Tenia totes les condicions per convertir-se en un dels millors atletes de la història. Un tràgic accident de cotxe va posar fi prematurament a la vida del carismàtic migfondista nord-americà Steve Prefontaine. 

Quan era petit, a Steve Prefontaine el que realment li agradava era jugar a bàsquet. De fet, formava part de l’equip de la seva escola. No se li donava del tot malament, però era tan baixet que l’entrenador estranyament el feia jugar. Una tarda, des de la finestra de classe, l’Steve va veure com s’entrenava l’equip d’atletisme tot fent voltes i més voltes al camp de futbol americà del centre. Va pensar que aquell era un esport per a tontos, però, en el fons, alguna cosa li va cridar l’atenció. Poques setmanes després ja estava fent voltes i més voltes al camp de futbol. 

Quan va passar a l’institut Prefontaine es va convertir immediatament en l’estrella de l’equip superant diverses marques estatals i nacionals de mitja i llarga distància. Se’l disputaven universitats de tot els Estats Units, però ell va preferir quedar-se a casa i el 1969 va ingressar a la Universitat d’Oregon (un dels centres, tot sigui dit, amb un dels millors programes d’atletisme del país) amb la vista posada en els Jocs Olímpics de Munic 72.

“Ningú guanya una cursa de 5000 metres trotant els primers 3000 metres. Això no va amb mi”. Prefontaine es caracteritzava per un estil agressiu. Prenia el cap de la cursa des dels primers metres i ja no afluixava fins a creuar la meta. Un estil atrevit que feia embogir al públic que acudia a l’estadi de la Universitat. Si a Oregon era considerat una llegenda, d’un carisma imparable amplificat per una imatge atractiva, també va acabar per seduir a la resta del país. Només tenia 19 anys i encara poques proeses al tartan, però ja ocupava la portada de revistes del prestigi d’Sports Illustrated. Potser massa i massa ràpid. 

Precedit del rècord nacional dels 5.000 metres, Prefontaine es va plantar a Munich amb el clar objectiu de penjar-se la medalla d’or. Va arribar a la final, però va ser incapaç de mantenir el ritme del finlandès Lasse Virén, guanyador de la prova, i del segon classificat, l’atleta tunisià Mohammed Gammoudi. Pitjor encara, a menys de 10 metres del final es va acabar d’enfonsar i també va ser passat pel britànic Ian Stewart. Guanyador nat, des del fracàs a Munich, l’or olímpic es va convertir en una obsessió. Per a Prefontaine durant els següents quatre anys no hi havia res més important, no existia res més que Mont-real 1976. 

Acabada la seva etapa universitària, l’Steve va entrar a formar part de l’equip de l’Oregon Track Club, però tot sovint tornava al campus per participar en competicions o oferir conferències. Com aquell 29 de maig de 1975 en què un grup d’atletes finlandesos va visitar Oregon per participar en una cursa organitzada per la NCAA (organització que regula les proves universitàries als Estats Units) que, evidentment, va guanyar ell. L’endemà, de bon matí, va pujar al cotxe per fer el camí de tornada a casa. No se sap ben bé com va passar, però, encara dins del campus, després de topar contra un mur, l’MGB de Prefontaine va quedar capgirat amb l’Steve dins atrapat. Quan van arribar les assistències sanitàries, ja havia mort. Marxava un dels atletes més prometedors de la història i la figura que va popularitzar les curses de mitja i llarga distància als Estats Units. 

Personatge d’una popularitat extraordinària a Nord-Amèrica, la vida d’Steve Prefontaine ha estat portada dues vegades al cinema, totes dues estrenades curiosament (o no tant, perquè no seria el primer cas d’espionatge entre estudis cinematogràfics) amb pocs mesos de diferència l’any 1997: Sin límites, amb Robert Towne com a director i Billy Crudup de prota i Prefontaine, amb Steve James rere la càmera i Jared Leto oferint una de les seves millors interpretacions mai.