L'activista Ruben Wagensberg (Barcelona, 1986) és un dels fitxatges estrella d'ERC com a independent per a les eleccions del 21-D. A principis d'aquest any va decidir aportar el seu granet de sorra a la crisi dels refugiats després de tornar d'un camp de Grècia, impulsant la campanya Casa nostra, casa vostra. Ara vol contribuir al procés independentista que viu Catalunya. Bolcat en la lluita pels drets dels refugiats i en la lluita pacifista, a través de la iniciativa En Peu de Pau, és el número 9 de les llistes d'Esquerra per Barcelona.
D'estar en un camp de refugiats a ser candidat d’Esquerra. Què l'ha portat a fitxar per aquest partit?
Quan Esquerra em va fer l'oferiment, he de reconèixer que em va costar moltíssim perquè no m’hi veia. La pregunta que sempre m’he fet és: on pot servir més la meva feina, a dins del Parlament o fora? Fins ara la meva resposta sempre era fora, però hi ha hagut un parell de coses que m'han fet canviar d'opinió. La primera és la voluntat d’Esquerra de buscar ponts amb altres formacions com la CUP o com els comuns, cosa que crec que és molt necessària. La segona va ser el viatge que vaig fer a Brussel·les amb la iniciativa En Peu de Pau per visitar el president i el Govern. Vaig tornar en estat de xoc i sent conscient que tenim presos polítics. Aquest és un partit que té presos polítics, i això va ser el que em va acabar d’empènyer.
Va ser alguna cosa concreta d’aquest viatge?
El fet. Va ser un viatge molt estrany. Va ser molt xocant per tots els que vam anar-hi perquè, de cop, veus la injustícia personificada en una gent en concret. I ells encara que són a Bèlgica, després hi ha l’altra part que són a la presó, algun d’ells, com el Jordi (Cuixart), que és un bon amic meu. Estem davant d’una situació d’excepcionalitat absoluta. Per tant, si algú creu -en aquest cas Esquerra- que el fet que jo participi de les llistes pot servir d’ajuda en algun sentit, ara és el moment de fer-ho.
El seu perfil potser encaixa més amb la CUP o els comuns. Per què Esquerra?
Jo no em caso, ni m’he casat, amb cap partit. No he estat mai militant ni afiliat de cap d'ells. Tinc el meu espai ideològic. En algun punt es comparteix amb Esquerra, i en d'altres està més allunyat, però des d’aquesta diferència i pluralitat, vam trobar que ara és el moment per fer-ho.
Per què han de servir les eleccions del 21-D?
Hi ha una situació d’excepcionalitat. Hi ha uns presos que hem de treure de la presó. Això és el més important. A més, tenim un president i un govern a l’exili que hem de fer tornar. Tenim unes institucions intervingudes que hem de recuperar i tenim una república que s’ha de posar en marxa ja. Aquests són els quatre punts fonamentals. A partir d’aquí, ja ve el com s’ha de fer, però això és una qüestió que es decidirà a les urnes, i que dependrà de la correlació de forces en l’arc parlamentari que en surti i entre tots plegats hem de decidir com fer-ho per tirar-ho endavant.
Sovint, és indispensable fer passos unilaterals per trencar amb aquest sistema, però l’opció del diàleg i la negociació ha d'estar sempre sobre la taula
Com es tira endavant? Cal deixar de banda la unilateralitat en la propera legislatura?
Això és un debat que s’ha creat. Cada pas que s’ha fet fins ara, durant els últims set anys, s’ha intentat primer negociar, pactar, dialogar i acordar. Quan no s’ha aconseguit tampoc s’ha deixat de fer aquest pas. És indispensable sempre intentar el diàleg, però també hem de ser conscients que el sistema està fet per protegir-se. Per exemple, quan tu vols fer una vaga has de demanar permís i el sistema te l’ha d’aprovar. Sovint és indispensable fer passos unilaterals per trencar amb aquest sistema, això no vol dir que absolutament sempre sobre la taula hi ha d’haver l’opció del diàleg i la negociació. De fet, és la via més ràpida per aconseguir els objectius.
