El Barça és un club únic i particular. És dels pocs que encara és propietat dels socis i que competeix any rere any a l’elit del futbol europeu. A darrere de l’escut s’hi amaga una gran massa social, que avalua i examina qualsevol decisió que es pren des de la presidència. Tot és transcendent i qualsevol detall pot ser susceptible –sent exagerats– d’una moció de censura.

En els últims anys, el club s’ha vist immers en una roda sense aturador de polèmiques esportives i de despatxos. I com que l’actualitat del Barça és tan fugaç, sovint hi ha temes en els quals no s’aprofundeix per la successió de notícies. Això és el que ha volgut fer el periodista Cristian Martín, autor del llibre El Otro Tridente. Martín recull en 15 capítols gran part de la història recent del Barça. Des de la sanció de la FIFA fins a les manies de Messi, passant per la contractació del ‘Tata’ Martino o l’adéu de Sandro Rosell. El llibre serveix per recopilar i concentrar tot el que ha passat al Camp Nou en els últims anys. 

Amb afany de ser entenedor, el llibre pretén donar-li arguments al soci i aficionat culer perquè es construeixi el seu propi veredicte. L’autor recull opinions de directius, treballadors del club i contrastats periodistes amb molts coneixements sobre el món Barça. La informació recopilada s’uneix a la de Martín, molt vinculat a l’actualitat blaugrana, en 197 pàgines que revelen algunes informacions desconegudes fins el moment.

Per què es va decidir a escriure El Otro Tridente?
La trajectòria esportiva recent del Barça ja dóna per fer un llibre però quan ho contrastes amb la realitat institucional t'adones que hi ha molts casos transcendents que no s'han tractat amb la profunditat que requereixen. Això em va incentivar a tractar els capítols que es recullen al llibre: la malaltia de Tito Vilanova, l’adéu d’Abidal, l’arribada del ‘Tata’ Martino... i amb ells tenia pensat escriure un bloc però arriba un moment que, amb la informació que recopilo, em plantejo donar un pas més i escriure el llibre. L’editorial accepta la idea de bona gana i al final acaba sorgint El Otro Tridente.

Tots els capítols acaben amb una pregunta.
No és un escrit categòric perquè, entre altres coses, hi ha episodis que no els he viscut en primera persona. Jo busco donar-li més arguments a la gent i la pregunta final és perquè el lector pugui reflexionar sobre què ha passat al club.

La qüestió que intenta resoldre amb el llibre és: Per què el millor equip del món no té el millor club del món? 
És difícil. El Barça també té unes limitacions estatutàries que no ajuden a què es converteixi en l’equip amb més ingressos. El Madrid, per exemple, funciona d’una manera molt diferent. Però el que no té sentit és que tinguis un patrocinador de la samarreta per un valor molt inferior al del Manchester United, equip que enguany no juga ni la Lliga de Campions. Els ingressos són importants però per a mi el que significa un club va molt més enllà. El Barça té el millor equip però també un cúmul de problemes (institucionals, acomiadaments d’executius, casos oberts amb hisenda, accions de responsabilitat...) que provoquen que, per a mi, no sigui el millor club del món.

Al Barça hi ha un cúmul de problemes que provoquen que, per a mi, no sigui el millor club del món

El lector coneixerà episodis del Barça inèdits fins ara, per culpa del mateix club, que cada vegada és més reticent amb els mitjans de comunicació.
La professionalització del Barça ha anat de la mà d’un aïllament. Amb Pep Guardiola ja es va fer patent la distància entre l’equip i la premsa, i amb Luis Enrique s’ha acabat d’accentuar. El club no ajuda els periodistes a tenir accés als jugadors i això, a poc a poc, ha derivat en rumors i històries que perjudiquen l’aficionat. Però la "bunquerització" també deriva de l’actitud d’alguns periodistes per generar polèmica. El Barça va interpretar en el seu moment que eren innecessàries i han acabat pagant justos per pecadors.

Quan es trenca la relació entre Sandro Rosell i Joan Laporta? 
Quan Sandro Rosell va entrar com a vicepresident esportiu de la junta de Joan Laporta, la seva aspiració era acabar com a president. Juntament amb Laporta i Ferran Soriano –vicepresident econòmic i director general–, formaven un equip que al principi funcionava molt bé però que poc a poc es va anar desgastant. No quedava clar qui s’ocupava de cada àrea i Laporta volia tenir pes en les decisions esportives. Rosell va decidir marxar i començar a preparar l’estratègia per tornar al club. Hi va haver una moció de censura contra Laporta, que va salvar pels pèls. Després va arribar Pep Guardiola i amb ell l’època més exitosa de la història del club. El temps de demora li va servir a Rosell per anar construint la venjança i com que no podia atacar-lo des de la part esportiva, ho va fer des de l’aspecte econòmic. És aquí on va començar una guerra que avui continua. 

El canvi de directiva va ser un factor determinant en l’adéu de Guardiola?
No sé quin percentatge de culpa va tenir però sí que va ser important. No per les relacions personals sinó per les diferents maneres de gestionar el primer equip. Sandro Rosell estava més pendent del tema empresarial que de potenciar la plantilla. I al final el que vol un entrenador és comptar amb els millors jugadors; com deia Cruyff: “els diners al camp i no al banc”. Guardiola tenia la sensació que la nova directiva estava més centrada en fomentar l’animadversió cap a figures molt properes a ell i que a més, no l’ajudava a desenvolupar la idea joc. En tota la guerra amb el Madrid de Mourinho, Guardiola se sentia sol al costat d'uns directius que preferien cultivar la relació amb Florentino Pérez que defensar el seu entrenador. Amb Laporta, tenia la sensació que només havia de capitanejar el primer equip mentre que amb Rosell, havia de dirigir també el club, exercint de portaveu.

