"Quan vam venir aquí teníem ganes de tenir un fill, i del que teníem moltes ganes, realment, era que creixés aquí". La Núria Fàbregas, mare d'en Lluc Armengol i la Rosa Lugo, va arribar a Tiana l'any 1977, i fa prop de 40 anys que viu en comunitat en una masia del segle XV en un poble del Maresme a 20 minuts de Barcelona. Les declaracions d'Anna Gabriel de la CUP sobre tenir fills i educar-los en comú, és el dia a dia de la Núria i en Lluc, mare i fill que han conviscut al llarg d'aquests anys a can Boter, la masia que va donar nom a la comunitat d'artistes, que encara avui és casa d'acollida. 

A la cuina de la masia, on hi ha la taula on s'hi fan els grans dinars i l'esmorzar de cada dia abans d'anar a treballar, hi ha la Núria i en Lluc. En Lluc ja té 37 anys i viu entre casa seva i la masia que el va veure créixer. Té tres fills que hi van a dinar cada dia, com fan tots els nens que dinen a casa els avis quan surten al migdia de l'escola. I està a punt de ser tiet d'una nena que, com ell i la seva germana, creixerà a can Boter.

Fent el cafè els burxo per les declaracions de l'Anna Gabriel i mare i fill s'engresquen:

Lluc: La polèmica absurda s'ha aixecat perquè és l'Anna Gabriel, perquè és dona, perquè és de la CUP i perquè se li té ganes. Jo crec que aquestes declaracions en boca del David Fernàndez, per exemple, haguessin aixecat la meitat de polseguera. El que ens hauria de fer reflexionar és que es faci aquest enrenou per aquestes declaracions. A mi el que em preocupa, si em preocupa alguna cosa, és veure que no ha dit res de nou. Que ha dit coses que es fan des dels anys dels anys, que malament no tenen per què anar, perquè jo no sóc cap "bitxo raro" i m'han criat aquí...

Núria: Als pobles petits, els nens ja creixien en comunitat

Lluc: Parlar de tribu com a alguna cosa pejorativa, és estrany. Què és una tribu? Algú que treballa en comunitat, que s'ajuden els uns als altres i que volen un bé per al comú? Doncs tant de bo tots fóssim una mica més tribu. Potser després deixen el fill amb una nani addicta al Whatsapp. Això ho he llegit per Twitter i em va fer gràcia... 

Núria: O els que tenen tot el dia els avis perquè ells no poden, perquè treballen els dos i que tens l'àvia de vuitanta i pico d'anys...

Lluc: empenyent el cotxet per la pujada, recollint els nens de l'escola bressol... 

L'educació per damunt de tot

La primavera del 1977 els pares d'en Lluc, la Núria Fàbregas i en Joan Armengol i Moliner, pedagog, pallasso i fundador d'Els Comediants, arriben a Tiana i s'instal·len a la masia de can Boter. Funden la companyia teatral La Tràgica. Treballaven amb Lluís Pasqual. Arriben amb altres artistes com l'actor Miquel Gelabert, que encara avui viu a la masia. Creen el primer programa infantil de TV en català, Terra d'Escudella i comencen a forjar un segell propi com a taller donant forma a gegants i cap grossos de pobles d'arreu de Catalunya. Encara ara, per anar d'una banda a l'altra de la masia, creues els magatzems i tallers de vestuari que es continuen reciclant per a diferents projectes i històries artístiques. A can Boter encara hi ha el piano d'Eliseo Parra que hi va deixar després de viure-hi uns anys.

 

En mig de tot aquest viver de creativitat neixen en Lluc i, uns anys més tard, la Rosa. "Jo no volia ni que anessin a l'escola –diu la Núria–. I el primer dia que en Lluc va anar a l'escola va dir: 'Ui que bé que vaig a l'escola'. I al cap d'una hora va dir: 'Ara ja me'n vaig cap a casa'. Va ser l'únic petit trauma que vas tenir oi?", diu la Núria al seu fill mentre ell riu. 

