Quiets fins que els fets confirmin les paraules. És l'actitud davant del referèndum de l'1-O dels corresponsals del The New York Times (Raphael Minder), de Le Figaro i Radio France (Mathieu de Taillac) i Die Welt i Neue Zürcher Zeitung (Ute Müller), diaris líders als seus països. "Hi ha molts altres temes internacionals i el moment clau [del procés] arriba en ple cansament", resumeix Minder, a qui li costa cada vegada més vendre el cas català a Nova York. "Els meus caps estan avorrits [del procés] i són molt dels fets. Si hi ha un si [condicional] en l'afer, deixa d'interessar-los. I el cas català en va ple".

De Taillac i Müller fan que sí amb el cap. El corresponsal francès enumera assumptes que depassen el referèndum: Brèxit, Trump, Síria... L'alemanya recorda, "per exemple", que al seu país hi ha més interessats a Turquia, a causa de la gran minoria turca resident a Alemanya. "A més, el nostre corresponsal allà ja fa dos mesos que el tenen a la presó", afegeix com volent dir que no pot superar això amb el procés, cinc anys burxa que burxa.

Per a aquests tres periodistes, l'èpica dels dies històrics ha perdut tracció.

Sense influència interna

Mònica Terribas modera aquest grup, organitzat per la Universitat Pompeu Fabra. Pregunta de puntetes als tres periodistes si els seus mitjans els orienten sobre l'enfocament que han de prendre, si els informen de la línia editorial. L'ombra de l'editorial de The New York Times cau sobre l'auditori. S'aixequen els caps dels assistents.

La resposta dels corresponsals és un 'no' com una casa.

"Ningú no truca per dir-nos què hem d'escriure, ni nosaltres tenim influència sobre el que s'escriu. A més, [la secció d'] Opinió està separada d'Informació", explica Müller. L'home del Times lamenta que els mèdia espanyols hagin "perdut el sentit de la separació entre gestió, opinió i redacció". És taxatiu: "Mai de la vida no he tingut una conversa amb algú d'Opinió que em digui 'aquesta és la línia'". Per acabar-ho d'adobar, afegeix: "La posició editorial pot canviar" segons els esdeveniments. "No hi ha briefings editorials", reitera De Taillac, que, com els seus col·legues, explica que això no li suposa cap problema.

Per descomptat, coneixen les posicions editorials dels seus mèdia respecte al procés. Per a Minder, el seu diari "defensa el concepte de dret a votar de manera general". Müller explica que Die Welt és un diari conservador, i elabora: "En el procés de construcció europea [no s'entén] per què ha d'haver-hi dos estats a Espanya. Hi estan en contra, de moment. Mentre no passi res més gros... no interessa". Le Figaro pensa que hi ha un bloqueig des de Catalunya, que costa d'entendre, i un rebuig del vot al govern espanyol: "Trobin una via de diàleg. Res extraordinari", resumeix De Taillac.

El francès ha provocat el moment d'hilaritat de la sessió. Terribas parla de la claredat de la línia dels diaris locals. "La Vanguardia té una línia editorial clara? De debò?", replica De Taillac. El públic riu, es miren uns als altres sense malícia.

Dia de la Marmota

Minder, suís de naixement, és el més assertiu. Esmenta tres vegades El Dia de la Marmota (Atrapat en el temps) per descriure la sensació que produeix el procés fora de Catalunya. "No és tan fàcil fer al 2016 el que vaig fer al 2012", explica, perquè als seus caps (i ell pensa que també als seus lectors) tot els hi sona igual. De Taillac confirma el cansament. "No han votat, ja?", li pregunten, amb el record del 9-N. "A un lector francès has de situar-lo un cop i un altre: que Catalunya és el 20% del PIB espanyol, etcètera".

Els tres coincideixen: mana la incertesa. "És com estar en un moment històric sense saber on va", descriu Minder. "No sé què passarà. Els meus interlocutors no ho diuen", afegeix De Taillac. "Aquesta vegada no en tenim cap clau", remata Müller.

Per què el cansament del Times? "El tema Catalunya és semblant a la crisi. Llavors la pregunta era si Europa funcionaria com una unió. Espanya era clau: si fallava, queia el projecte econòmic europeu. Amb el separatisme [Catalunya, Escòcia] la pregunta és: va Europa cap a fragmentar-se més o cap a una unió més gran?", diu Minder.

Madrid, poc actiu

Els tres coincideixen que Madrid no sembla prendre's el procés tan seriosament a l'hora d'influir en la premsa internacional. "A la crisi [del 2012] estaven molt interessats a vendre el seu missatge de manera forta", rememora Minder. El missatge que Espanya era fiable per invertir.

"Espanya és país de conspiracions", prossegueix. "La teoria era que els mitjans nord-americans conspiraven per fer caure Espanya, provocar la caiguda de l'euro i beneficiar els voltors de Wall Street. Això em va venir de dalt de tot del govern espanyol".

Müller recorda "moltes reunions" amb alts càrrecs en aquell temps crític. "El govern espanyol es va abocar a convèncer-nos que Espanya anava bé. Com una reunió amb l'ambaixador a Berlín que ens va etzibar: 'per què parlen tan malament d'Espanya?'".

L'Estat no va escatimar energies. "També he llegit que havien punxat el nostre telèfon", diu Minder amb un punt d'indiferència. Ute Müller afegeix: "Entre 2007 i 2012 sentia sorolls estranys al meu telèfon. He tingut la sensació durant molts anys que m'escoltaven". En qualsevol cas, rebla Minder, "les autoritats [espanyoles] tenien molt clar que perdien una batalla que havien de guanyar".

Aquest no és el cas ara. És més fàcil contactar amb el Govern català, més proactiu. De Taillac té una explicació: L'independentisme no pot comptar amb els estats, que estan a favor de l'Estat espanyol. En conseqüència, han de parlar a la premsa per fer-se veure i sentir per aquests mateixos estats. Espanya, que té els estats al costat, té menys interès en la premsa.

Telèfons punxats?

Minder, que ha estat en totes les Diades des de 2012, està escrivint un llibre sobre Catalunya per encàrrec d'una editorial britànica. L'admira la capacitat de les entitats per organitzar una moguda "pacífica, ordenada, un caos organitzat". També el 15-M. "No crec que a moltes ciutats del món es pugui organitzar una cosa així. Crida l'atenció". Tanmateix, alerta, "la crisi és més important que l'ANC i l'Òmnium. Sense la crisi no aniria tanta gent a la Diada —ni a la Puerta del Sol el 15-M".

De Taillac coincideix. L'impressiona "l'excel·lent capacitat per proporcionar imatges", de l'ANC. "Qualsevol cap de televisió vol emetre-les i altres mitjans les veuen i demanen també el tema. Veu darera l'independentisme "un moviment polític transpartidista, més que social, que prova de desbordar els partits i marcar l'agenda de la política institucional".

Ute Müller, en canvi, no ha pogut assistir a cap Diada. La de 2012 la va agafar volant. "Vaig veure que havia perdut una gran notícia", recorda. Va témer que l'acomiadessin per això. "Quan la gent s'aixeca desperta molt interès, i el procés té un rerefons de moviment popular".

El pla de Minder és aquest: "M'ho agafaré amb molta calma. És un joc de pòquer, on el primer que perd la mà perd el joc. No vull que els meus caps i els meus lectors s'atabalin llegint coses que canvien poc. Quan passem de les paraules als fets, ho cobriré. Ara la discussió és poc rellevant. Entraré en el joc en el moment clau". Els seus dos col·legues fan que sí, que sí, que sí.