Guardiola tenia la sensació que amb Laporta només havia de capitanejar el primer equip mentre que amb Rosell, també havia d'exercir de portaveu

El fitxatge del ‘Tata’ Martino va ser decisió únicament de Rosell?
Rosell, gràcies a treballar per Nike (1996-2002), coneixia molts entrenadors de Sud-Amèrica. I el ‘Tata’ era un d’ells. Martino venia de fer un bon paper amb Paraguai al Mundial de Sud-Àfrica i el president del Barça tenia bons informes seus. Quan Rosell li va proposar a Zubizarreta l’opció del ‘Tata’, el secretari tècnic era escèptic fins que es va produir una trucada. Martino parla amb 'Zubi' i el convenç a través el discurs. Tot i això, la decisió va ser completament presidencialista. Rosell ja ho havia intentat amb Felipe Scolari quan era vicepresident esportiu (2004).  

Entens la manera d’actuar del Barça en el ‘Cas Neymar’?
No, però si mires la política, t'adones que l’actitud de negar-ho tot i portar fins el final les coses que estan mal fetes és endogàmica. Hi ha molta por a demanar perdó i el club no ho ha volgut fer. El Barça ha venut una història més relacionada amb la interpretació que amb la realitat i s’ha equivocat. És innecessari empantanegar-se amb una teoria que no s’ha cregut ningú, que ha acabat amb un president –Rosell– i que a més a més es pot convertir en un dels motius que acabi amb un altre –Bartomeu–. Des del punt de vista comunicatiu, el ‘Cas Neymar’ ha estat desastrós.

Amb el 'Cas Neymar', el Barça ha venut una història més relacionada amb la interpretació que amb la realitat 

El ‘Cas Neymar’ empeny Rosell a renunciar a la presidència?
Rosell marxa per una concatenació de fets. El desgast del ‘Cas Neymar’ l’afecta però quan el Barça llança la segona samarreta de la senyera, se'l sotmet a una sèrie d’investigacions fiscals molt serioses. A més, també rep amenaces i la seva família comença a tenir por. A poc a poc, s'adona que la balança entre la vida professional i la personal no compensa. Fa un pas al costat i confia en la figura de Josep Maria Bartomeu. Rosell s’oblida completament del club però sí que es veritat que manté contacte regular amb Bartomeu. Un dels fets que els unia era el ‘Cas Neymar’, en el qual han tramat una estratègia perfecta per sortir exonerats.

Zubizarreta va ser el gran valedor de Luis Enrique?
El secretari tècnic barallava dues alternatives: Luis Enrique i Ernesto Valverde. Zubizarreta tenia en ment la idea d’un entrenador espanyol, que practiqués un joc de possessió i que treballés els seus equips tant física com tàcticament. Al final, la decisió de portar Luis Enrique al Barça és consensuada però 'Zubi' hi influeix molt. L’havia seguit a la Roma i al Celta i, a més, tenia l’afegit d’haver entrenat el filial. Conèixer el planter va ser un dels aspectes que va desnivellar la balança.

La mala comunicació és un estigma que ha perseguit a les últimes directives del Barça.
El club està més pendent de solucionar els problemes del dia a dia que de traçar una estratègia comunicativa. També és veritat que hi ha molts mitjans de comunicació interessats en el Barça i gestionar aquesta demanda és una tasca molt complicada. Amb Rosell, a la figura del director de comunicació no se li va donar continuïtat o no se’l va tenir en compte. Quan en un període de 6-7 anys tens 5 directors de comunicació és que estàs fent alguna cosa malament. Al Barça hi ha una guerra d’egos entre executius i directius. Els executis són els que cobren del club i els directius són els que l'avalen amb els seus diners. A dia d’avui, té més pes Manel Arroyo –directiu de màrqueting i comunicació– o el director de comunicació? És difícil resoldre-ho. El Barça és un club tan gran que no pots dur a terme mesures sense l’aprovació de la majoria dels estaments.

 Al Barça hi ha una guerra d’egos entre executius i directius. Els executius són els que cobren del club i els directius són els que l'avalen amb els seus diners

Les àrees del Barça haurien d’estar en sintonia i la sanció de la FIFA va posar de relleu una realitat ben diferent.
El Barça no va fer res per evitar la sanció. La FIFA va alertar el club perquè regularitzés la situació d’una sèrie de futbolistes del planter, i Antoni Rossich –l’aleshores director general– havia de redactar un informe incloent solucions, però no ho va fer. Es van prendre les amenaces de la FIFA amb una actitud prepotent, al·legant que el Barça era un club modèlic. La sanció va arribar i la institució, una altra vegada, va demostrar que no estava a l’alçada. És un exemple clar de com la directiva no va cuidar les relacions amb les institucions que manen al futbol europeu.

La situació de La Masia és preocupant perquè ja no es busquen jugadors al filial sinó que es porten de fora. Bartomeu treballa per revertir la situació?
S’ha estat més pendent de predicar amb els valors i de lloar les figures que arribaven al primer equip que de treballar el planter. Els jugadors que han pujat des de La Masia han acabat sent el millor i el pitjor del Barça actual. No hi ha res més maco que poder triomfar amb gent de la casa però alhora ha provocat que el club es relaxi. La falta d’atenció provoca que cada cop pugin menys jugadors al primer equip, que el filial estigui a Segona Divisió ‘B’ amb una política de fitxatges molt estranya i que els dos juvenils no hagin aconseguit guanyar la lliga.