Xavi: "L'exigència al Barça és inhumana"

Xavi Hernández -Terrassa, 1980- ho ha guanyat tot. 17 temporades al Barça donen per molt, fins i tot, per fregar la Pilota d'Or en tres ocasions. Però no el preocupa. Se'l veu satisfet, tranquil i orgullós quan repassa els capítols més brillants de la seva carrera. Va estar a punt de deixar el club, però el seu amor pels colors el van fer persistir. I triomfar. Diu que la mentalitat explica gran part de l'èxit d'un futbolista i que sempre s'ha de tocar de peus a terra. Li queda corda per a "un parell d'anys més" i somia a tornar a Can Barça. Reconeix, després d'un any lluny del Camp Nou, que l'exigència al club és "inhumana".

Troba a faltar el Barça?
Sempre. És la meva vida. He estat aquí gairebé 25 anys i mantinc amistat amb molta gent. Busquets, Iniesta, Jordi Alba, Carles Naval, Gabri -encarregat del material-, el doctor Pruna,... Em va costar prendre la decisió de marxar a Qatar. Tenia ofertes de la MLS, de la Xina, del Japó, però l’he encertat. Tot i estar lluny, segueixo el Barça. Si no he vist el 95% dels partits, no n’he vist cap. A més, analitzes el joc i és quan t’adones que el Barça és un transatlàntic. Futbolísticament, els altres estan un graó per sota. És el millor equip del món actualment. Un espectacle. 

Com és el seu dia a dia al Qatar?
A les tardes entreno i als matins ajudo a l’Academia Aspire amb la selecció de Qatar sub-23, sub-19,... Si estan entrenant m’hi acosto, els ajudo, els corregeixo,... Evidentment no faig d’entrenador, però em sento útil. 

I Qatar com a país?
Petit, agradable per viure-hi, on el clima et marca la forma de vida perquè hi ha 4 mesos on no pots ni sortir al carrer. Són hospitalaris i només puc parlar bé de la gent de l’esport. Estan enamorats del futbol i volen fer bé les coses. És un país nou, ric i vol que traslladem l’excel·lència del Barça i la selecció espanyola cap allà. Als qui critiquen el país els diria que el vinguessin a conèixer i veiessin què vol fer i què vol ser Qatar. És un país cívic i molt tranquil. 

Als qui critiquen Qatar els diria que el vinguessin a conèixer i veiessin què vol fer i què vol ser el país 

Com és la Lliga?
Segueixo a l'Al-Sadd. M’ha sorprès el nivell físic i tècnic dels equips, però no el tàctic. Perquè no tenen comprensió del joc. Ells roben la pilota i es pensen que han de tirar cap amunt. I el futbol no és això. El futbol és aturar-se, i veure on és l’espai lliure i entendre per on es pot atacar. 
El que m’he trobat molt bo és l’Academa Aspire. Als nois els ensenyen la manera de viure dels professionals europeus. Les instal·lacions són la NASA de l’esport. Són una meravella. Mai havia vist res semblant. Ho tenen tot. 

Estudia per ser entrenador?
No puc treure’m el títol des d’allà perquè em suposaria més temps. Aprofitaré les vacances o quan torni, per fer-ho. La meva idea és jugar dues temporades més. Tinc signat un any més de contracte i el tercer depèn d’ells. Però estic bé físicament, estic gaudint i sóc a un club que aposta per jugar a futbol.

Es veu més perfil Guardiola o Luis Enrique?
He après dels dos. Els jugadors que hem estat molts anys al Barça tenim la sort d’haver tingut grans entrenadors. I del Pep i el Luis en guardo frases, situacions de gestió de grup, xerrades individuals,... El que sí que tinc molt clar és la filosofia de joc, que és la filosofia del Barça. Ser protagonista amb la pilota, no perdre-la, anar a l’atac, no especular i pressionar a dalt. Aquests moviments amb segell Barça són els que m’agradaria aplicar quan sigui entrenador. 

L’objectiu és la banqueta del Camp Nou o ni s'ho planteja?
Queda lluny. Necessito dos o tres anys per formar-me i veure realment si vull ser entrenador, que avui en dia és que sí. Però mai se sap. Ara estic jugant i competint, però veig que m’està agradant, més que no pas estar a un despatx. Ho vaig dir i no me n'amago: el meu objectiu és tornar al Barça. És la meva vida i la meva passió. Seria ideal entrenar el filial per després fer el salt al primer equip, però és difícil. 

