El Parlament de Catalunya, des del 1980, sempre ha estat format, com a mínim, per cinc forces polítiques. Catalunya és una societat plural, on el multipartidisme és quelcom quotidià. El jurista i politòleg Maurice Duverger plantejava que els sistemes multipartidistes es donen quan en una comunitat política es generen dualitats en relació amb temes d'interès. Aquest és el cas de Catalunya. La qüestió nacional no és quelcom nou que hagi aparegut de cop i volta per art de màgia, com alguns afirmen amb malícia. La contraposició i la compatibilitat entre aquestes dues clivelles —la nacional i la social— ha tingut un paper rellevant en el comportament electoral de la ciutadania catalana durant tota l'etapa democràtica.

Aquest multipartidisme és fill de dues aspiracions legítimes del poble de Catalunya: les unes en relació amb el seu nivell d'autogovern, i les altres pel que fa al tipus de polítiques públiques que es volen endegar des de les institucions. Ara bé, aquest pluralisme, fins ara, ha estat limitat, ja que no sempre ha comportat un alt grau de repartiment del poder ni una fragmentació parlamentària gaire gran. Els 23 anys de govern ininterromput de Convergència i Unió són el millor exemple d'aquest extrem. I és que la federació nacionalista sempre va superar per un mínim de 10 escons la segona força política. Un domini aclaparador impossible d'imaginar a dia d'avui.

Les hegemonies partidàries no estan de moda: els partits parlen de transversalitat, canvien de sigles, incorporen independents i practiquen una aparent generositat pública amb els rivals

Actualment, en canvi, les hegemonies partidàries no estan de moda. Ens hem acostumat a sentir els partits parlar de transversalitat, veure'ls canviar de sigles, incorporar independents i practicar una aparent generositat pública amb els seus rivals. El trencament de CiU o les escissions del PSC són el símptoma d'una transformació de fons que tot just comença. En aquest context, l'independentisme ha estat capaç de convertir-se en l'espai central. Les dades de l'evolutiu del CEO reforcen aquesta idea: els partidaris de la independència són, com a mínim, més d'un 40% dels enquestats. Des de fa anys.

L'independentisme, malgrat partir d'una posició central, no desitjava la celebració de les eleccions del 21 de desembre. El 155, els presos polítics i la persecució judicial no són el millor tauler de joc per obtenir bons resultats d'ERC, Junts per Catalunya i la CUP. De l'altra banda, el bloc unionista apareix cada cop més cohesionat, encapçalat indubtablement per la candidatura d'Arrimadas i empès pels mitjans de comunicació de Madrid. I què hi ha de fer, l'independentisme?

La fragmentació del Parlament post-21-D serà la més gran des del 1980: fins a tres forces polítiques obtindran més d'un 15% dels vots i cap superarà el 25%. L'Holanda del sud

El grau de fragmentació del Parlament post-21-D serà, previsiblement, el més gran des del restabliment de la Generalitat. Així ho confirma l'enquesta d'El Nacional: fins a tres forces polítiques obtindrien més d'un 15% dels vots mentre que cap d'elles superaria el 25%. La nova Holanda del sud. Davant d'aquesta complexa aritmètica, el moviment independentista hauria de traçar una estratègia comuna de mínims. En primer lloc, els cal obtenir la majoria absoluta com a bloc. En segon lloc, ha de ser capaç de practicar una millor interlocució amb totes les forces favorables al dret a decidir. Sobretot, però, s'ha de restablir el ple autogovern amb la tornada dels presos polítics i dels membres del Govern a l'exili. Tot plegat com a punt de partida.

Les enquestes apunten que Esquerra Republicana seria la primera força política del país, amb poc marge sobre Ciutadans. Un lideratge circumstancial que els situa força lluny de l'hegemonia política, però que alhora els planteja un repte gegantí: el disseny i l'aplicació d'una nova estratègia per portar a terme els objectius polítics de l'independentisme. Aquestes properes setmanes podrem analitzar quina és la naturalesa d'aquest lideratge, si es manté, quines amenaces se li plantegen i quin és el perfil d'aquest nou elector d'ERC que havia optat, en el passat, per votar Convergència.

La transformació del sistema de partits català sembla que arriba a un nou estadi el proper 21 de desembre. Ningú no podrà governar sol i és possible que el bloc independentista no arribi a la majoria absoluta. Tots els actors polítics hauran d'estar preparats per participar d'una geometria variable on alguns tindran un pes similar. La XII Legislatura serà una negociació constant.

Silvio Falcón és politòleg, editor i president de @FinesOp i professor associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona.