Pablo Casado és el típic jove guardià de les velles essències en un final de règim. Potser perquè no s’ha hagut de treballar el físic apol·lini ni la posició social, el poder li ha donat un aire de patrici intransigent i sense gruix que ha crescut donant per descomptat el món dels seus tutors i el lloc de privilegi que hi espera ocupar.
Educat per lluir en una Espanya de vaques grasses, forma part d’una generació de polítics que l’Estat ha utilitzat per combatre l’independentisme amb una imatge de modernor i de regeneració democràtica. La buidor de cartell electoral que s’intueix rere la seva imatge impol·luta fa pensar en Felip VI i Albert Rivera, però també en Macron o Hillary Clinton. I per què no, en Artur Mas.
Cordial i ben educat, la pressió imposada per les circumstàncies li ha fet saltar la pintura abans d’hora i, com d'altres polítics de la seva generació, ara corre el perill d’haver crescut massa ràpid i de deixar un fòssil jove i nou de trinca. El juny del 2015, Rajoy el va nomenar vicesecretari de comunicació del PP amb la intenció donar un aire juvenil al missatge del partit, que portava mesos baixant en les enquestes.
Durant un temps es va parlar d’ell com d'un probable aspirant a rellevar Rajoy. A Itàlia, el joveníssim Mateo Renzi vivia llavors el seu moment més dolç com a primer ministre, mentre que Pablo Iglesias i els seus nois de Podemos, que també rondaven la trentena, acaronaven el somni d'arribar a la Moncloa després d’irrompre per sorpresa en el panorama polític espanyol.
L'estrella de Casado va brillar mentre el discurs regeneracionista va ser útil per contenir Podemos i torpedinar el tomb de la vella CiU cap a l’independentisme. Quan el cas Rita Barberá va començar a ofegar el PP, Casado es va espantar. Veient la seva carrera amenaçada per la mateixa dinàmica política que l’havia elevat, en comptes de marcar perfil amb un discurs intel·ligent i creatiu es va sumar a la demagògia de Podemos per alliçonar la vella guàrdia del partit.
Potser per aquest temperament d’executiu que sempre busca el millor postor, Casado no ha passat de tenir un protagonisme de tertúlia, en el PP, tot i el càrrec que hi ocupa. Nascut a Palència el 1981, té un currículum acadèmic sorprenent, que no es correspon amb la grisor del seu discurs, de noi sense criteri que parla de memòria i combina els tòpics de forma pueril.
Llicenciat en Dret i en Administració i Direcció d’Empreses, acumula un reguitzell de títols d’universitats com Deusto, Harvard o Georgetown. Va ser director de gabinet de l’expresident Aznar i diputat a l’Assemblea de Madrid, entre 2007 i 2009, quan Esperanza Aguirre era presidenta de la comunitat. També va liderar les Nuevas Generaciones del PP durant vuit anys, entre 2005 i 2013.
Casat amb la filla d’un empresari hoteler del País Valencià, la seva família té una clínica oftalmològica a Palència. A la seva boda, celebrada el 2009, van assistir-hi tant Aguirre com Aznar, del qual es va declarar admirador i deixeble el 2015, quan Rajoy el va elevar a vicesecretari de comunicació. La mort política dels dos mentors l’ha deixat una mica orfe.
El 2016 Aznar va renunciar a la presidència honorífica del PP. A principis d'aquest any, Aguirre va dimitir com a regidora de l’ajuntament de Madrid, a causa del cas Lezo, poc després de perdre el control del seu partit a la capital. Tot i que sona com a possible candidat per disputar l’alcaldia de Madrid, no ho tindrà gens fàcil per ressituar-se.
La presidenta de la comunitat, Cristina Cifuentes, no l’estima gaire. A més, la mala maror de la guerra amb Catalunya comença a arribar a la capital d'Espanya, on el mal rotllo agrada poc. Encara que algun partidari seu hagi desembarcat a l'ajuntament per mirar d'obrir-li el camí, Casado no té la cordialitat càlida i pintoresca dels alcaldes.
La millor carta de Casado és que, de moment, és un mal menor, una figura de consens entre les diverses famílies del PP. A més, en el pla retòric connecta amb la contundència de les mesures que Rajoy va anunciar ahir contra l’autogovern de Catalunya. Fa poc, va amenaçar Puigdemont d’acabar com Companys amb l'agressivitat típica dels joves que no saben de què parlen.
El problema és que, amb unitat d’Espanya o sense, el PP necessitarà guanyar eleccions i es veurà que les frases buides de Casado només porten desertització i violència gratuïta, igual que la d’alguns estràtegs audaços del sobiranisme. Casado és com la bijuteria, que és suficient per donar una bona impressió a les festes quan les coses marxen soles, però que no té cap valor quan el que necessites és poder comprar patates enmig d'un conflicte absurd i descarnat.
L’anticatalanisme, com a discurs electoral, estava bé mentre no calia dur-lo a terme. Si el món de la vella CiU ha estat destruït pels mateixos ideals que deia defensar, és molt probable que el PP de Casado corri una sort semblant.