Ho vaig dir i no me n'amago: el meu objectiu és tornar al Barça. És la meva vida

Després del primer any fora del Barça, comença a ser conscient del que va aconseguir?
Sí. Quan surts a fora tothom et felicita. Aquí el dia a dia és criticat. Hi ha una exigència horrorosa, inhumana i me n'adono ara que he marxat. El Barça juga el millor futbol, amb diferència, i els catalans no ho veiem del tot bé. Un córner, una jugada,... Però, i els altres equips? Si juguen pitjor que el Barça! 

Nota un tracte diferent entre Barcelona i Qatar?
Allà tot el que ve del Barça ho veuen bé. Al·lucinen amb el club. Per a ells són els Globetrotters del futbol. I els jugadors, companys i entrenadors em pregunten coses del club. I això em passava també quan marxava de vacances. A Sardenya la gent em parava per felicitar-me pel joc de l’equip... tot i no guanyar! Però ara s’està guanyant i aquí veiem sempre el got mig buit. Els catalans som així!

I quan li pregunten pel Barça, què respon?
Els parlo del futbol que fem. La diferència abismal amb els altres clubs d’Europa és que durant els últims 30 anys hem mantingut la mateixa filosofia. Una idea molt clara de joc i d’aquí no ens hem mogut. Hem estat 4 anys sense guanyar res però la idea ha donat títols. La diferència ha estat la idea. La idea que va portar Cruyff, que va seguir amb Van Gaal, Rijkaard, Guardiola,...

No creu que els èxits també han vingut gràcies a una generació irrepetible de futbolistes?
La generació també neix a partir de la idea. Cruyff va dir “hay que jugar de esta manera”. I jo, quan vaig entrar al Barça amb onze anys, ja tenia un número assignat, una filosofia de joc. Anys després es recullen els fruits. Companys meus em diuen que quan marxen del Barça juguen a una altra cosa. Fins i tot et passa quan vas a la selecció perquè hi ha maneres diferents d’entendre el joc.

Què va significar Johan Cruyff per vostè?
El vaig conèixer els últims anys. I em va sorprendre positivament. Era un avançat a la seva època. Va canviar la idea del futbol defensiu per apostar per la possessió. Sempre recordo una frase seva: “Todo está aquí, Xavi”, em deia tocant-se el cap. Era un tipus molt positiu, sempre treia coses bones de situacions negatives. I una persona així venia de gust tenir-la al costat. Era un geni. La persona més influent de la història recent del futbol mundial.

Cruyff era un geni. La persona més influent de la història recent del futbol mundial

Perquè al futbol només triomfen els elegits...
Hi ha moltes circumstàncies que influeixen però tenir la mentalitat adequada és molt important. Han vingut grans jugadors al Barça i no han triomfat perquè no han tingut mentalitat. I al revés també. Jugadors sense tantes qualitats però que han tingut èxit, per perseverants. 

Un exemple?
El d'en Carles Puyol. Tu el veies jugar el Barça 'B' i ell feia de migcampista, just per davant meu. I la gent podia dir: "Aquest jugador no té ADN Barça". Doncs mira on ha arribat: a ser el millor defensa de la història del club. Amb diferència.

Creu que valors com el respecte o la humilitat ajuden a tenir èxit en un club tan sobredimensionat com el Barça?
Sí, però això no ven. El que destaca negativament, per desgràcia, és notícia avui en dia. L’Andrés Iniesta només és notícia pel futbol que fa. I per res més. És un clar exemple que, a fora del camp, no ven, perquè no és polèmic. Els valors aquests són els que s’han de promocionar. Gràcies a aquests valors el Barça ha estat tan gran. Ser altruista, el respecte pel company, pel contrari, per l’àrbitre,... són coses que es fomenten a Can Barça. I jo tinc la sort que venia ben educat de casa; he tingut una família de deu punts. Jo sóc així i no em forço. Però els meus germans també són igual. 

Quin va ser el seu pitjor moment al club?
Quan la gent no creia en mi. Arribava a casa i tenia la sensació que havia de marxar. Fins i tot es debatia la filosofia de joc, l’estil. Es parlava que havíem de jugar amb gent més física al mig del camp. I tot això t’acabava arribant perquè l’entorn del Barça és molt fort. Quan el Pep marxa al Brescia, estem quatre anys sense guanyar títols. Jo era el culpable perquè representava l’estil. I m’he trobat en situacions molt diferents. Al Camp Nou m’han dit de tot i els últims anys el debat era si havia de guanyar la Pilota d’Or. Són els daltabaixos de la passió pel Barça i has de ser molt planer per pensar que ni ets tan bo ni tan dolent. Jo creia en mi. Creia en un estil. I el millor que em va passar és que els entrenadors que vaig tenir confiessin en aquella idea. 