"Mirant-m'ho de lluny era diferent segur –relata en Lluc–. Però aquí a Tiana n'hi havia d'altres. Algun fill d'en Pau Riba... No m'agradava sentir-me diferent, però ho era, suposo". 

La seva mare recorda una de les reunions amb l'escola: "Una de les vegades que ens van cridar a l'escola era perquè en Lluc no sabia pegar, no li interessava gens. Ens van dir que no es discutia amb la gent. Però llavors va agafar dos amics que ja ho feien per ell". "De la Rosa també hi ha una anècdota molt divertida –diu la Núria– quan li deien 'ara dibuixa la teva família' i ella deia: 'tota?'"

En Lluc va començar anar a l'escola a primer d'EGB. Pocs nens a aquella època anaven a l'escola bressol i en Lluc només es va perdre els dos anys de pàrvuls. L'educació dels fills de can Boter anava més enllà de tenir-los a la comuna i conviure amb la resta de la companyia teatral. Després de la mort de Franco i amb la transició cuejant, els pares d'en Lluc buscaven un altre sistema educatiu que en aquells temps encara no existia o que no estava prou desenvolupat...  "Vaig estar mirant que ens ajuntessin uns quants pares d'aquí Tiana. Volíem muntar una escola només per a un tipus de nens de famílies que teníem unes altres creences, però, clar, ens vam adonar que després tot això no es convalidaria. Ara sí que és més fàcil de fer-ho. Però ho vam intentar realment", explica la Núria. Ara en Lluc és el president de l'AMPA d'una de les escoles del poble, l'escola Tiziana, amb un projecte educatiu que s'apropa al que volia la seva mare per a ell a finals dels anys setanta: una escola que promou el desenvolupament integral dels alumnes creant espais per desenvolupar les seves emocions i pensaments.

"Per mi, el normal era anar a l'escola i a l'estiu fer una gira –diu en Lluc–. L'any que vaig descobrir que els altres nens a l'estiu no anaven de gira a fer espectacles, llavors sí que vaig tenir un trauma. Vaig dir: que avorrida que és la vostra vida. No aneu a actuar tot l'estiu?".

Els seus pares van dissenyar un número teatral per al nen. Era un més de la companyia: "El famós número que feia de petit que a la gent els encantava... Feia de forçut, i estirant un fil, sortien dos coloms de les boles", explica la Núria. En Lluc remata l'explicació: "Feien una volta pel públic i se'm posaven aquí" i assenyala l'espatlla esquerra. "Triomfava molt", diu la seva mare.

Foto: Lluc Armengol

En Lluc havia de néixer a la masia, però dues voltes del cordó van estroncar els plans dels seus pares i els van fer sortir corrents cap a l'hospital. "Hauria estat el primer nen nascut en una casa a Tiana dels últims 17 anys", diu la Núria orgullosa. La segona filla de la Núria, sí que va néixer a can Boter. "La Rosa va néixer aquí dalt, a la meva habitació", explica. El pare de la nena, metge de professió, no va tenir temps ni d'assistir el part, perquè la Rosa va sortir amb l'ajuda només de la Montse, una de les noies que va viure a can Boter fins fa poc i que va tenir cura dels dos nens.

La Montse Xuclà, germana del guitarrista Toni Xuclà, arriba a can Boter quan en Lluc té només 8 dies i la seva mare ha de tornar a treballar. "Treballava a la cúpula Venus de Barcelona i li vaig demanar si podia venir les hores aquelles i es va quedar a viure aquí per sempre més", explica la Núria que perquè ella pogués seguir treballant, sempre hi va haver la Montse tenint cura dels nens. 

Una família tradicional

Can Boter ha estat al llarg dels anys una gran família. La gran família que la Rosa se li feia feixuc dibuixar a l'escola. I les tradicions s'han seguit al peu de la lletra. Els nens no estan batejats, però les campanes de l'església van repicar quan va néixer en Lluc. "Vam fer un bateig 'por todo lo alto', i ens van tocar les campanes. Vaig pagar perquè ens toquessin les campanes", diu la seva mare.