Si Madrid no ha volgut negociar ni un referèndum, què fa pensar que ara pugui asseure's a la taula?
Bé, Madrid o l’opinió pública. L’opinió pública d’altres països, que es reflecteix en articles a la premsa, ja ha començat a agafar un altre sentit. Les coses no es fan en dos dies. També hi ha una altra cosa de la qual hem de ser conscients, i és que ara l’Estat ha intervingut i ha fet fora el Govern, i pot acabar venent que el Govern no ho estava fent bé i que l’havia d’aturar. Però ho podrà fer una segona vegada? Que es repeteixin les eleccions on surti una majoria sobiranista i tornin a haver de fer fora aquest Govern... Com ho vendrà? Com que els catalans han votat malament?
De fet, des del PP ja s’està intentant vendre que en funció dels resultats es podria no aixecar la intervenció, o inclús s'ha parlat de noves eleccions.
No només el PP. Podemos va fer una cosa molt similar amb el seu secretari, amb l’Albano, i amb una part molt important de la seva militància. Van aplicar el seu propi 155. De totes maneres, hi ha moltes coses amb les que ens podem trobar. Fer República no només vol dir proclamar o declarar la independència sinó que hi ha un seguit de lleis que es van aprovar, com la renda mínima garantida, o la de pobresa energètica, que estic segur que el dia que s’hagi de decidir si es tiren endavant aquestes lleis, que són fer república, els comuns seran els primers que voldran que es tirin endavant. Es tracta d’això, construir república.
Unes lleis que estan suspeses pel Tribunal Constitucional.
Exacte. Estan suspeses pel TC. Precisament per això parlo dels comuns. En el moment en què sapiguem que aquestes lleis, que ara estan suspeses pel Constitucional, són anul·lades definitivament i des del Parlament es decideixi que volem tirar endavant perquè ha tornat a arribar l’hivern, i hi ha molta gent que no pot encendre la calefacció a casa seva perquè no té diners per pagar l’electricitat, estic segur que els comuns ajudaran a tirar endavant aquesta llei. També la de Renda Mínima Garantida, que és una de les lleis a què es podran acollir molts refugiats quan arribin aquí. És molt difícil que els comuns diguin 'no', i això també és fer República.
L’amor romàntic a la Catalunya independent moltes vegades ens ha fet oblidar perquè volem fer aquest camí. Va més enllà d'un canvi de bandera
Però aquí tornem a estar en un punt d’unilateralitat i de conflicte amb l'Estat...
Veurem. Si aconseguim aquest consens i aquesta correlació de forces on, a més dels tres partits sobiranistes, n’aconseguim algun altre com els comuns, serem una majoria parlamentària més gran. Penso que és molt important. Moltes vegades anem en paral·lel amb moltes coses amb els comuns, quan podríem anar junts. Penso molt en la crítica a l’amor romàntic de la Marina Garcés i jo la traspasso amb el procés. A vegades, pot ser, l’amor romàntic a la Catalunya independent ens ha fet oblidar perquè volem fer aquest camí. Això va molt més enllà que un canvi de bandera.
La idea, doncs, és allargar la mà als comuns?
Allargar la mà absolutament a tothom per fer que al final la gent visqui millor. Allargar la mà el màxim possible a tothom.
Qui ha de ser el proper president de Catalunya? Cal restablir el Govern que hi havia abans del 155?
El president d’aquest país no cal recuperar-lo perquè ja el tenim. És Carles Puigdemont, això és una obvietat. Ara hem de passar per unes urnes que són il·legítimes i que, a més, les eleccions no se celebraran en igualtat de condicions perquè hi ha gent a la presó i a l’exili, però és el nostre president.