Quan la gent no creia en mi, arribava a casa i tenia la sensació que havia de marxar

Luis Aragonés el va ajudar molt...
Ell em deia que la selecció era jo i deu més. Vés a saber si després també li ho deia a algú altre (rialles). Quan un entrenador té confiança en tu és el màxim. Et sents valorat, estimat i vas trempat a entrenar. Però la victòria ho canvia tot. Fa un any ningú coneixia cap jugador del Leicester i ara tothom sap el seu onze inicial de memòria. Al Barça i a la selecció va passar el mateix. Diuen que vaig explotar amb 28 anys, a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa, però no és veritat. Jo jugava de la mateixa manera amb 22 anys que amb 28. Abans, com que no guanyàvem, l’atenció era per al Madrid i per al Milan. I no guanyàvem ni doblets ni triplets, que ara ens sembla poca cosa (rialles).

Com veu la selecció espanyola en aquesta Eurocopa?
És una de les candidates a guanyar-la. Però no serà fàcil. Hi ha França, Alemanya, Portugal, Itàlia... i a més, seleccions que poden donar la sorpresa, com Gal·les. Espanya té una generació de jugadors amb gran talent però cada vegada és més difícil guanyar. Els equips estan més treballats i costa atacar. La derrota contra Geòrgia n'és un exemple. 

Recorda amb estima l'homenatge de comiat que li van fer al Camp Nou?
Quan t’emociones per coses bones, el record queda per tota la vida. El club i els companys es van portar de deu amb mi. Es van alinear tots els astres per què em pogués acomiadar de la millor manera. Si m’ho diuen al gener no m’ho crec perquè no estàvem per guanyar cap títol. I imagina’t com va acabar. Vaig poder acomiadar-me en un partit intranscendent al Camp Nou, amb la Lliga ja guanyada. A més, la Final de Copa també la juguem a l’estadi i la Lliga de Campions l’aixeco com a capità. No em queda res per fer. No puc demanar més. 

Guardiola va dir que quan va marxar a Munic sabia que vostès seguirien guanyant perquè Messi continuava. Al vestuari tenien la mateixa sensació?
Sí, perquè és el millor jugador del món i de la història. Però també depèn molt del grup i de la seva felicitat. Si el Leo és feliç, el Barça té moltes opcions de seguir guanyant títols. En un joc col·lectiu com el futbol, és únic que un jugador sigui tan determinant i decisiu. I no existirà mai més. Hi ha tanta igualtat entre tots els jugadors a nivell físic, tàctic i tècnic que no tornarem a veure un jugador a anys llum de la resta com ell. Se l’ha de tenir feliç, que gaudeixi i que estigui content.

No l'ha sorprès doncs que hagi deixat de fer gols per regalar-los...
No, perquè ell està feliç i és generós. El Leo té bon cor, no com ens venen des d’altres llocs. És un noi afable, tranquil i maco. És competitiu, si no tingués aquest caràcter fort no podria ser el millor jugador del món. I marca tantes diferències que l’has de tenir content. Depèn molt d’ell la situació d’atac del Barça. I no em sorprèn que baixi al mig del camp i comenci a fer passades. És un espectacle veure’l entrenar. És el millor en tot. El col·loques de pivot en una conservació o de comodí en un exercici de posició i és el millor. Amb molta diferència. Per això quan el comparen amb Agüero, Cristiano o Robben queden retratats. 

Messi té bon cor, no com ens venen des d’altres llocs. És un noi afable, tranquil i maco

A ell i Neymar els poden afectar els processos judicials?
Crec que els pot afectar perquè no et deixa estar tranquil. Però moltes coses passen perquè es tracta del Barça. Quan l'equip anava malament ningú parlava de ‘Villaratos’, ni dopatge o judicis. Me n'he adonat ara, des de fora, que quan les coses van tan bé, sempre hi ha algun pal a la roda. No dic que després no tingui raó la Justícia però el timing és en el moment just quan el Barça va bé. I això em sorprèn perquè vam passar-nos quatre anys sense guanyar res i aquí no venia ningú. 

