A través de dos alcaldes de capitals de província un es pot fer una idea de quin és l’estat de les esquerres no independentistes davant del referèndum d’independència, convocat per a l’1 d’octubre. També pot passar tot el contrari: fer-se un embolic encara més gran.
Fa dos anys, en plena campanya electoral, la llavors candidata Ada Colau deia que "cada cop som més i no podem esperar" per exercir el dret d'autodeterminació. Concretament, deia que no podia esperar "ni a un canvi de la Constitució ni a les sentències de tribunals absolutament partidistes". Uns mesos abans, quan encara era portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), fins i tot defensava que, "a diferència de CiU, estic disposada a desobeir el govern del PP per posar urnes el 9-N pel dret a decidir".
Dos anys després d'haver arribat a la plaça de Sant Jaume, la seva impaciència s'ha transformat en prudència i ambigüitat. "S'ha d'assumir la complexitat i que hi ha objectius difícils que necessiten més temps del que voldries", deia aquesta mateixa setmana sobre el referèndum en una entrevista a El Periódico. "Entenc la impaciència d'alguns, perquè el bloqueig del PP és exasperant, però tirar milles amb el referèndum no és eficaç", afegia qui dos anys enrere no podia esperar més.
Dos anys després d'haver arribat a la plaça de Sant Jaume, la impaciència d'Ada Colau s'ha transformat en prudència i ambigüitat
Un camí similar ha fet Àngel Ros. Quan tenia aspiracions a liderar el PSC i marxar de Lleida a Barcelona, tothom el situava en el sector catalanista del partit. Fins i tot va arribar a renunciar a l'acta de diputat al Parlament, el gener del 2014, per no haver de trencar la disciplina de vot imposada per Nicaragua. Concretament, es negava a votar en contra de la petició al Congrés del traspàs de la competència per a celebrar un referèndum. Aquell mateix any, pel 9-N, no només va cedir espais municipals com a alcalde, sinó que fins i tot va participar en aquella consulta.
Avui la situació és radicalment diferent. Ara en minoria, Ros governa la Paeria amb el suport de Ciutadans i PP, un tripartit oficiós, amb qui tira endavant la majoria de mesures. Per exemple, la de negar-se a cedir espais municipals per a la celebració del referèndum d'independència previst per a l'1 d'octubre. “El concepte de dret a decidir de fa cinc anys no és el que s’aplica avui. Ara el dret a decidir és la defensa de la independència”, justificava entrevistat per El Nacional fa dues setmanes.
Aquests són dos casos extrems d’un conflicte que avui existeix a l’interior dels partits d’esquerres no independentistes: com encaren la qüestió del dret a decidir en general i del referèndum de l'1 d'octubre en particular. El resultat són profundes divisions que emergeixen públicament. En les esquerres catalanes, els draps bruts no es renten a casa.
Les giragonses dels comuns
Catalunya en Comú (CatComú), el nou partit dels comuns, ha adoptat aquest dissabte el seu posicionament -no definitiu, revisable- sobre l’1-O: hi participaran com a “mobilització” (no com a referèndum), però no faran una crida a la participació, perquè consideren que les coses no s’han fet bé. Aquesta era la proposta de l’executiva de la formació, i s’ha imposat. Aquest no és el referèndum que mereixen els catalans, insisteixen. Com altres vegades, han optat pel camí del mig.
Molt diferent va ser la postura que el Consell Ciutadà de Podem Catalunya -que encara no s’ha integrat a CatComú- va adoptar dos dies abans per unanimitat: participar "activament" en la convocatòria del referèndum. "Les forces progressistes no podem romandre neutrals", defensava el seu secretari general, Albano-Dante Fachin, que afegia: "La impossibilitat de fer el referèndum no recau en ningú més que en l’actitud irresponsable del Partit Popular". Faran campanya per una participació "massiva".
A continuació, era Pablo Iglesias, des del Podemos estatal, qui sortia a desautoritzar el que Fachin havia dit unes hores abans. "No cal criminalitzar aquesta mobilització política, però jo, si fos català, no participaria en aquest referèndum", declarava el secretari general del partit morat. Iglesias respectava la decisió de Podem Catalunya, però remarcava que la postura de la direcció estatal de la formació coincidia amb l'expressada per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech.
Hi ha tres corrents principals entre els comuns, que aquest dissabte van traduir-se en tres documents que es van debatre. Va guanyar el camí del mig, el més ambigu
Hi ha tres corrents principals entre els comuns, que aquest dissabte van traduir-se en els tres documents que es van debatre. El que va guanyar apostava pel camí del mig. Dels altres dos, un d’ells presentat pel sector més sobiranista, demanava implicar-s’hi activament com farà Podem; l’altre, més proper a les tesis d’ICV, rebutjava l’1-O perquè forma part del full de ruta de Junts pel Sí i la CUP. Aquestes discrepàncies internes de vegades es tradueixen en fortes discrepàncies públiques, per exemple les protagonitzades entre Albano-Dante Fachin (Podem) i Joan Coscubiela (ICV), tots dos diputats per CSQP al Parlament. De fet, com a grup parlamentari, CSQP no va assistir a la presentació de la llei del referèndum, però sí els tres diputats de Podem i el d’EUiA, Joan Josep Nuet.