S’ha apuntat en algunes ocasions, que hi podria haver dos governs, un de legítim i un altre d’executiu...
És obvi que si Puigdemont no pot tornar, no podrà exercir el poder executiu. Per tant, hi ha d’haver un Govern executiu aquí que pugui portar el dia a dia, però hi ha d’haver un Govern legítim allà on sigui, ara està a la presó i a l’exili.
I si poguessin tornar?
Si poguessin tornar ja hauríem reestablert el Govern que ens va treure Madrid. Per tant, perfecte. Toquem fusta.
Esquerra estaria disposada a cedir la presidència encara que guanyés les eleccions?
Això ho haurà de decidir Esquerra. Jo crec, personalment, que això és una opció, per la dignitat d’aquestes persones que estan fora. La veritat és que la meva visita a Brussel·les em va deixar molt xocat.
Tenim un país que cada cop és més d’esquerres i això d’alguna manera s’ha de plasmar al Govern
Per tant, un govern d'esquerres que deixés fora JuntsxCat, la llista del president, no seria possible?
Això és aventurar-nos. És la gent qui ha de decidir. El que està clar és que tenim un país que cada cop és més d’esquerres i que això d’alguna manera s’ha de plasmar al Govern. A partir d’aquí, són acords entre formacions polítiques, que primer de tot han de passar per les urnes. Per tant, tot el que podem fer, a partir d’aquí, és política ficció.
Sembla que la CUP no veu clar un full de ruta que renunciï a la unilateralitat.
El que consideri la CUP és la seva decisió. S’ha dit que hi ha hagut reculada, però no és cert en cap cas. Estem parlant de dos partits (ERC i JuntsxCat) que tenen molta gent a la presó, molta gent encausada no només per l’1-O sinó que també n'hi ha que encara ho estan pel 9 de novembre.
Però no es pot trencar la unitat d'acció independentista que hem vist aquesta legislatura?
Per saber on estem hem de reconèixer els errors i fer autocrítica. Un d’aquests errors ha sigut que la ciutadania no s’ha sentit prou partícip d’aquest procés. Aquesta ciutadania quan se l’ha cridat a participar com a l’1 d’octubre, ha demostrat que ho fa i que a sobre ho fa molt bé. Potser en aquesta legislatura s’ha de deixar pas al lideratge de la ciutadania. Si la CUP aquests dies diu que no se sent partícip de les negociacions (sobre els punts comuns amb JuntsxCat) cal fer molts esforços perquè també hi puguin ser, però el mateix també amb els comuns i amb altres actors. Hem de reconèixer que la ciutadania en molts casos s’ha sentit desplaçada i això és tangible en els entorns quan parles i quan converses amb la gent. A la ciutadania l’hem de deixar participar.
Parles d’errors. Què s’hauria d’haver fet diferent per no arribar a aquest atzucac?
El principal culpable és obvi que és l'Estat, i no parlo només del PP, sinó d'un estat que ha utilitzat tots els seus mecanismes -òrgans judicials, mitjans i govern-. Aquest és el principal culpable de la situació en la que estem. A partir d’aquí, hem de revisar molt intensament com s’ha fet. Jo no puc parlar de com s’ha fet en l’anterior Govern i en l’anterior legislatura, perquè no hi era. No puc posar en dubte que la feina s’ha fet, que la intenció hi era i, de fet, la prova d’això és que hi ha mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. Alguns diuen que tot això s’ha fet per preparar la campanya electoral i per preparar una bona temperatura pel partit. Per la campanya no te’n vas a la presó ni te’n vas a l’exili.
Per preparar la campanya i deixar el partit en bona temperatura no te’n vas a la presó ni te’n vas a l’exili
Què se'n treu d'aquests set anys de procés?
