David Garrido tirava les cartes i llegia les mans als companys de classe a l’hora del pati. Quan li preguntaven què volia ser de gran, responia que volia ser savi per no espantar la gent, “però volia dir bruixa”.  Als cinc anys li va caure a les mans un llibre que es deia Màgia Roja i que parlava d’encanteris fets amb cucs i ulls de gat. 

Un altre llibre que va llegir va ser El Retorno de las Brujas, que ensenyava pràctiques més civilitzades: “Hi havia rituals amb flors, cristalls, oracions per donar les gràcies als Déus i encanteris de claredat. N’hi havia un de molt bonic amb api, lavanda, sàlvia i una espelma blanca”.

Entre els 10 i els 12 anys, Garrido va aprendre a tirar el tarot amb un parell de llibres. Sense deixar de treure bones notes a l’escola, primer va estudiar els arcans menors i després els arcans majors.  A l’hora del pati atenia una cua de nens que li preguntaven pel futur. Alguns professors també participaven en les seves consultes improvisades. Sabia intimitats de tothom, però els mateixos companys que li demanaven que els hi tirés les cartes o que els llegís la mà després li feien bullying. Quan en parla se li enfosqueix el rostre i notes que fa esforços per mantenir els records a ratlla, com si tingués por que pel sol fet de pensar en aquella època pogués tornar a convocar-la. 

Garrido és un home afable, d’un entusiasme jovial però contingut -perquè en tot moment mira de donar una aparença de serenitat feliç. Va ser jutge amb només 25 anys. El dret no li agradava especialment, però volia aconseguir alguna cosa extraordinària que l’ajudés a posar-se com a exemple que tothom pot arribar a tenir el que es proposi, encara que sigui una cosa insòlita. 

“Des de petit –em diu–  sempre he tingut la idea que, per poder ajudar la gent a ser feliç, primer has de demostrar-te a tu mateix que pots aconseguir alguna cosa especial, extraordinària. Estudiar oposicions va ser molt dur perquè em va obligar a deixar de banda el món màgic, i quan algú té un do i no pot exercir-lo es torna infeliç."

De sobte, Garrido posa cara d'escolanet en el confessionari i diu: "Jo de petit podia veure esperits i fades, com abans t'ho digui molt millor."

- I on els veies? -li pregunto.

- Al jardí de la casa d’estiu, a Corbera. Els follets són porucs i no apareixen en entorns urbanitzats. També veig morts, però no a voluntat, només quan m'apareixen. Per això no ho incloc en els meus serveis.

Garrido té una consulta a l’Hospitalet del Llobregat d’assistència espiritual i psicològica, tot i que fa moltes sessions per skype amb pacients de Sudamèrica i parts del món anglosaxó. Es presenta com un "dream mentor o professional integral de la ment”. Està estudiant psicologia, però diu que els psicòlegs no tenen en compte la part esotèrica de la vida, i que el coaching tendeix a dir-te massa què has de fer a partir d’unes fórmules tancades. “El que jo intento és lligar els aspectes més receptius i intuïtius del cervell amb els més actius i intel·lectuals.”

La seva web ofereix una pintoresca varietat de serveis. Ensenya adolescents a estudiar, ajuda aspirants a mossos d’esquadra a passar oposicions, assessora empreses a millorar la cohesió de grup. També atén escriptors que volen ampliar el seu públic i esportistes que volen millorar la seva resistència psicològica. Tracta una nena que va anar a l’enterrament del seu tiet i va veure ombres al cementiri. Li ensenya a tenir una "relació sana" amb les seves visions i a distingir el que és “físic del que ve de vibracions més pures”. 

També ha tirat les cartes a una clienta que volia saber si tornaria a veure el seu gat.

- De vegades a les cartes hi veig coses que van contra tota la lògica i al final es compleixen. El gat d’aquella senyora feia dos mesos que havia desaparegut. No hi havia cap raó per pensar que tornaria a casa. Però les cartes deien que tornaria i va tornar. 

El seu servei estrella consisteix a ensenyar l’anomenada llei de l’atracció, una teoria que va fer famosa la pel·lícula The Secret i que diu que cadascú atrau a la seva vida allò que pensa o desitja. A la seva web, Garrido ho resumeix dient que la seva feina consisteix a ajudar la gent a fer que l’univers conspiri a favor seu. L’última vegada que algú va fer servir la metàfora de l’univers que conspira per convèncer-me de fer una cosa vaig tenir una petita decepció. Jo sóc més de Schopenhauer, que creia que el desig només provoca patiment.

