Els instruments són el mitjà per a assolir un fi. La seva elecció es determina per l'eficàcia. Quan es tracta de decisions polítiques, a més, és necessari també complir uns requisits que facin legítim el resultat de l'ús o aplicació dels instruments.

Tot això és especialment rellevant en un procés de secessió unilateral. El rebuig de l'Estat a negociar un mecanisme acordat de consulta afegeix una injusta càrrega de la prova sobre la unitat secessionista (en aquest cas Catalunya), però en cap cas aquestes circumstàncies no eviten que l'actuació unilateral hagi de ser especialment curosa en el compliment de certs requeriments democràtics.

Els darrers mesos estem assistint a un cert impàs en l'anomenat procés, al qual s'afegeix la incertesa respecte a la governabilitat espanyola. En aquest context han sorgit en el debat les postures de diversos juristes i politòlegs que reclamen reinterpretar el mandat electoral del 27-S, especialment amb l'entrada en escena de l'anomenat Referèndum Unilateral d'Independència (RUI).

La característica d'aquest debat és que posa l'èmfasi en les eines que podien desllorigar l'impàs (un RUI, amb DUI prèvia o no, el paper de les lleis de transitorietat jurídica en el trencament amb la legalitat espanyola, unes eleccions constituents, un referèndum posterior sobre una proposta constitucional, etc.). Però l'èmfasi en els instruments també té l'efecte d'allunyar el focus dels pincipis en què cal basar la seva elecció: el compliment d'una sèrie de requisits procedimentals i de resultat que potencialment en legitimin el seu resultat.

Un procés de secessió unilateral en el marc d'una democràcia com és l'espanyola, malgrat les seves evidents mancances, no té un precedent ni un referent internacional al qual acollir-se. Justament per aquest motiu (existeixen un ventall de combinacions instrumentals) l'èmfasi no s'ha de posar inicialment en quin és el mecanisme adequat, sinó en com fer viables els possibles instruments disponibles tot complint amb una sèrie de requisits democràtics pel que afecten tant als procediments com als resultats.

Un primer requisit ha de ser el resultat d'una demanda sostinguda en el temps i amb una massa crítica que legitimi les accions unilaterals. La paradoxa del 27S és que un 48% de vot legitima una consulta unilateral en tant que mostra l'existència d'una demanda rellevant, però no legitima la culminació d'una secessió unilateral.

En segon lloc, ha de plantejar un procediment transparent. El programa electoral dels partits o llistes que es presenten al Parlament proposant mesures unilaterals ha de ser clar, comprensible i accessible per la ciutadania, sigui quina sigui la seva posició al respecte.

L'èmfasi no s'ha de posar tant en quin és el mecanisme adequat per la secessió, sinó en com fer viables els instruments disponibles, tot complint amb els requisits democràtics.

En tercer lloc, el programa ha de ser confiable. El compromís de desenvolupar-lo en els termes en què es proposi sense variacions intermèdies amb l'objectiu de reduir incerteses, evitant introduir canvis a posteriori que podrien arribar a requerir una nova validació de l'electorat.

En quart lloc, el procés proposat ha de ser inclusiu i donar tothom igual accés al debat públic organitzat. Certament la llei ho obliga però també hi ha motius pragmàtics per a exigir-ho, perquè el procés no només ha de generar almenys un consentiment tàcit entre els ciutadans favorables a la secessió, sinó també maximitzar la legitimitat del resultat entre aquells favorables genèricament a una consulta i fins i tot entre els qui hi estan clarament en contra.

En cinquè lloc, ha de ser materialment realitzable. Si atenem a la històrica definició que la Convenció de Montevideo feia de les característiques externes que ha d'acomplir un estat, trobem que el cas català compleix clarament el de disposar d'una població i un territori estables i identificables. En certa mesura també compleix el de la capacitat d'establir relacions amb altres estats. El quart element fa referència a l'existència d'un govern efectiu. Més enllà de la disposició d'estructures administratives en un ampli ventall competencial, el factor clau per un govern efectiu remet a la definició d'estat clàssica del sociòleg Max Weber: reclamar amb èxit el monopoli de la violència legítima. Sense aquesta dimensió, una actuació unilateral a través d'una legalitat pròpia i no a través dels instruments institucionals de l'estat existent és materialment irrealitzable. D'aquí per exemple les dificultats de la consulta del 9 de novembre i els intents de canalitzar a través d'unes eleccions legalment ordinàries allò que és impossible d'acordar amb l'estat i complex de dur a terme unilateralment.

En sisè lloc, ha d'assegurar el compliment d'uns principis fonamentals i oferir garanties de què el nou estat esdevindrà un sistema democràtic que compleixi amb requeriments bàsics de respecte als drets humans i a la seguretat jurídica. És una condició necessària normativament i que pot ajudar a legitimar un escenari post-independència, però insuficient des d'un punt de vista pragmàtic com a vector que permeti traspassar un llindar majoritari en el suport a la secessió.

En setè lloc, des d'un vessant inclusiu ha d'oferir un horitzó de millores en les oportunitats de benestar dels ciutadans en el seu conjunt. El resultat del procés en forma d'un nou Estat ha de generar una mena un joc de suma positiva o de Pareto positiu, d'autorealització, per tal de ser un projecte cívic basat en la idea del benestar, i alhora capaç d'incentivar la implicació del nombre més gran possible de ciutadans fins a uns nivells acceptables i que legitimin els seus resultats pel conjunt de la població.

Aquests requeriments no formen una llista tancada ni possiblement exhaustiva, però posen de manifest la necessitat d'introduir uns criteris exigents en una situació com la que es viu a Catalunya, amb un Estat que rebutja un procediment acordat de consulta. La càrrega de la prova sobre la unitat secessionista és encara més forta i fins i tot injusta des d'un punt de vista normatiu, però tanmateix és un repte indefugible, ja que l'objectiu primordial d'un procés unilateral ha de ser el de legitimar al màxim els seus possibles resultats, resolent positivament la tensió entre legalitat i legitimitat. Ha de fer-ho, a més, en dos nivells més enllà dels ciutadans favorables a la secessió: també entre els ciutadans favorables genèricament a una consulta (incloent-hi aquells que no la tenen com a prioritat política) i també respecte als qui s'hi oposen clarament.

Ivan Serrano és investigador de l'IN3-Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Llicenciat en Polítiques per la UAB, màster en Gestió Pública per UAB-UPF_ESADE i doctor en Ciències Polítiques per la UPF. Autor de De la nació a l'Estat.