Els resultats d’Unidos Podemos a les eleccions generals del 26-J han fet esclatar la crisi interna de l’independentisme vinculat a la confluència d’En Comú Podem. La constatació de la impossibilitat real d’un canvi a nivell estatal, almenys durant els propers quatre anys, ha generat una divisió en faccions sobre quina ha de ser l’estratègia a seguir a partir d’ara.

D’entrada, els dos actors fonamentalment implicats són Procés Constituent, el moviment d’esquerres fundat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, i els signants del manifest “Guanyem Sobirania”, un llistat de persones independentistes que es van implicar directament a la candidatura liderada per Xavier Domènech, defensant que era la millor manera d’accedir a la independència. Raonaven plegats aleshores, confiats del sorpasso i una eventual posició de força en les negociacions amb el PSOE, que la via més ràpida i eficaç per exercir el dret a decidir passava per un govern espanyol que convoqués un referèndum via decret, apel·lant a la llei de referèndums de 1980.

Procés constituent

Els primers moviments ja s’han donat. La coordinadora actual de Procés Constituent va analitzar l’escenari l’1 de juliol per acabar determinant que el Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) “sembla, ara per ara, l’únic capaç d’articular els desigs de canvi real que ha demostrat el poble català”. La idea la vincula amb el punt 2.2 de l’assemblea celebrada el març, on van fixar que el referèndum, que “inclou el procés constituent unilateral no subordinat”, pot ser “convocat unilateralment si cal”.

Però això xoca amb els postulats d’Oliveres - que va decidir deixar de participar a Procés Constituent fa unes setmanes-, i que en conversa amb aquest diari explica que  “això (del RUI), res”, evidenciant la crisi iniciada a l’organització amb motiu de les desavinences per les eleccions del 27-S, a les quals no van acabar anant. “No podem precipitar la independència”, justifica, en un context de divisió ideològica en dos fronts (tot i la sintonia personal) on curiosament cadascun dels membres del tàndem fundador s'adscriu, i és que Teresa Forcades és partidària de la unilateralitat. 

Si bé fonts de l’organització expliquen a El Nacional que la posició Oliveres mai la va expressar “oficialment”, entenen que hagi pogut patir un viratge. En qualsevol cas, reiteren que l’aposta d’ells pel RUI és “rotunda”, “programàtica”, fins i tot reivindicant que “no és obligació ser independentista per estar afiliat, però sí estar a favor del RUI”. En aquest sentit asseguren que, tot i tenir 4 de 19 militants reconeguts d’En Comú a la coordinadora, tots ho “defensen”, perquè “està pactat en assemblea”.

Una de les persones, precisament, que es mou en la línia d'Oliveres, és el cap de llista d’En Comú, Xavier Domènech, que va formar part de la vella coordinadora de l'organització. Tot i que Domènech ha defensat públicament que els comuns no eren un projecte “en transició cap a l’independentisme”, n'és un dels "fillets". I és que el pes que ha anat tenint PC en les confluències avalades per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és notori. Actualment, han participat a PC el primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, el de drets de ciutadania, Jaume Asens, o els nous diputats al Congrés Xavier Domènech (número u d'En Comú) i Marta Sibina (1 per Girona) i Sònia Farré (4 per Barcelona), entre d'altres. 

Tot i això, l’allunyament entre el món Colau – aquells que hi participen- i el Procés Constituent actual és conegut. La distància va prendre forma en les negociacions per la confluència del 20-D, quan “es va picar de ple amb un principi que és el de la democràcia interna”. Els comuns van triar Domènech, sense primàries, i això va generar molta incomoditat, perquè al si de l’organització s’havia escollit Teresa Forcades com a figura a incorporar a la llista. De fet, fins i tot Forcades havia acudit al Vaticà per demanar permís – que va obtenir- per formar part de la candidatura.

“Argumentaven que acabaven de néixer”, lamenten a PC, remarcant que res els servia com a excusa per començar amb “mal peu”. “Ens van ignorar olímpicament”, critiquen, tot i matisar que l’historiador sabadellenc no en va ser el “culpable”, perquè entenen que podria haver estat una decisió del líder de Podemos, Pablo Iglesias.

Però aquesta va ser l’última de les tensions al si de Procés. El moment més difícil ja l’havien superat, amb el preocupant degoteig de baixes l’estiu del 2015, amb els moviments per formar part de Sí Que es Pot, que finalment van descartar. “Va ser horrorós, vam perdre molta militància”, assenyalen, afegint que “no hi ha un esquema fàcil del perfil que va marxar”. Ara, encara amb 40.000 afiliats darrere, ja hi regna la calma, perquè els qui “van generar la crisi”, ja no hi són.