- La llei de l’atracció no depèn de què tu hi creguis o no. És com la llei de la gravetat, funciona al teu marge. El que es va complir és l’expectativa que tenies tu del que et proposava aquesta persona. El problema és que el teu sentiment i la teva acció no anaven prou a l'una.

- Vols dir que si algú mor a la carretera atropellat per un tràiler és culpa seva?

- En certa manera vol dir que l’ha atret, sí. Oi que la llei de la gravetat no distingeix entre si et cau per la finestra un peluix o un nadó? Doncs això és el mateix. Jo no dic que la llei de l’atracció sigui justa, dic que és una llei que funciona sempre. 

Garrido va descobrir aquest principi en una estada que va fer a Boston per escapar dels nens que li feien bullying a l’escola. “Vaig pensar que marxar seria una bona manera de saber si era cosa meva o dels meus companys i només pujar a l’avió el grup de nois amb el qual anava em van començar a molestar tot i que no em coneixien de res. Em vaig fer un tip de plorar. L’home de la casa on m’acollien em va veure tan destrossat que em va ensenyar el primer principi de la llei de l'atracció: dues coses iguals tendeixen a ajuntar-se”.   

A partir d’aquí, Garrido va començar a treballar per atraure actituds més amables. Intentava dirigir el pensament cap als seus desitjos, i no cap a les seves pors. Una de les tècniques que feia servir era la visualització, que també utilitzen esportistes com Pau Gasol o Rafael Nadal, segons han explicat ells mateixos. “Quan estudiava les oposicions em veia sent jutge, arribant al despatx, deixant els expedients sobre una cadira. Al final, gràcies a una orquestració de circumstàncies que serien llargues d’explicar vaig començar a treballar de jutge substitut el dia del pare del 2006.”

El mateix 2006 va sortir la pel·lícula The Secret, que va ser la que va popularitzar la llei de l'atracció. Garrido va trobar que coincidia tant amb les seves intuïcions que va córrer a investigar les fonts de la teoria. Tot i que està autoritzat a ensenyar les tècniques del llibre per la seva autora, Rhonda Byrne, troba que la metodologia és massa rígida, massa protestant –li dic jo. “Exacte, està massa centrada en l’acció de demanar. Jo prefereixo parlar de permetre que les coses entrin a la nostra vida. El fet de demanar es pot convertir en una manera d’exigir i això introdueix una energia negativa que no deixa fluir l’univers”.

- Però realment creus que és possible fer-se ric sense treballar, només perquè ho desitges?

- Home, jo he aconseguit atraure petits premis de loteria i bitllets de 500 euros, però per fer-se multimilionari la vibració hauria de ser molt alta. Hauries de ser un il·luminat.

Amb això m’hi puc sentir identificat. En qüestions d’amor i de política de vegades aspiro a emetre vibracions altíssimes. Garrido té un CD’s de meditacions en català amb una portada que m'agrada. S'hi veu un drac i un Sant Jordi amb barretina. “La idea és que mates la por, que és el drac amb l’amor incondicional que és la rosa”. 

- Per què encara no som independents, segons la llei de l’atracció? Com és que tantes manifestacions no han atret la independència?

- Perquè els líders se centren més en els problemes que no pas en les solucions i quan et centres en els problemes atreus més problemes.

- És a dir perquè els líders tenen por.

- Els polítics no apliquen bé la llei perquè es mantenen en una situació de resistència. El seu sentiment no encaixa amb el de la independència. Estan més centrats en el que no volen que no pas en el que volen.

- Com tu quan et feien bullying.

- Més o menys. Tu mira: que van resoldre els indignats?

- Res.

- El nas dels polítics està tan posat en el present que no deixen espai per tal que el futur pugui ser diferent. Cal viatjar cap a la solució encara que no et puguis imaginar com pugui ser. El poble sent més correctament i està més en sintonia amb la vibració de la independència que no pas els polítics. Llàstima que tendim a donar autoritat als que manen formalment. Si el ciutadà no donés tanta importància al poder polític aniríem molt millor. Una cosa desitjada pot trigar a arribar, però els desenllaços han de ser ràpids i estem bloquejats.