Rubio Llorente va elaborar un informe sobre la reforma constitucional durant el govern de Zapatero / EFE

Francisco Rubio Llorente, mort aquest dissabte d'un infart als 85 anys, era un convençut defensor de la reforma constitucional. Considerava que si la Constitució no es reforma, és objecte "de les interpretacions més rebuscades i s'aparta cada cop més del seu esperit originari" i en conseqüència "perd autoritat".

Referèndum "inajornable"

A Rubio Llorente (Berlanga, Badajoz, 1930) se'l considera l'inventor de les regles de joc de les principals institucions de govern de l'Estat. Va elaborar el funcionament del Congrés, els reglaments, els ordres del dia per a una institució que aglutinava, segons va arribar a afirmar, "350 diputats plens d'entusiasme i bona voluntat, però que, en la seva majoria, no havia vist un parlament a la seva vida".

Secretari del Congrés dels Diputats durant la transició, vicepresident del Tribunal Constitucional del 1989 al 1992 i president del Consell d'Estat del 2004 al 2012, va ser un dels primers constitucionalistes a afirmar, poques setmanes després de la primera manifestació multitudinària a favor de la independència de Catalunya el 2012, que era "urgent" i "inajornable" "verificar la solidesa i el contingut d'aquestes aspiracions [dels catalans] i per això no hi ha altre camí que el del referèndum". I afegia que "molts pensem que s'hauria d'haver fet encara que la Generalitat no ho hagués demanat".

Estiu del 2015

El seu nom va tornar a sonar a una roda de premsa que va concedir Mariano Rajoy l'estiu passat. El president del Govern espanyol acabava de reunir-se amb el rei Felip VI a Palma de Mallorca, i s'obria, per primera vegada, a parlar de reforma constitucional. Com a punt de partida prenia l'informe que va fer Rubio Llorente el 2006 per encàrrec del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

L'encàrrec de Zapatero

Aquest informe pretenia abordar quatre eixos que Zapatero portava al seu programa electoral del 2004 –la supressió de la preferència de l'home en la successió al tron, la referència al procés de construcció europea dins del text constitucional, la inclusió de la denominació de les comunitats autònomes i la reforma del Senat– i que necessitaven obligadament el suport del PP –d'aquí que no plantegés la supressió de la monarquia, sinó la seva continuïtat adaptant-la als nous temps–.

Constitució i Estatut

El PP no s'oposava, en principi, a cap dels punts que proposava el PSOE. Però a mesura que va anar evolucionant, en paral·lel, el debat estatutari a Catalunya –l'altra proposta estrella de Zapatero– amb els socialistes catalans, els populars es van anar tornant més hostils a la idea.

El text estatutari que s'estava debatent al Parlament desbordava, segons el PP, la Constitució del 1978, i temien que la reforma que proposava el PSOE donés cobertura a drets històrics diferencials per a Catalunya d'acord amb l'Estatut que estava naixent. "Si no es té en compte el PP per reformar l'Estatut de Catalunya, tampoc hi serem per a canviar la Constitució", va dir Rajoy l'agost del 2005, remarcant que el PP afrontaria les reformes dels estatuts d'autonomia i de la Carta Magna en un paquet conjunt.

Però l'Estatut es va aprovar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre d'aquell mateix any i el 2 de novembre es va iniciar a la Cambra baixa el debat per a la presa en consideració de la llei orgànica que l'havia d'aprovar, defensat per la delegació catalana encapçalada per Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas. El mateix dia, el PP presentava un recurs al Tribunal Constitucional.

Rubio Llorente, Aznar i Rajoy

Aquell mateix mes de novembre del 2005 Rubio Llorente va citar Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Federico Trillo per apropar posicions sobre la reforma constitucional. Els populars van aclarir que no s'oposaven als quatre punts de reforma en què estava treballant el Consell d'Estat, mentre s'ampliés el marge per aprovar lleis orgàniques de reformes d'Estatuts d'Autonomia al Congrés –de majoria absoluta a dos terços–, s'exclogués la possibilitat d'annexionar Navarra al País Basc i es blindessin les competències exclusives de l'Estat.

Rubio Llorente ho va tenir en compte en la redacció de l'informe i, pressionat pel debat estatutari a les Corts, hi va incloure l'aposta per elaborar un llistat de competències estatals "indelegables" i recuperar el recurs previ d'inconstitucionalitat en cas de desacord entre Congrés i Senat per a reformes estatutàries. El dictamen va ser aprovat pels 28 membres del Consell d'Estat, amb tres vots particulars de Manuel Díez de Velasco, Luis Díez-Picazo i José María Aznar –només ell va votar en contra, partidari de no tocar el model territorial "sense necessitat" i d'ampliar la majoria necessària a les Corts per a les reformes estatutàries, entre d'altres aspectes–.

El PP de Rajoy va defensar debatre aquesta reforma constitucional abans que s'aprovés l'Estatut, i aleshores va ser Zapatero qui la va frenar, deixant l'informe del Consell d'Estat en paper mullat. El text català va ser aprovat al Congrés el 30 de març del 2006 per majoria simple sense el PP, un mes després que sortís a la llum el document signat per Rubio Llorente.

Condolences per la seva mort

Polítics i acadèmics han lamentat a la xarxa la mort d'aquest constitucionalista progressista extremeny, especialment en l'entorn del PSOE. En general, han coincidit a considerar-lo com un home lúcid i obert al diàleg.

Aquí podeu trobar una de les lliçons sobre la Constitució que va donar el 2014 a la Universitat de La Rioja.

h