Madrid és aquests dies més que mai el centre de l'Estat espanyol. És d'allà on surten les ordres i on reben els imputats pels delictes més greus derivats de tot el procés independentista.

Sense empatia, i amb el discurs de sempre, així reben els madrilenys —no tots— els catalans que aquests dies són passavolants per la capital d'un Estat que no es resigna a ser un, gran i lliure.

"Com esteu?", pregunta un periodista mentre uns altres esmorzem. "Molt malament. Tristos. Plorem...", diem nosaltres. I es mantenen impassibles i comença a fluir el discurs de sempre, el del victimisme català que diuen que fem quan diem que Espanya ens roba, ara transformat en "Espanya ens pega". 

"Vau tirar cadires a la policia. Hi ha un vídeo. Si en vau tirar una, quantes més en devíeu tirar", diu un dels que està entaulat justificant l'actuació policial. Responem que si hi ha un vídeo, hi ha una cadira, no més. Però la mitja rialla que fa, deixa clar que no convencem.

També ressona el discurs que adoctrinem els nens a les escoles i que fabriquem independentistes, que la societat catalana està abduïda pel Govern de la Generalitat i no ens independitzarem mai. Ni així ni de cap altra manera, ni que ho fem dins la legalitat. I tot sense que ningú els hagi preguntat res. 

Mentrestant, fora el carrer ressonen els crits i les botzines. Milers de policies reclamen l'equiparació salarial amb els Mossos. Diuen que fa dies que havien convocat la manifestació, però coincideix el mateix dia de la declaració dels presidents d'Òmnium Cultural i l'ANC per sedició a l'Audiència Nacional. La concentració és al carrer Génova, just al davant. I els manifestants engeguen proclames entre les quals hi ha consignes contra el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que un parell d'hores abans era dins l'edifici declarant i donant tots els detalls del dispositiu. 

Dins l'Audiència Nacional les posicions es reparteixen entre els periodistes que encara s'ho estan passant bé amb tot el tema de la independència dels catalans, i els que veuen que ja n'hi ha prou i que l'Estat espanyol no té cap intenció de doblegar-se. Els que tant els hi és el que passés diumenge, i els que expliquen que tenen família a Catalunya que el referèndum marca, per ells, un abans i un després. Que tot i ser partidaris del no, diumenge van sortir a defensar els seus veïns i la seva integritat com a poble.

Hi ha un moment de pau, mentre dos catalans comentem quatre coses de feina, quan passa una noia i ens diu: "Ai... parleu en català. Seguiu, seguiu. Soc del País Valencià i estic enyorada".

I ja a Atocha se senten comentaris de si Trapero haurà de tornar a declarar a l'Audiència Nacional. És una possibilitat. Homes de negocis que es passen la setmana entre Madrid i Barcelona, catalans i castellans, que segueixen l'actualitat al minut, i que el que envolta tot el procés independentista també forma part des de fa temps del seu dia a dia. 

Davant la intensitat dels debats, la pregunta: "Si no ens voleu, per què no ens deixeu marxar?".

I la resposta de sempre: "No sabeu quanta gent vol marxar".

I la rèplica és fàcil: "Doncs deixeu-nos preguntar. Diumenge només volíem preguntar".

I llavors, l'inevitable silenci.