Margarita Robles és la darrera bala de plata de l’Espanya progre. El fet que la portaveu parlamentària del PSOE sigui una independent, ja dona una idea del nivell de runa que ha arribat a acumular la vella esquerra espanyola. La hipocresia i les mentides són una mica com l’alcohol i el tabac. Com que els seus efectes triguen a notar-se, de vegades és fàcil abusar-ne fins al punt que, quan es manifesten, ja resulten difícils de remuntar.
Nascuda a León el 1956, Robles va estudiar Dret a Barcelona, en l’època que la ciutat ha estat més feliçment espanyolitzada. Als 25 anys va ingressar a la carrera judicial amb les millors notes de la seva promoció. Va ser la quarta jutgessa d’Espanya i la primera dona que va presidir una audiència provincial i una sala del contenciós administratiu. Filla d'un advocat emigrat a Catalunya, és probable que la seva fortíssima ambició tingui alguna cosa a veure amb el seu pare.
En la darrera legislatura de Felipe González, Robles va ser nomenada secretària d’Estat del Ministeri de l’interior, que llavors dirigia el seu amic Juan Alberto Belloch. Només entrar al despatx ja va topar amb el jutge Baltasar Garzón, que en aquell moment era a punt de deixar la Secretaria d'Estat que li havien donat per lluitar contra les drogues i que encara li guarda una rancúnia manifesta, segurament perquè s’assembla a ella i li recorda els seus defectes.
Dona de sentiments forts, que no recula mai, va impulsar la investigació del cas Lasa i Zabala contra l'opinió de Pérez Rubalcaba i d’altres patums del govern socialista. Com a secretària d'Interior, es va enfrontar amb el general Galindo i amb les dificultats que posava la Guàrdia Civil per investigar els detalls de l’assassinat. També va retirar els fons destinats als GAL i va donar l’ordre de recerca i captura de Luis Roldán.
Com va recordar en la topada que va tenir amb Rajoy en el Congrés, la seva declaració als tribunals va jugar un paper clau en la condemna dels responsables del famós crim d’Estat. La seva tendència a dur les conviccions fins al final va portar Barrionuevo a la presó i li va acabar costant l'amistat amb el ministre Belloch i amb la futura ministra Fernández de la Vega, que en aquella època era la secretària d'Estat de Justícia.
Robles encarna la força cega d’aquesta falsa superioritat moral que l’Espanya de la transició va donar a les esquerres a canvi que no entressin a jutjar el franquisme. El sistema ja va donar el primer avís quan es va carregar Garzón per remenar els crims de la dictadura. La comparació que Rajoy va gosar fer entre el seu cas i el de Robles dona a entendre que l'esquerra espanyola cada cop tindrà menys marge per guanyar vots remenant les escombraries de la història i de la condició humana.
Magistrada del Tribunal Suprem (2004 i 2016) i vocal del CGPJ (2008-2013), Robles és una enemiga incòmoda, que té molt temps per treballar i pot envestir a plaer, sense patir per la família, perquè és soltera. També té una xarxa de relacions en el món periodístic de Madrid molt àmplia, que ha anat teixint al llarg dels anys. Com que, a més de ser simpàtica, és criticaire i té fama de donar informació, els periodistes sempre estan encantats d’escoltar-la.
El seu salt a la política és fàcil d’entendre en un context de crisi institucional i de caça de bruixes. Potser perquè el món de la justícia no va superar del tot el franquisme, la portaveu socialista té una idea de l’Estat totalitària, d’engranatge perfecte que ha de purificar les ànimes i fer anar tothom a l’hora. Rajoy, que és llest, ha detectat que davant del problema català l’estupidesa pijoprogre es tornarà dolenteria i per això l’altre dia ja li va dir que baixés del pedestal.
Avesada a fer el paper de dona alliberada i justiciera en la farsa de l’Espanya indivisible, Robles porta marcades a la cara totes les dimissions que ha demanat però els propers mesos veurà com se li accentua l'aire de sogra antipàtica. Molt amiga dels seus amics i enemiga dels seus enemics, segur que va votar de cor contra la investidura de Rajoy. El suport que el president espanyol va rebre dels diputats controlats per González, també deu ser un incentiu per a ella, a l'hora de fer oposició.
Es diu que la fortalesa de l’aliança que té amb Sánchez ve de la marginació que va patir per part del PSOE quan es va negar a tapar el cas dels GAL. Tots dos fan una parella quixotesca, que podria resultar entranyable si Robles tingués la humanitat planera de Manuela Carmena, més que l'altivesa agra de Rosa Díez.
Tot i que durant el govern d’Aznar va defensar la necessitat de donar una sortida política a la violència d’ETA, les darreres declaracions demanant la retirada de les urnes de l’1 d’octubre l’han posada a l’altura de Soraya Sáenz de Santamaría. Veure com els corrents de fons de la política espanyola van arrossegant el PSOE cap a les costes de PP posarà Robles cada dia més irritable i susceptible.