"Tinc dos padrins i dues padrines", explica en Lluc, "no som religiosos però celebrem totes les festes".  Perquè "en la història de can Boter, els espectacles s'han treballat a partir de les tradicions, les llegendes populars... La celebració del Nadal o la primavera no deixen de ser festes associades al catolicisme però, també són els solsticis".

Entre les festes que no s'han deixat passar mai hi ha el diumenge de Rams. "Jo crec que tenim les fotos dels 39 anys de la palma i el palmó", diu la Núria. "Era el vermut de l'any. Era molt divertit", afegeix en Lluc.

Quan van néixer els nens de can Boter al poble no se celebrava ni el carnestoltes. Era la transformació que vivia la transició i el grup d'artistes es va implicar en una comunitat més gran, es va implicar amb el poble, perquè s'hi fessin les festes més tradicions ajudant a organitzar el carnestoltes o les cavalcades de Reis. La Núria explica que quan van arribar a Tiana, el poble "estava absolutament aturat. No hi havia el casal del poble. Aquí no hi havia ni el carnestoltes, ni teatre d'aficionats.... Can Boter es va implicar amb l'Ajuntament del poble perquè, explica, sempre va pensar que mentre tingués els fills petits, si no passava res al poble, ella miraria que s'hi fessin coses. 

Però els nens també seguien unes rutines. "Sempre hi ha hagut una rutina aquí casa, i encara hi és. Sempre hi ha el que cuina. Com una casa normal, però més repartit". Admeten, però, que d'alguna manera són uns privilegiats: "Sense aquesta casa, sense aquest entorn, en un pis és més difícil viure en comunitat. Aquí tenim uns espais que afavoreixen aquesta manera de viure". 

La casa permet tenir la intimitat que volen quan volen. La masia és prou gran perquè les nou persones que actualment hi viuen tinguin la seva habitació i el seu espai de treball. La gran cuina-menjador de la masia, la sala i l'espai dels nens, són les zones comunes que s'omplen de vida cada dia, amb els que viuen a la masia i els passavolants que sempre es deixen caure, pel que va ser una comuna hippy genuïna dels anys setanta. 

La tercera generació

La tercera generació a can Boter són quatre néts, l'última a punt d'arribar, la Pepa, que es quedarà a viure a la masia. Els tres fills d'en Lluc, viuen a casa amb els pares, però tenen una habitació per ells a la masia familiar. "Quan estan aquí han de fer cas a qui estigui aquí. Has d'aplicar el sentit comú", diu en Lluc. "Vivim bastant a mitges. Aquí tenim dues habitacions i passem la meitat del temps aquí. Els nens al migdia vénen a dinar aquí", explica.

L'educació dels nens la fa amb sentit comú: "Si ho fas amb el cor, ho fas bé", diu en Lluc fent referència al llibre d'educació infantil que té com a referent. L'altre referent és el seu pare, en Joan Armengol i Moliner, mort fa 10 anys, que va definir molt bé què era can Boter: "En Joan sempre deia que érem una comunitat de treball". "S'ha de tenir molt de sentit comú i ser respectuós els uns amb els altres. És l'únic realment important per poder viure en convivència", explica la Núria. "Si vols organitzar-te molt, és quan la lies", diu. Mentre en Lluc puntualitza: "Mai s'ha fet una llista, gairebé, ni s'ha deixat un cartell", perquè sinó "acaba sent un campament militar, no? Si vas per horaris...". "Seria un col·legi major", afegeix la seva mare.

Pel Lluc viure en comunitat és "mirar, respectar i ajudar-se l'un a l'altre". "De fet, no deixa de ser diferent d'una casa amb menys gent, imagino. A casa quan arribes i hi ha plats per rentar, si pots, els rentes. No els rentes perquè et toca rentar els plats els dimarts a les set de la tarda. Els rentes quan pots o quan estan bruts", explica el Lluc. Però, puntualitza la Núria, "aquí s'ha de tenir més ordre, en ser més".

Per ells el que realment és excepcional és viure en una masia del segle XV, en plena natura, a només 20 minuts de Barcelona: "L'excepcional és el lloc", diu en Lluc. "I que fa quasi 40 anys" que comparteixen vida en comú, diu la Núria.