Els fulls de rutes d’una banda i l’altra són, doncs, diversos. Arcadi Oliveres entén que cal “tenir una majoria que no tenim” (favorable a la independència) i “anar-nos a explicar per les Espanyes”, perquè “falta pedagogia”. En aquest marc també hi entra la necessitat de definir “el país que volem”. “A mi una independència perquè governi segons qui no la vull”, assenyala, afegint que “fa 50 anys que em qüestiono Espanya i precisament per això no vull que aquesta Catalunya independent sigui així”.

Segurament aquesta tesi sigui la compartida per bona part del sector ‘indepe’ colauista, si bé és cert que amb l’actual Procés Constituent coincideixin en una cosa, i és a assenyalar que només amb una definició concreta, i que els agradi, de país, votaran 'sí` a la independència. “No qualsevol cosa ens està bé”, reivindiquen, i afegeixen que “una independència amb CDC no és independència”.

Al final, el sector Oliveres no albira encara una data de caducitat. Quan aquí es detecti la majoria (tot i que admet que només es pot saber amb un referèndum), i si a l’Estat es continua sense voler pactar, caldrà plantejar-se vies alternatives. Per ara, “encara no ha arribat el moment de fer el referèndum”, però en el mentrestant assegura una cosa, i és que el Parlament haurà de fer actes de desobediència que siguin “de progrés de la humanitat”, “d’ètica”. 

Guanyem Sobirania

Les reunions internes dels signants del manifest independentista per les generals no han arribat encara a cap veredicte sobre quin és el full de ruta que cal seguir a partir d’ara. La manca d’organització, expliquen, i la diversitat de punts de vista, no hi ajuda.

El naixement del manifest es va gestar d’un dia per l’altre, sense cap estructuració concreta, i ara la seva articulació no és una tasca fàcil. “Falten òrgans interns, no sabem a qui demanar-ho”, admeten sobre En Comú, reivindicant que hi ha d’haver un procés per crear estructures a nivell nacional i territorial per coordinar la presa de decisions a Madrid. Fins ara, lamenten, “havíem d’endevinar” el que farien els diputats.

“La nostra voluntat és organitzar-nos tard o d’hora i expressar un posicionament conjunt”, asseguren, reiterant, en qualsevol cas, que “no hi ha una postura oficial de suport al Referèndum Unilateral d’Independència (RUI)”, i lamentant que hi hagi persones com David Companyon que s’hagin erigit com a interlocutors.

Amb tot, a hores d’ara no s’albira una solució compartida al procés sobiranista. Hi ha dues posicions marcades, entre els qui creuen que l'opció recentment adoptada per ERC i CUP cal “estudiar-la” (la intenció és buscar els mecanismes i els consensos que la facin vinculant) i aquells que la rebutgen per ser un nou 9-N i no veure-hi res més que “una confrontació amb l’Estat”, però no la via perquè sigui una decisió “reconeguda” internacionalment. 

En el primer sector s’hi trobarien les persones properes o simpatitzants de les tesis de l'actual Procés Constituent, mentre que en el segon hi serien principalment els independentistes ecosocialistes d’ICV (“Compromís per la Independència”). A més, aquests últims comptarien amb persones properes a Xavier Domènech - com la cap de llista per Girona, Marta Sibina-  que en un article al seu bloc assegurava que "el debat sobre la unilateralitat, que ha estat fins ara un debat que ha girat sobre si mateix en un context internacional que no li és favorable i sense unes majories prou amplies per convertir-se en operatiu, probablement tampoc és una sortida". 

Així, la idea de “persistir fins a la sacietat”, té d’entrada més quòrum. L’optimisme rau, també, en la creença que les majories actuals poden permetre (amb el PSOE) anar donant més quotes de sobirania a Catalunya, “d’estirar tot el que es pugui”. A més, opten per l’estratègia de fer visualitzar amb votacions a la cambra baixa l’increment de suports (més de 90 diputats).

“Si a Catalunya continua l’immobilisme i l’empat permanent, evidentment s’ha d’apujar el to amb accions unilaterals i mobilitzacions”, remarquen fonts del sector ecosocialista, lamentant que “el procés constituent sembla una comissió força encallada”. És en aquest sentit que al que sí que emplacen és a un desglaç en les relacions al Parlament entre Sí Que es Pot, CUP, CDC i ERC, per “seure tots plegats” i fixar “una estratègia conjunta”.