Vaig conèixer Josep Maria García Fuentes en un sopar que Borja Vilallonga va organitzar a casa seva, poc després de tornar de Nova York. Fuentes venia d’Itàlia i havia de viatjar ara no recordo si a Pennsilvània o a la Xina a donar una conferència sobre patrimoni. No ens coneixíem, però com em passa sovint amb els catalans que s’han establert fora del país, ens vam entendre de seguida.

Professor d’arquitectura a la Universitat de Newcastle, Fuentes s’ha fet un tip de guanyar beques i premis. Quan era petit, tenia un professor enrotllat, amic de Miguel Bosé, que l’anomenava Su Eminencia. Si a EGB va arribar a donar alguna classe fruit d’una aposta amb el Merlí de torn, a la Universitat va guanyar, primer, la beca de la Caixa d’arquitectes i, més tard, el Premi Nacional al millor expedient acadèmic.

Després de treballar en el despatx de Juan Navarro Baldeweg, va entrar de professor a la UPC amb un beca FPU. Aviat va veure que el tap generacional i la cultura universitària del país el cremarien, i va guanyar una plaça per anar a ensenyar a Newcastle. Ara, amb 35 anys, alumnes seus també comencen a guanyar premis. Allan Chong, un estudiant de Hong Kong, ha estat guardonat amb la President Medal del RIBA per un projecte sobre l’ampliació del Museu John Soane. 

Quan estava d’Erasmus a Roma, de vegades Fuentes es llevava de matinada per poder copsar la grandesa del Panteó abans que la gentada convertís la solemnitat del monument en una caricatura. A Roma va començar a ser conscient que els mestres parlen entre ells i que el turisme és una màquina de pervertir la història. Amb el temps, l’interès per l’origen de les pedres i la gestió del patrimoni han esdevingut una part essencial del seu ofici d’arquitecte.

La recerca acadèmica, em diu, no tindria sentit si no fos per aplicar-la i compensar la tendència que els arquitectes tenim a deixar-nos portar per les modes i els interessos polítics de cada moment. L’arquitectura ha de ser “una caixa de ressonància de la vida", pontifica. "Vull dir que ha de servir a les necessitats pràctiques dels homes, però també que ha de connectar els seus usuaris amb els temes transcendents de l’existència, com fa la literatura." 

Fuentes té la impressió que el turisme i la concepció del patrimoni promoguda per l'Unesco han escampat un cert al.luminosi intel.lectual que cal combatre. Els lectors de l’Ara ja li han llegit algun article denunciant la banalització de l’obra Gaudí. Diu que si busco imatges de primers del segle XX del famós drac del parc Güell, arribaré a la conclusió que els anys i les restauracions li han anat llimant les ungles i les dents fins a convertir-lo en un animal simpàtic.

Una vegada, en una conferència als Estats Units, se li va acostar una filla de l'exili a felicitar-lo. "Moltes mercès, m'has deixat més tranquila". A la senyora li havia quedat el record de la impressió terrorífica que l'emblemàtic drac li feia quan era petita i no li encaixava amb les imatges que n'havia vist de gran. "Fa poc, en un viatge a Barcelona, vaig tornar-hi expressament i vaig pensar: "Coses de criatures". Però ara veig que li han fet la manicura i l'ortodòncia!"

- El turisme –em diu García Fuentes- és un instrument geopolític. Ho és des dels temps del pelegrinatge i dels grans tours que feien els anglesos i els francesos. El turisme serveix per crear i per imposar interpretacions de la història. El Patrimoni de la Humanitat es va crear a partir de la idea que la política cultural del segle XIX havia allunyat els estats europeus fins a dur-los a la guerra, i el neguit per la pau també ha acabat caricaturitzant els monuments. 

Fuentes va fer la seva tesi doctoral sobre la història de la reconstrucció de Montserrat. La història és tan sucosa i li ha permès jugar amb tants elements de reflexió que encara en parla amb joia i la fa servir d’exemple en les conferències internacionals, no sé si amb la secreta esperança que un dia li deixin arreglar el bunyol que va fer l’Arcadi Pla durant el pujolisme -i també més recentment. 

En el sopar a casa del senyor Vilallonga, ens vam fer un tip de parlar de la reconstrucció de Montserrat. Segons Fuentes, la fama de la muntanya en gran part és deutora del projecte polític de Víctor Balaguer. L'escriptor i col·laborador del general Prim volia convertir-la en el símbol d’una Catalunya que tingués més pes a Espanya i a Europa, i que fos capaç de sublimar les diferències entre carlins i liberals.

