Si Catalunya vol cobrar els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), haurà d’ampliar els horaris comercials, segons els nous condicionants que ha imposat el Ministeri d’Hisenda a diverses comunitats autònomes per accedir a aquests diners. Segons avança aquest divendres El País, la Generalitat s’hauria compromès amb Hisenda per dur a terme una certa “flexibilització” dels horaris comercials, amb vista a incorporar un “augment de festius d’obertura i d’hores setmanals d’obertura per a tots els establiments”.

Aquesta obligació, que suposaria un nou conflicte de competències entre la Generalitat i l’Estat, exemplifica la política de Cristóbal Montoro d’intervenir en les decisions del Govern català, després que imposés altres condicionants com ara la garantia que cap diner provinent del FLA servís per fer polítiques de tall sobiranista.

De fet, el Govern català treballa actualment amb una tímida reforma dels horaris comercials, que lluny de la liberalització que el PP practica en les autonomies on governa, planteja, tal com va proposar recentment el conseller d’Empresa, Jordi Baiget, passar de les 72 hores setmanals d’obertura a les 78, tot i que la mateixa conselleria hauria desvinculat aquesta reforma amb les exigències del FLA.

Foment del creixement econòmic

Amb tot, la intenció de forçar la liberalització d’horaris via obligació per cobrar el FLA denota l’interès del Govern espanyol de condicionar la política de les diferents comunitats autònomes més enllà de la pròpia legislació. L’eina per fer-ho serien els plans d’ajustament que les comunitats han d’assumir per poder accedir als fons econòmics. Segons el Pla d’ajustament per a Catalunya, hi ha una sèrie de “reformes estructurals” destinades a “fomentar el creixement econòmic i la creació d’ocupació”.

Altres aspectes del pla per a Catalunya inclouen la necessitat que el Govern accepti la llei d'unitat de mercat espanyola, una normativa que va encetar un altre conflicte de competències entre Generalitat i Estat perquè permet l'exercici a Catalunya d'empreses autoritzades en altres territoris, prescindint de la normativa específica catalana en aspectes, entre d’altres, com els usos lingüístics.

Aquesta exigència afectaria també altres sis territoris, Andalusia, Aragó, Cantàbria, Castella-La Manxa, Extremadura i País Valencià.