"Tu, a Vallecas, i jo, a Serrano"

Tu a Londres i jo a Califòrnia, no és de les millors pel·lícules de la indústria de Hollywood. Però és Disney, i com a tal, engresca els joves i guarda lectures d’interès per als sociòlegs. Després d’anys separades, dues bessones es retroben en un campament. Hallie ve de la costa oest estatunidenca, on fa sol i els surfistes salten onades. És de classe mitjana. Annie arriba amb limusina i majordom i ve de la capital de l’Imperi britànic. El que segueix, és qüestió d’un diumenge tarda.

Però per a demà al matí, El Nacional s’ha traslladat a dos barris de Madrid amb forts contrastos socioeconòmics, on la nova política podria desbancar la vella. L’objectiu és desxifrar què empenyeria un feu socialista a votar Podemos, i què en pensen en una zona benestant sobre la substitució de PP per Ciudadanos. És a dir, Tu, a Vallecas, i jo, a Serrano, versió Pablo Iglesias i Albert Rivera.

Pablo, l’esquerra vertadera

Vallecas és un barri de classe treballadora. Els comerços són de proximitat i hi ha una majoria de pisos de protecció oficial, que va construir Franco als anys seixanta. Alguns veïns passegen, tranquils; altres seuen i peten la xerrada. Els bars són plens. És dissabte al migdia, i pares i mares, acompanyats de nens i avis, prenen la cerveseta i la tapa. Hi ha un volum elevat de botigues pakistaneses i xineses, però l’ambient és familiar. Manuela Carmena, de Podemos, va desbancar en les municipals al PSOE en aquest feu socialista.

En un bar, un senyor diu: “el de Veneçuela, que ja no està al partit, no m’agrada”. Es refereix a Juan Carlos Monedero. Té sensibilitat respecte que els de Coleta morada treballessin per a Chávez. Però, “Pablo, trobo molt bé com ho està fent. No es modera, i proposa coses que de veritat són d’esquerra”. Riu, perquè assegura: “no són radicals”–potser coneix que a Grècia Tsipras no va ser per a tant–. “És que no m’agrada la dretització del PSOE”–. Estupefacció. No és politòleg, sinó taxista, però ha batejat a la perfecció el fenomen–. “A les sigles hi diu Obrero Espanyol, i no ho està fent, se n’ha oblidat”.

Sense adonar-se'n, apunta un dels motius pels quals els socialistes han combatut durant anys, i és no ser confós amb el PP en les seves polítiques econòmiques. El senyor sembla entès, i segueix: “volen abarcar-ho tot, els socialistes, i no pot ser. No pots voler que et voti tothom... perden per les bandes”. En canvi, diu que Pablo “és com és, i no vol agradar ningú”, ara bé, que “la gent no s’espanti si arriba al poder, i es torna una mica de dretes, perquè això és inevitable”. Cop de realitat ciutadana.

El senyor, que donaria per a una entrevista en profunditat, afirma dubtar sobre què triarà demà –diu que esquerra “segur”­– i potser no n’és conscient, però és dels ciutadans que vol maximitzar la utilitat del seu vot. “És que el PSOE segurament tindrà més força, perquè el partit és més gran. L’altre encara és petit... No ho sé”.

Pedro, experiència

Quatre senyores estan assegudes en un banc. Crida l’atenció una àvia amb una bufanda lila intens, dempeus. No vol “parlar de política”, però una d’elles, de mitjana edat, li pren la paraula. “Pedro Sánchez ho va fer molt bé al debat, i jo no me’n fio dels nous”. Votarà el PSOE, si bé, diu que el seu fill, que està al comitè d’empresa, apostarà per Podemos. “Ja passa això, amb els joves”. Es refereix que són més combatius, i volen canviar el món. Però ella té un motiu per votar els socialistes, s’ha delatat. “Va dir quelcom sobre els pensionistes, oi?”, li pregunta a una altra.

El barri té vidilla. S’atura una àvia amb una senyora en cadira de rodes i assegura que ella ha escollit els populars. Ara bé, si hagués de triar un altre, creu que seria Podemos. “El del PSOE va estar agressiu amb Rajoy, no feia més que criticar el PP i no proposava res”. En canvi, diu que Pablo sí proposa coses. A escassos metres, una dona amb nens diu que no vota mai, però no veu clar això de la nova política. “És que no han fet res, no es pot opinar”. Assegura que el PSOE ja ha estat al poder, i clar, “saben què es fan”.

Al metro, de nou. Ara, cap al carrer Serrano. És el bulevard –no dels somnis trencats, com diu la cançó de Joaquín Sabina– sinó de les marques cares de la capital.

Mariano, bona gestió

El barri de Salamanca és benestant. Louis Vuiton, Montblanc, Cartier, Bulgari... el delaten. El carrer és molt ample i poc transitat per ciutadans. Més aviat hi ha taxis que col·lapsen la via, que és força ampla. Els edificis són majestuosos, molt alts. Hi ha alguna cafeteria de cupcakes, pocs bars com a tal, però sí hotels i restaurants. Els arbres són els típics plataners, i els naranjitos podrien apostar per treure-li algun votant als populars.

Un matrimoni s’atura. Expliquen, compassats, que sempre han votat el PP i que “és el seu partit”. Els politòlegs dirien d’ells que tenen sentiment de pertinença partidista. “Crec que en els temps que corren no es pot arriscar”, diu el martit. Es mostra content amb la gestió del president espanyol en economia, i sembla que la corrupció no el molesta especialment. “Rajoy no és corrupte, ni el seu equip de Govern tampoc”. Silenci. Tanmateix, quan és preguntat per si li agrada la Menina, Soraya Sáenz de Santamaría, la resposta és sorprenent: “No m’agrada cap, ni Rajoy, ni Soraya, però ho estan fent bé”.

Una dona espera per comprar loteria. Comenta que ella votaria el PP, tot i que no és “de dretes”, perquè Ciudadanos té polítiques que “no estan clares”. “De vegades no saps ben bé què volen fer”. A més, sembla que li tira enrere la seva inexperiència política. “Em genera dubtes perquè no han estat encara al poder i no pots saber què faran”. Precisament, aquesta desconfiança per a uns, sembla ser el gran actiu de la confiança per als altres.

Albert, sense corrupció

Un noi està a punt d’entrar en una botiga. Si hagués de triar els naranjitos ho faria, perquè és una “dreta descafeïnada”, però que es mereix “una oportunitat”. Ara bé, “no es pot obviar que Rajoy s’ha esforçat molt en treure el país de la crisi”. Posa molt d’èmfasi en aquest argument, que sembla transcendental per als votants populars. “Es veu, és evident que ara el país està molt millor”.

Creuant el carrer, una mare i una filla, molt elegants i amb talonets, expliquen que elles prefereixen Albert Rivera. “El PP és corrupte i no puc triar algú que m’ha defraudat ja”. A més, Rivera simbolitza un canvi. “Vol aportar coses noves”. La qüestió de la corrupció és un actiu habitual entre els seguidors de C’s, que veuen en Rivera la possibilitat de triar algú que té les mans netes i no ha pres ni un cèntim als contribuents.

És hora de marxar. S'ha acabat la cerca, però de cop, al taxi, el conductor salta: “No me’n fio dels nous partits. PP i PSOE, almenys –almenys– ja tenen les butxaques plenes, però els altres encara se les han d’omplir”. Sort que, segons la dita, de Londres fins a Califòrnia, o de Vallecas fins a Serrano, són només nens i borratxos els qui diuen la veritat.