Hi ha coses que s'han fet millor i d'altres pitjor, és evident que algunes es podien haver fet diferent, però ara toca posar en marxa l’aprenentatge fet. L’1 d’octubre vam fer un aprenentatge equivalent als 7 anys que portem de procés. La comunió que vaig veure per primera vegada l’1 d’octubre entre la ciutadania i les institucions, entre la gent i els partits, jo no l'havia vist en la meva vida. El que vaig veure l’1-O, i sobretot el 3-O als carrers de Barcelona, ens ha donat un aprenentatge que hem de tenir present per les properes legislatures. De fet, per aquest motiu les llistes del 21-D estan plenes de gent de la societat civil i independent.
Vist amb perspectiva, va ser un error la DUI?
Crec que no, que no va ser un error fer-la. No hi havia cap altra sortida, l’única opció era una rendició davant l’estat. Per tant, no hi havia una altra sortida que declarar la independència.
Però almenys les eleccions les hauria convocat el president de la Generalitat i no Rajoy...
Potser tindríem unes eleccions convocades per la Generalitat, o potser no, perquè potser ens haguessin aplicat el 155 igual. Per tant, com que no ho sabem, no podem opinar.
S'ha fet un pas enorme en la internacionalització, però cal traslladar-ho a les institucions. Ha de sortir un Govern que reobri ambaixades
Un dels motius que va donar Puigdemont per marxar a Brussel·les era internacionalitzar el procés. Però, tot i la repressió, ni les institucions europees ni els mandataris dels estats europeus s’han posicionat fermament contra l’actitud d’Espanya.
El dia que vaig estar a Brussel·les ho vaig veure clar. Vam quedar amb el president d'una forma molt amagada i només es va avisar dos mitjans. Quan vam estar allà, el seu cap de premsa ens va explicar que el president no pot fer un pas sense tenir 400 càmeres de tot el món seguint-lo. Això és internacionalització. Primer la internacionalització sempre és de la gent i després de les institucions. Aquest és un primer pas enorme, indiscutible.
Sí, però la premsa no són els estats...
Ara falta traslladar això a les institucions europees i crear complicitats amb diversos governs d’Europa. Per això ha de sortir un govern que torni a obrir les ambaixades. En això es treballa.
Però després de tot el que ha succeït... què ha de passar perquè Europa reaccioni?
Tornar a votar, i tantes vegades com faci falta. No ens hem de posar més dies històrics. Les eleccions del 21-D no seran unes eleccions històriques, són unes eleccions importants en les quals hem de tornar a vèncer a les urnes. Però no ens hem de posar terminis ni dies històrics.
Això, però, pot deixar frustrats alguns independentistes que poden veure que després de set anys s’ha arribat al màxim que es podia arribar.
Després del 9-N es va trigar molt a convocar eleccions i aleshores la gent pensava que es podia perdre el suflé. En canvi, després va venir tot el que ha passat. Quan hi ha una determinació, una consciència clara i un canvi de mentalitat del país que és el que ha passat aquí, això no es pot aturar. El que sí que hem d’aprendre és no intentar fer aquest procés amb l’èpica i la màgia que s’ha fet fins ara perquè hem de tocar de peus a terra. Ens hem fet un bany de realisme.
Ens hem fet un bany de realisme. La independència té costos. Però hem de ser conscients de què passa si decidim quedar-nos a l'estat de les autonomies
S'han de buscar noves vies, doncs?
Molta gent ha entès fins a quin punt està disposat a arribar l’estat i per tant, sí, s’han d’intentar explorar encara més vies. Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos. La independència té costos. Potser marxen empreses, potser marxen bancs i potser ens quedem fora de la Unió Europea. Són coses que no sabem. No ens podem enganyar, són coses que potser poden passar. Però també hem de ser conscients de què passa si decidim quedar-nos en aquest estat de les autonomies o d’una reforma constitucional que alguns diuen que encara serà més centralista. Cap camí és de roses, ni tot és blanc o negre. Sent conscients d’això, avancem.