Marta Rovira és la Catalunya que torna de Sibèria després de molts anys de repressió, comèdia i pedanteria. Quan la secretària general d'ERC va saltar a la primera línia política, les bromes sobre el seu accent i la seva ascendència vigatana eren habituals en els cercles provincians de llepafils que de seguida se senten ofesos -i secretament assenyalats- davant les expressions d'indigenisme massa crues i sinceres.
Nascuda el 1977, Rovira va créixer en una família típica del país compromesa amb l'educació dels fills i la llibertat de Catalunya, exactament per aquest ordre. El seu pare és soci d'Òmnium Cultural des dels 18 anys, mentre que la seva mare, que és filla d'un alcalde de Sant Pere de Torelló de la dictadura, donava classes de català en la clandestinitat i es va educar amb el Patufet i Serra d'Or.
Quan Rovira es va afiliar a ERC el 2005, va haver de fer pedagogia a casa els avis, que havien amagat capellans i viscut barbaritats durant la guerra. Estudiosa, idealista i responsable, Rovira té un aire de professora d'institut que em fa pensar que se sent més còmoda batallant en els selvàtics ambients de la política, que no pas dins la família, que probablement l'ha protegit de manera exagerada.
L'avi patern va néixer en una colònia industrial, dins d'una familia obrera, i va acabar tenint la seva pròpia fàbrica tèxtil. Una de les històries que ha marcat Rovira és que el seu pare va arribar a escopir sang durant les jornades de 16 hores que va haver de fer en aquesta fàbrica per contribuir a fer-la rendible. No fa gaire, Rovira es va assabentar, llegint una historiadora de Prats del Lluçanès, que l'avi matern es va emboscar per no anar al front durant la guerra.
Disciplinada i obedient, la dirigent republicana és filla del silenci i de l'esforç que va costar redreçar el país durant la dictadura i els primers anys del pujolisme. El seu caràcter no s'explica sense els sacrificis que els homes derrotats més resistents solen fer per protegir i alimentar l'esperança dels seus fills. Rovira va créixer llegint Milan Kundera i Bohumil Hrabal, dos grans supervivents del comunisme, i va desenvolupar el seu sentit de la justícia mirant aquelles sèries americanes de TV3 que sempre acabaven bé, com ara Magnum i Perry Mason.
Tot i que la timidesa li dóna una aparença de dona feble i delicada, la dirigent republicana té més dots de lideratge del que sembla. La seva timidesa és fruit d'unes antenes sensitives força fines que la mantenen sempre alerta, i també de les matrícules d'honor del seu expedient acadèmic, que li donen una idea clara de les coses que ha d'aprendre. Conscient que no ha estat educada per manar, i que ningú no neix ensenyat, Rovira sembla que es contingui per prudència, mentre mira d'adquirir els esquemes interpretatius que necessita per moure's amb efectivitat.
Igual que Junqueras predica l'amor per amagar una voluntat de poder que creu que seria mal vista pel país i, per tant, aprofitada per Espanya, Rovira amaga darrera la seva rigidesa de dona virtuosa una senyora amb puntes de visceralitat i moltes ganes de canviar el seu món per tal guanyar espais de llibertat i poder créixer. Igual que Anna Gabriel o que Anna Arqué, el paper de Rovira en el procés fins ara ha consistit a fer la feina bruta, es a dir, a defensar les posicions més dures i menys lluïdes per evitar que els homes retrocedissin o es perdessin en postures estètiques.
Rovira ha estat una de les figures que ha pressionat més per superar el dret a decidir i situar en el centre del debat polític el dret a l'autodeterminació, que ja havia treballat quan era secretària general de l'Aliança Lliure Europea (ALE). Llicenciada en Dret, els darrers mesos ha treballat per treure el procés del cul de sac on l'havia portat la falsa retòrica legalista. Sense la seva silenciosa feina prèvia, Junqueras no hauria pogut respondre tan bé les preguntes sobre la cobertura jurídica del referèndum, en l'entrevista d'El Periódico de dissabte.
La vida de Rovira va donar un tomb en el congrés d'ERC de 2008, en el qual Carretero, Uriel Bertran i Carod-Rovira es disputaven el control del partit amb Puigcercós. Llavors la dirigent republicana participava en la sectorial de Justícia, que portava Joan Ridao, mentre exercia d'advocada a Vic. Cap al final del congrés Puigcercós la va trucar acorralat i li va demanar, sense conèixer-la, d'entrar a la nova executiva com a responsable de política internacional.
Després de resistir-s'hi una mica, Rovira va entrar en substitució de Bernat Joan amb l'argument que tenia un currículum "interessant" i que el partit necessitava cares noves. Els primers mesos van ser durs, però va guanyar-se una certa autoritat a còpia de demostrar que, replantejar els problemes des de la ingenuïtat, podia ajudar a millorar situacions que es donaven per descomptades. Així va aconseguir que el BNG i ERC tornessin a anar junts a Brussel.les, després de molts anys.
Quan Oriol Junqueras va ser designat candidat en les eleccions europees de 2009, Rovira va participar en la preparació de la campanya. L'entesa va ser tan fonda que encara avui els caps de gabinet dels dos dirigents republicans venen de l'equip que van crear en aquella època. La relació es va seguir enfortint amb Junqueras d'eurodiputat, perquè Rovira era la secretària general del ALE i pujava regularment a Brussel.les.
Quan Puigcercós va fer plegar els seus homes per evitar una carnisseria interna, Rovira va tornar a ascendir. Junqueras venia de fora d'ERC i, a l'hora de dissenyar el seu equip, va prioritzar la confiança per sobre de qualsevol altre valor. Rovira es va trobar de nou havent d'acceptar una posició de poder, no diré que a contracor, però sí amb aquesta angúnia que la manca d'experiència produeix en els esperits insegurs i perfeccionistes.
Des l'aleshores, Rovira ha anat guanyant gruix i seguretat, mentre que Inés Arrimadas s'ha anat catalanitzant fins a un punt que aviat no se la creurà ningú, com li va passar a Montilla. Discreta i lleial, la secretària general d'ERC s'ha dedicat a aplanar el camí d'obstacles perquè Junqueras pogués brillar alegre i tranquil com un emperador romà. En un país on les polítiques que porten robes cares i ajustades acostumen a ser frívoles i provincianes, la imatge de Rovira dóna una idea de la precarietat institucional del país i la naturalesa de les relacions entre Catalunya i Espanya.
Tot i que ja no transmet aquell aire d'abans, de Maria a Teresa de Calcuta amb rebequeta, es nota que encara no se sent prou protegida per voler o saber treure partit dels seus encants. En la seva imatge encara hi ressonen ecos de l'estil de pastoreta que tan bé ha expressat el rebuig visceral de moltes dones catalanes a l'autoritat espanyola. Si jo sóc independentista també és perquè les senyores com Rovira se sentin reines a casa seva, i puguin anar tranquil·les amb sabata alta o mini faldilla -si mai els dona la gana- sense deixar de pensar que defensen l'honor i la justícia
Fins ara, Rovira ha anat prosperant perquè semblava dominable i perquè, des de petita, ha tingut la sort de tenir aficions que no contravenien les normes generals i els gustos de l'entorn. Els propers mesos podrà veure de quina pasta està feta i espero que, com va passar amb Gabriel, ens doni una sorpresa. Independentista de tota la vida, no es va fer convergent perquè trobava que el pujolisme era xaró. La dona catalana no havia tingut mai una oportunitat tan gran de cridar a l'ordre els seus mascles i enviar a la paperera de la història la cursileria provinciana de tants segles.