Balaguer –m’explica- té una frase que és reveladora de com es van forjar els estats en el segle XIX. Diu que les tradicions es creen amb la poesia i es conserven amb la credulitat. En el llibre Los Frailes y sus conventos escriu que si Itàlia és un jardí i França és un castell, Espanya és un claustre. “Després de viatjar per Europa, Balaguer va quedar convençut que l’essència de l’arquitectura  Ibèrica era el monestir, i aquesta idea va tenir tanta força que, quan el seu projecte va fracassar, tothom va mirar d’aprofitar-la.”

- I perquè no va triar Poblet o Santes Creus? –li pregunto

- Perquè Wilhelm von Humbolt havia visitat Montserrat poc abans que l’exèrcit de Napoleó destruís el monestir i n’havia elaborat tot un discurs sobre la relació entre l’home i la natura que connectava el misticisme de la muntanya amb el romanticisme alemany. Humbolt arriba a comparar Montserrat amb una ciutat en runes. En l'imaginari de la Renaixença la metàfora anava que ni pintada.  

El primer projecte consistent de la reconstrucció de Montserrat es fa el 1871, poc després de l'arribada d'Amadeu de Savoia a Espanya. La planta del nou cambril prevista curiosament recorda a la Capella del Sant Sudari de Torí, que és on està la relíquia de la casa dels Savoia. Tres anys abans, Balaguer s'havia fotografiat al costat del claustre Gòtic amb Mistral i el seu grup de felibresos i havia dit que els territoris de parla catalana i occitana configuraven una unitat cultural tant o més coherent que la germànica.

Quan Amadeu de Savoia va abdicar, Montserrat es va convertir en objecte d’una competició per controlar el seu capital simbòlic, m'explica Fuentes. Aquesta competència va acabar de popularitzar la muntanya entre els catalans. A l’hora que proliferaven restaurants, i els empresaris masons impulsaven el cremallera amb objectius turístics, l’església celebrava el milenari del monestir i declarava la Mare de Deu de Montserrat patrona de Catalunya. 

El fet que no hi hagués documentació precisa del complex destruït per les tropes napoleòniques va fer que la reconstrucció fos molt vulnerable als debats polítics. "Tot i que alguns experts l'inscriuen en el modernisme, Gaudí és un dels artistes que més influència té en la reinterpretació nacional-catòlica de Montserrat."

Fuentes em recorda que l'arquitecte va dissenyar el monument del primer misteri de la glòria amb un Crist al costat d’una gran senyera estampada a la roca, que era tota una identificació entre natura, país i religió. "La mateixa Sagrada Família és un manifest a favor d'aquesta visió de la muntanya", insisteix.

Després de la guerra civil, la reconstrucció de Montserrat va patir els efectes del nou ordre polític imposat pels vencedors. El projecte de Puig i Cadafalch, que ja havia quedat en suspens durant la Segona República, va quedar aturat del tot. "Malgrat la seva tendència al cromo, fins aleshores cap altre arquitecte havia aconseguit una visió tan coherent i ben resolta del conjunt arquitectònic", m'explica Fuentes.

El febrer de 1942, Francesc Folguera va presentar un projecte de tipus medieval per la restauració de la façana del monestir. La primavera de 1942, els nazis van muntar una exposició, a Madrid i Barcelona, dedicada a la nova arquitectura alemanya. El comissari era el mateix Albert Speer, l'arquitecte de Hitler, l'home que havia de plasmar amb pedra l'ambició milenaria del III Reich. 

- Va ser una exposició molt moderna, que va marcar l’arquitectura d’aquella època. Els alemanys van venir amb catàlegs, postals, cartellisme i mitjans de comunicació de masses. A Balmes, General Mitre i altres punts de Barcelona trobaràs petjades d’aquella època. Va tenir una influència brutal.

- Què vols dir?

- El novembre del mateix anys, Folguera va canviar el seu projecte medievalista per un altre inspirat en els models de la nova arquitectura alemanya, que és el que tenim ara. 

- Vols dir que aquella façana espantosa està inspirada en l'imaginari estètic de l’arquitecte de Hitler.

- Quan ho vaig preguntar als monjos em van explicar que Folguera volia evocar el palau dels papes d’Avinyó, però em sembla que la meva sospita té més fonament.  

La idea de Balaguer, em deixa caure Fuentes abans d'acabar, va tenir una projecció tan fonda i tant perversa que va arribar a inspirar Valle de los Caídos. Tenint en compte que alguns aspectes de la identitat espanyola són una versió quixotesca de la catalana, no em sembla mal vist. “De fet –afegeix Fuentes amb un somriure maliciós-, els primers monuments que l’Espanya democràtica va proposar a la Unesco com a patrimoni de la humanitat van ser el monestir de Poblet -que es va acabar de rehabilitar en temps de Franco-, el de l’Escorial, el de Guadalupe i el de San Millán de Yuso.”