Dani Alves li va dedicar unes emotives paraules durant la celebració del doblet. Emociona que el recordin d'aquesta manera?
Tinc molt bona relació amb ell. Ens vam escriure quan ell va agafar el sis i em va dir: “Tranquilo que te lo voy a cuidar” i jo li vaig contestar que era un orgull, que no som l’hàndbol ni el bàsquet per tenir les samarretes penjades. El Dani és un exemple de professional. És el millor lateral dret de la història del Barça. Ha estat aquí vuit anys i ha donat un rendiment excepcional. I tot i així la gent el segueix jutjant i criticant! Encara ara he sentit que no centrava bé. I és qui ha donat més assistències en els últims anys.

S’esperava que Andrés Iniesta assumís el seu rol però segueix fent, millor que mai, d’Iniesta?
M’ho esperava tot d’ell. És el talent més gran que ha donat el futbol espanyol. I és capaç de les dues coses: d'organitzar el joc i desequilibrar amb el seu canvi de ritme. És un jugador espectacular. Potser no sóc objectiu perquè sóc amic seu però aquesta temporada ha estat a un nivell extraordinari. La final de Copa contra el Sevilla va ser un recital. I me n'alegro perquè s’ho mereix. 

Quines diferències veu entre el Barça de Guardiola i el de Luis Enrique?
El trident. Els davanters et marquen el joc. Ja no necessites elaborar una jugada d’atac a través de 20 o 30 passades. Quan els equips ens pressionaven a dalt com l’Atlètic de Madrid, l'Athletic de Bilbao, el Rayo Vallecano... li enviaves la pilota al Neymar i tenia la capacitat de marxar en l’un contra un. I amb Messi i Suárez passava el mateix. Potser el joc no és tan elaborat ni pausat com a l’època del Guardiola però és més vertical perquè els tres davanters et condicionen molt el joc. La filosofia és la mateixa però les particularitats dels jugadors fan que no es vegi el futbol que es veia amb el Pep.

Sempre ha tingut bones paraules per Luis Enrique
És una persona que va de cara. Potser al cap de dos dies et cagues en ell, però a la setmana veus que ho fa pel teu bé. El millor que té és que prioritza l’equip per sobre de qualsevol persona. És una persona llesta, intel·ligent, amb caràcter i sap gestionar un vestidor perquè ho ha viscut. Sempre va en línia recta i això el futbolista ho agraeix. Perquè jo el que no vull és que m’enganyin. Vull saber la veritat encara que em faci mal, i així és ell. Sempre va de cara. Em recorda Luis Aragonés.

Amb Guardiola al City, la Premier League es posa interessant...
El Pep va a un equip que no és un històric i que no té la necessitat de guanyar com sí que poden tenir Bayern de Munic, Barça o Madrid, que tenen una història darrera que converteix en fracàs qualsevol cosa que no sigui una victòria. Amb ell sí que hi haurà pressió però és capaç de canviar la mentalitat del futbol anglès. Si hi ha una persona que ho pot aconseguir és ell. Quan tens Guardiola d’entrenador te n'adones que estàs fent un màster accelerat. És un malalt de futbol. Està les 24 hores del dia pensant com atacar o com fer mal al contrari. El Pep és un Cruyff de la nostra època. Una persona molt avançada al futbol actual. 

Guardiola és un Cruyff de la nostra època. Una persona molt avançada al futbol actual 

I el nivell del futbol anglès?
La millor lliga del món és l'espanyola. Sense cap mena de dubte. La Premier té molt bon màrqueting, els estadis estan plens, les gespes estan perfectes però el nivell futbolístic no té res a veure. I no pas perquè en els últims anys Barça, Madrid, Atlètic de Madrid i Sevilla estiguin guanyant per Europa sinó perquè jo els veig tots, i a Espanya hi ha molts millors equips. Però l’espectacle d’Anglaterra, amb el que envolta el futbol, no el tens a Espanya.

Com veu el procés polític que viu Catalunya des de Qatar?
Difícil. I portem tant temps que la gent ja està cansada. Estem en pols oposats i a Madrid no ens escolten ni ens entenen. És molt complicat. La política em produeix esgotament. A mi m’agrada el futbol i de política no n’entenc ni en vull entendre. No m’acaben de convèncer. En tots els sentits, sense concretar partits. Per tant, miro més futbol que mai i n'estic al marge.

I les sancions de la UEFA al Barça per les estelades?
És una salvatjada. Estem en un Estat de llibertat d’expressió i tothom pot pronunciar-se com vulgui. El que s’haurien de preguntar és per què hi ha tantes estelades i solucionar el problema. En cap cas sancionar. Encara serà pitjor. Sancionar és dolent i jo no hi crec.