són infidels?
Aproximadament, el 50% dels homes i més del 30% de les dones. Ara, però, les noves tecnologies permeten nous models d’infidelitat que abans no existien com les converses sobre sexe a través de les xarxes. Ara bé, això també és ser infidel o només és infidelitat si hi ha contacte físic? Això cadascú ho pot veure de manera diferent.

Com es poden evitar les infidelitats?
L’ideal seria dir obertament a la nostra parella que hem conegut algú amb qui tenim una afinitat molt gran, atracció sexual i amb qui les converses comencen a pujar de to. Explicar-li que tenim la temptació d’experimentar. Aquesta hauria de ser la conversa normal que recomanaria sempre i quan la parella estigui preparada. El problema és que moltes parelles no estan preparades per afrontar-ho i, per tant, si li expliques és molt probable que t’engegui i que caigui en una depressió perquè se sentirà apunyalat. Cadascú ha de gestionar el que sent com pugui. Ara bé, abans d’iniciar una aventura, és molt important pensar molt bé quines conseqüències pot acabar tenint.

Hem d'estar tota la vida amb una mateixa persona sexualment i afectivament parlant?

Ser infidel és la cosa més normal del món, com diu algun psicòleg?
És habitual! Per evitar-ho, el model de monogàmia ens hauria de cobrir totes les necessitats dins el món de la parella. És evident que tothom sent desig per altres persones, però amb el model monogàmic que vivim no tolerem ni això, perquè entenem que és la nostra parella la que té l’exclusivitat del nostre desig, quan realment això és impossible. Amb aquest model de monogàmia, si sents alguna cosa per algú altre, t’ho has de menjar amb patates perquè, en teoria, tu només pots estar per la teva parella. Cada cop hi ha més models alternatius de relació en parelles que s'obren a estar sexualment amb altres o, fins i tot, a estar amb altres a nivell afectiu. Són parelles que al final també tenen dificultats i alegries com les monogàmiques. La pregunta és “hem d’estar tota la vida amb una mateixa persona sexualment i afectivament parlant?". S’està qüestionant cada cop més, perquè realment és molt difícil. Per això, alguns volen explorar altres coses sense deixar la parella.

L'addicció sexual afecta més homes que dones

Què passa quan el sexe es converteix en una malaltia? Hi ha persones addictes al sexe...
L’addicció sexual afecta més homes que dones. Sol aparèixer per intentar pal·liar una angoixa o un malestar amb una conducta que, a curt termini, els aporta tranquil·litat però que, a la llarga, només els provocarà que el problema sigui més gran. En la majoria de casos, els que pateixen aquesta malaltia acaben perjudicant la seva pròpia vida i la dels altres per aquesta necessitat compulsiva de tenir relacions sexuals en tot moment i amb diverses persones. Només els importa la seva satisfacció, tot i que l’únic que acaben tenint és més angoixa i problemes. Quan hi ha addicció deixen de fer coses de la seva vida per poder fer allò. Igual que un cocaïnòman deixa de fer moltes coses i fa malbé les seves relacions per culpa del consum de cocaïna, els addictes al sexe també deixen de fer un munt de coses per poder tenir una conducta sexual. El grau de desesperació acabarà fent que tinguin conductes sexuals més irresponsables.

Com se supera aquesta patologia?
Els experts en addiccions recomanen tractaments psicològics individuals, però també teràpia de grup perquè la idea és aprendre a resoldre l’angoixa i la necessitat de manera molt més favorable per a tu. Quan deixes de complir amb les teves responsabilitats per tenir sexe o quan no ho fas per plaer o felicitat, sinó com una necessitat perquè no estàs bé, has de demanar ajuda.