Ana Pastor és la versió pepera i femenina de Patxi López. Nascuda el 1957, en una familia de pagesos d’un poblet de Zamora, la nova presidenta del Congrés també deu el seu ascens social a l’administració i a la política. Igual que el seu antecessor, Pastor és un producte devot i agraït de la piscifactoria constitucional. Tant és així que tots dos semblen sortits d’una institució religiosa.

Si López té cara de nen trapella però babau, i en persona és tan simpàtic com inepte, a Pastor el físic no li fa justicia. L’aire borbònic i mongil de dona meticulosa, reprimida i poc fèrtil, i aquell nas de talla romànica, aquelles conques dels ulls cadavèriques, les celles inquisitives i els llavis prims i eixuts –l’inferior sempre a punt de caure, com el del Mariana de Neoburg– dissimulen que és una dona afable, de grans habilitats socials. 

En una època fosca, hauria pogut acabar com la tieta de Serrat, comprant mitjons als nebots i “perdent la vida en el despatx d’un advocat gandul”. La mestra de l’escola on va estudiar recorda que va fer colzes per assegurar-se que podria marxar del poble. Pastor no tenia afició als treballs manuals, ni als camps de conreu on el seu pare es guanyava el pa, a tocar de la frontera de Portugal. A les fotografies es pot veure la tieta amargada que hauria pogut ser. Només algunes persones molt voluntarioses i inflexibles són capaces de somriure sense perdre l’expressió de fàstic o menyspreu.

De petita, l’exministra de Foment volia ser matemàtica. Al final, potser perquè era més pràctic, va estudiar Medicina a Salamanca. Estricte i voluntariosa, va treure la millor qualificació del Mir de la seva promoció, i diuen que, a la Universitat, quan li posaven un notable plorava de ràbia. La medicina no devia ser vocacional perquè de seguida que va poder va saltar a la política. El 1999 va ser nomenada subsecretària del Ministeri d’Educació, cultura i esport, que llavors dirigia Rajoy.

Si López va connectar amb la política a través de l’antifranquisme del pare, l’ascendència de Pastor en la cort constitucionalista ve de les relacions personals. Pastor està casada amb un capità de la marina mercant que és amic de Rajoy. Tots dos fan llargues caminades per la Ria de Arosa i Pastor forma part del nucli dur del president des dels anys de la travessia pel desert. Diuen que és una de les seves persones de màxima confiança i, francament, no costa imaginar-se a Pastor fent el paper de confessora de l'home que dirigeix Espanya.

Malgrat la seva edat, la presidenta del Congrés té una imatge acceptable perquè ha fet carrera lluny de les televisions i dels merders. Si López va tenir el seu moment d’humanitat quan es va oposar a fer un front amb el PP contra Ibarretxe, el de Pastor va ser quan Mas i Rajoy no es parlaven. Just quan Espanya i Catalunya estaven més de cul, Pastor va adoptar el paper de tieta liberal i comprensiva i es va fer amiga de Santi Vila, que sempre n’ha parlat molt bé.

Gràcies a Pastor, en els mesos anteriors al 9N, Rajoy va mantenir un canal obert amb la Generalitat i amb els empresaris de Pedralbes. Ara sembla que la Moncloa l'ha tornat a col·locar pensant en la gestió del polvorí català. Pastor va començar a cultivar la relació amb Catalunya quan va ser ministra de Sanitat en la segona legislatura de l'Aznar.  Els contactes que va fer en els laboratoris catalans i la pressió que Zapatero va posar en el negoci farmacèutic, li van obrir portes que mai més se li han tancat. 

Pastor és partidaria del corredor central, però parla gallec –la llengua materna del seu marit. Com Sáenz de Santamaria, que també té un aire esquerp, passa per ser una de les cares més cordials i més empàtiques del PP. Els diputats catalans remarquen que, a diferència de Patxi López, coneix bé el reglament. De Pastor alguns n’esperen fins i tot que “protegeixi l’independentisme” de l'ambient d'hostilitat de la cambra espanyola.

La presidenta del congrés és ideal per mantenir una aparença de neutralitat. És una dona disciplinada i d'una formalitat extrema. Servir un líder o un reglament li permet manar amb la consciència tranquila, sense que la pulcritud externa i les paranoies morals li juguin una mala passada, si bé no deixa de ser una olla a pressió i sempre pot tenir una reacció colèrica per un detall absurd. El seu nomenament és més estètic del que sembla, en un moment en el qual l’autoritat sovint s’expressa a través de les dones. 

En una Espanya que es replega per defensar-se dels partits de ressentits que s’han alimentat del pleit català, el nomenament de Pastor és una declaració d’intencions. Rajoy vol distensió amb Catalunya. Es tracta de tornar a la "conllevancia" i a l’eix esquerra-dreta. Una dona amb aire d’abadessa castellana que es porta bé amb els independentistes és ideal perquè els progres recuperin la superioritat moral i puguin dir que els nacionalistes pacten entre ells.

Pastor és l'enèssim intent de salvar la Transició a través de l'obediència i l'hermetisme. Els seus crítics diuen que sempre ha servit per mantenir un bon clima sense que res canviï, cosa que al final fa que se li vegi el llautó. Per Madrid corre un resum demolidor de la seva gestió al ministeri de Foment. Les víctimes d’Angrois tampoc no estan contentes. A primers de juliol la Comissió Europea va fer públic un informe que posa en evidencia que Pastor va mentir sobre l’accident ferroviari més mortífer que ha patit Espanya en els últims 70 anys. 

Les víctimes tenien cita per trobar-se amb ella fa uns dies. Volien que els donés explicacions en persona sobre les manipulacions denunciades per Brussel·les. Nomenada presidenta del congrés un dia abans de la trobada, Pastor va plantar la comitiva adduint que l’afer ja no era competència seva. Es probable que després anés a confessar-se. No sé si amb un capellà o amb Rajoy.