Pau Donés és un dels famosos de moda, perquè no s’amaga del càncer que pateix. Com ja ha confessat en altres ocasions, creu que els personatges coneguts fan bé d’exterioritzar la malaltia, per tal de normalitzar-la a la societat. Aquest dimarts a la nit, el cantant de Jarabe de Palo ha estat el protagonista de TV3.

El programa Sense ficció ha emès el documental Jarabe contra el càncer, en què s’exposa la vida del cantant entre proves, visites, entrebancs i, també moments de felicitat, a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Han estat vuit mesos de gravació resumits en un documental de poc més de 60 minuts, on s’hi posa de relleu la lluita de Donés contra el “cranc” -tal com anomena ell la malaltia-, després que l’hi va ser diagnosticada l’estiu de 2015.

Al documental, la vivència de Donés es fusiona amb dues històries més: la de la Meritxell, mare de dos fills que fa 8 anys que viu amb la malaltia, i la d'en Marc, un adolescent amb un tumor al cap que, entre d'altres coses, s'ha acostumat a dur la maleta a cada visita a l'hospital "perquè mai no saps si t'hi quedaràs hores o dies". Tots tres ho tenen clar: la positivitat, el suport mutu i l'equip mèdic són imprescindibles per viure amb la malaltia.

Donés vol transmetre un missatge que no deixa lloc per al dubte: “no m’arronso davant les adversitats, acostumo a plantar-li cara a la vida, tant per les coses bones com per les dolentes”. El càncer, afirma, és una “putada”, però també ajuda a trobar la felicitat en llocs on abans no la hi veies.

Triar viure

Al documental, dirigit per Albert Solé, Donés hi parla de la vida i la mort, segurament dues cares d’una mateixa moneda.

El cantant nascut a la Franja ha recordat que la seva mare es va suïcidar quan ell tenia només 16 anys. Va ser una lliçó “severa” per a ell, però afirma “entendre totalment” la seva progenitora. Ella va triar morir, “i jo viure, són opcions de vida”, explica. En aquest sentit, a l'entrevista amb Agnès Marquès posterior al documental, ha afegit que "a la meva mare no li agradava gens la vida”, però que això "ens va ensenyar molt tant als meus germans com a mi". La seva desaparició, afirma, va dur Donés a haver de "fer de mare amb 16 anys”.

“La por de morir és la que més ens acollona, fins i tot més que la por que de vegades tenim de viure”, assegura Donés, a més de matisar que “a la vida no s’ha de tenir por. Parlem d’existir o no, de ser-hi o no, dues opcions totalment vàlides, però molt diferents”. I insisteix: “En aquest moment m’inclino per la primera, és a dir, per ser, per existir. A l’hospital m’han salvat la vida, i faré tot el possible per no decebre’ls”.

Al documental, on també s’hi fa un recorregut per la carrera del cantant, es fan evidents les seves ganes de viure. Ho demostra el fet que acaba de llançar el projecte 50 palos, que agrupa un llibre, un disc i la corresponent gira. “Jo no m’arronso”, és el missatge que vol donar Pau Donés... i no en queda pas dubte.