Perquè han assassinat nens deixeu aquests animals de peluix, gossets, conillets, ossets, animalons simpàtics, fins i tot aquesta reproducció del gat còsmic, galàctic, Doraemon, un autèntic personatge de ficció, fascinant amb el seu ample somriure a la Font de Canaletes. També hi ha estelades, papers escrits amb les pitjors mostres d’un sentimentalisme desbordat, espelmes, flors i moltíssima cel·lofana. No sé si acaba d’agradar-nos aquesta imatge de nosaltres mateixos, tan tova, tan emotiva i poca cosa més, on cadascú hi ha deixat anar les seves obsessions personals, “el que li surt del cor”, com si el que ve del cor fos sempre bo o convenient o honorable. Estem massa contents de nosaltres mateixos, massa segurs en la nostra arrogància de ciutadans d’un país relativament lliure i relativament ric, i tenim tantes ganes de demostrar a la resta del món que som bona gent, sobretot als magribins, que oferim un espectacle dubtós, fins i tot lamentable. Si fos veritat no caldria exagerar tant. Ser bona persona no és igual al sentimentalisme i la cursileria més irracionals.

Pensem que tot depèn de nosaltres, que tot comença i acaba en nosaltres, que només nosaltres som els protagonistes, com la trista educadora de Ripoll que es preguntava “què hem fet malament?”, com si tot plegat fos un error pedagògic, tècnic, com si la nostra societat satisfeta ho fes tot bé i el mal fos incomprensible a casa nostra, com si el mal només pogués viure en països pobres. Com si Terra Lliure no hagués estat pensada i executada per catalans fa quatre dies. Com si l’educació tingués algun poder al damunt de persones que volen exercir el terrorisme, la mort. La nostra és una societat que cada cop sap comportar-se pitjor enfront de la mort, l’amaga, la nega, la disfressa, constantment la intenta oblidar. I s’infantilitza. El dolor no es tolera i quan algú es posa a plorar sempre hi ha algun beneit que l’hi impedeix. Em direu que els animals de peluix els heu dut per als nens difunts però els heu dut per a vosaltres mateixos, per acontentar-vos per dintre, perquè voleu substituir la sang per tendresa menor d’edat, perquè penseu que abraçats al Doraemon de peluix mai no caldrà fer-se grans i mirar la realitat cara a cara.

El sentimentalisme irresponsable crec que aproxima els terroristes amb alguns dels nostres conciutadans. “Lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria”: si tinguéssim present aquesta sentència de Verdaguer, el poeta sempre sentimental, exaltat, sempre desbordat de si mateix, veuríem que només amb sentiments no es va gaire lluny i que l’únic que diferencia el gènere humà és la capacitat de raonar, d’assumir responsabilitats, d’anar més enllà dels impulsos. L’imam manipulador de nens de Ripoll no els va fer pensar d’una altra manera sinó sentir d’una altra manera, emocionar-se d’una altra manera davant de l’excitant aventura èpica del bons contra els dolents, del radicalisme infantil, davant de la droga dura en què es converteix el sentimentalisme davant la mort. ¿Encara queda algú partidari de sentir menys i pensar més?