La concepció del Festival d’Eurovisió ha anat variant amb el pas del temps. El prestigi i la qualitat musical, semblen quedar en un segon pla en benefici dels amiguismes entre països i actuacions, en ocasions, estrambòtiques.

Posades en escena com la de Chikilicuatre l’any 2008 al certamen celebrat a Belgrad, semblaven impensables anys enrere. El Chiki-Chiki, però, no és un cas aïllat en les darreres edicions.

Buranovskiye Babushki – Party For Everybody (Rússia)

Aquest simpàtic cor de iaies és un clar exemple de com han canviat els criteris i les apostes dels països a l’hora d’escollir un representant pel festival. Unes àvies amb vestits tradicionals russos cantant una cançó electró-pop. Semblava que la cosa no tenia ni cap ni peus. A Rússia, però, no li va sortir malament la jugada, ja que en l’edició del 2012 va quedar en segona posició.

Alf Poier – Weil der Mensch zält (Àustria)

Rere un títol filosòfic, “l’Home és la mesura de totes les coses”, apareixia una melodia més pròpia de conte infantil, acompanyada d’una coreografia que podríem qualificar de poc elaborada. Era l’any 2003 i encara no estàvem acostumats a actuacions d’aquest tipus. Malgrat això, Poier va quedar sisè, dues posicions per davant de la catalana Beth i el seu Dime.

Dustin The Turkey – Ireland Douze Point (Irlanda)

Quan semblava que l’any 2008 la quota de surrealisme havia assolit el seu índex més elevat amb Chikilicuatre, ens hi vam topar amb aquesta actuació d’Irlanda. Més enllà del presumptuós títol, la cançó crida l’atenció pel seu protagonista: un gall d’indi en forma de titella. Lluny de guanyar-se el vistiplau del públic, la desbaratada posada en escena va ser xiulada i Irlanda eliminada a semifinals.

Zdob Si Zdub – Boonika Bate Toba (Moldàvia)

Un altre exemple que no va quallar i va quedar fora a les semifinals. La barreja de la -mala- imitació al vocalista de Red Hot Chili Papers amb una àvia amb un tambor al mateix escenari no va captivar al públic. No els va votar ningú.

Verka Serduchka – Dancing Lasha Tumbai (Ucraïna)

Una mena de versió de l’est de King África va quedar segona al festival de l’any 2007. El vestuari, a cavall entre el futurisme i el paper d’alumini, deixa en segon pla una cançó “electrònica” (per posar-li un gènere), que inexplicablement va enamorar el públic.

Aquests són només alguns exemples del que hem pogut veure durant les dues últimes dècades. Qui ens sorprendrà aquest any a Kiev?