En @jcoscu diu que diputats de CSQP hem anat a l'acte d'avui "a títol personal". Hem anat representants de 2 dels 3 partits de la coalició.
— Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) 4 de juliol de 2017
Enfront del posicionament adoptat pel partit d'Ada Colau, justament des del món municipalista, han nascut iniciatives a favor del referèndum i de la independència que giren al voltant dels comuns. Aquesta mateixa setmana s'ha presentat República des de baix. Aquesta plataforma està integrada per les confluències Guanyem Badalona (on hi ha membres de Podem i EUiA), SOM Gramenet (Gent Gramenet i Podem), Sant Adrià en Comú (Podem, CUP i Partit Pirata), Compromís per Cerdanyola i Compromís per Ripollet. "Volem la República catalana perquè s'ha demostrat que és l'única via per avançar cap a la justícia social i la democràcia real", defensen. "L’1 d’octubre direm 'sí' a la República Catalana perquè és l’única manera per construir una vida digna per als treballadors i treballadores dels nostres barris i ciutats".
EFE
La divisió municipal del PSC
El PSC tenia un “sector catalanista” i va arribar a defensar el dret a decidir. Fins i tot van arribar a constituir-se corrents interns, com Avancem o Fòrum Cívic, que defensaven aquestes tesis. Noms com Marina Geli, Joaquim Nadal, Joan Ignasi Elena, Maria Badia, Montserrat Tura, Pia Bosch i Ernest Maragall, identificats en aquest sector, hi tenien cabuda. Què se n’ha fet de tots ells? Avui només queda Àngel Ros, i després d’haver canviat els principis que deia que defensava per uns altres.
El primer secretari Miquel Iceta ha passat l’aplanadora per sobre de tota crítica. També l’ha passat el PSOE per sobre del PSC. Quan l’any passat Nicaragua va plantejar la possibilitat d’una via canadenca per resoldre el conflicte català, Ferraz no va trigar a fer aparcar aquestes aspiracions. Després del nou protocol de relacions, ja ningú no parla del Quebec. A nivell nacional, el PSC ha aconseguit silenciar la dissidència. A nivell local, és una altra història.
El PSC va arribar a tenir un “sector catalanista” i va arribar a defensar el dret a decidir. Avui ja no en queda res
A més d’Àngel Ros, altres alcaldes han sortit a defensar la postura oficial adoptada pel partit pel que fa a l’1 d’octubre. L’alcalde de Cornellà de Llobregat, Antonio Balmón, ha rebutjat la cessió d'espais municipals per a la celebració de l'1 d'octubre. "Referèndum? No sé de què em parla", ironitzava en una entrevista a Catalunya Ràdio. Balmón justificava que només se sentia interpel·lat a votar quan rebia una targeta censal. En la mateixa línia, l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, advertia que els ajuntaments socialistes no col·laborarien en el plebiscit.
No obstant això, hi ha alcaldes que s'han rebel·lat contra el posicionament oficial del partit. És el cas de l'alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez, qui va assegurar en declaracions a El Nacional que anirà a votar l'1 d'octubre, "malgrat que em costi el carnet i malgrat el que pugui dir el partit". També és el cas de l'alcalde de la Torre de Capdella (Pallars Jussà), Josep Maria Dalmau, que ha afirmat que té previst d'anar a votar i que cedirà el local on sempre s'ha votat si la Generalitat li ho demana.
De fet, el 6% dels alcaldes de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) són del PSC. Són un total de 51 batlles socialistes, amb una població conjunta d'uns 445.000 habitants. Entre aquests alcaldes hi ha els de l'Escala (Alt Empordà), Sant Just Desvern (Baix Llobregat), Malgrat de Mar (Maresme) i Terrassa (Vallès Occidental).
Què hi diuen els votants?
Els votants comuns mostren la mateixa divisió al voltant de la independència que els seus dirigents. Segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el 29% dels seus electors votaria a favor d'una Catalunya independent, mentre que el 57,4% ho faria en contra (que inclou opcions com la federal). La cosa canvia quan es pregunta pel referèndum. Una enquesta d'El Periódico assenyalava el gener passat que el 62% dels seus votants era partidari d'un referèndum unilateral i el 71% creia que a Espanya no hi havia democràcia si no el permetia.
El PSC, en canvi, té menys problemes en aquest sentit. Segons el CEO, el 10,7% dels seus votants votaria a favor d'un Estat independent i el 87,8% ho faria en contra. No obstant això, el 72,2% dels seus simpatitzants aposta per l'exercici del dret a decidir de manera acordada amb l'Estat espanyol i el 33% aniria a votar en un referèndum encara que no fos pactat amb Madrid.