La pluralitat és vida. O almenys pel PSC. El passat 25 de maig la fragmentació política i un desgast per dècades de gestió va catapultar el partit municipalista per antonomàsia a la segona posició, perdent fins a 192.214 vots. Les regnes del lideratge les va agafar Convergència, mentre que l’últim bastió, el cinturó roig, es destenyia per transformar-se en taronja a les eleccions del 27S.

L’esquerra alternativa, la nova (que diuen sorgida del 15M) i la vella (ICV-EUiA), provaven sort amb les confluències, aprofitant 6 anys de duríssima crisi econòmica. Aconseguien prendre als convergents la capital del país, Barcelona, a qui havien dit adéu els socialistes el 2011 en favor de Xavier Trias.

Però malgrat una crisi d’arrels profundes, Miquel Iceta, de reconeguda trajectòria i carisma, inicia llavors una estratègia multi-pacte i multicolor que ha tornat a situar el PSC – només queda un pacte en tràmit a Barcelona- als governs de les quatre capitals de província.

Si Iceta assegurava l’altre dia que descartava un front comú a Catalunya, proposat per Ciutadans per traslladar el pacte amb el PSOE a nivell estatal, no era perquè sí. La necessitat i la capacitat de gestió, reconeguda per la pròpia direcció, necessitava d’una fina labor. I sota les línies d’Iceta, a qui tothom reconeix com a dialogant i pactista, es podia arribar a aconseguir.

Fonts de l'executiva socialista confirmen a El Nacional que Nicaragua ha estat amatent. Tota entesa ha estat puntualment informada i coordinada amb l’executiva del partit. “Només en el cas de Tarragona se’ns va comunicar quan ja estava fet”, expliquen.

Però aquesta mà estesa sense línies vermelles no ha estat un camí de roses. Les crítiques internes i externes han aflorat, si bé fins a noves eleccions, potser les generals, no es podrà determinar si ha estat una bona jugada. I, de moment, esdevenen claus per la governabilitat, a l’espera de l’últim salt d’aquesta llarga carrera d’obstacles, que s’ha de produir a Barcelona, donant la mà a Ada Colau. 

Barcelona alternativa

Barcelona va ser una de les derrotes més contundents del 24M. Ni tan sols una campanya sensacional de Jaume Collboni, dirigida per l'agència de publicitat de Risto Mejide, va ser capaç de donar la volta a unes enquestes que li auguraven una gran patacada a la ciutat comtal. Aquella nit va obtenir 4 regidors, un resultat que confirmava els pitjors pronòstics que havien donat durant aquell últim mes el CIS i Feedback (5, 6, respectivament).

La Barcelona de Nou Barris, de Torre Baró, va catapultar, amb percentatges del 40%, Ada Colau a l'alcaldia. L'esquerra alternativa havia superat la tradicional. Convergència acomiadava el seu breu pas per la capital. El líder del PSC, Miquel Iceta, sortia l'endemà per admetre la derrota i posar de forma immediata la voluntat d'estar al costat de l'exactivista de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. "És moment de negociacions per construir governs sòlids amb orientació clarament progressista", reblava, remarcant que s'havia de fer "sense prejudicis i sense límits".

El camí s'augurava llarg. Els comuns reben "una sacsejada molt forta", com explicava un dels membres de l'executiva de Barcelona en Comú, Marcelo Expósito, explicava a El Nacional. "No sabiem el que significava guanyar un ajuntament de l'envergadura de Barcelona", afirmava, alhora que assenyalava que "no en vam agafar les regnes des del dia u, perquè d'aquella situació surten molts quadres que passen a gestionar".

Però aquesta necessitat d'adaptar-se al nou context no va evitar que el 13 de juny tant el propi PSC, com ERC i la CUP li donessin suport i fos investida amb majoria absoluta de 21 de 40 regidors. Aquella tarda al Saló de Cent es va començar a gestar una gran aliança d'esquerres que, amb el temps, no s'acabava de concretar, malgrat des del PSC assegurin que la voluntat per part seva "hi era tota". 

El 17 de juliol, en plena calorada, les quatre formacions compareixien somrients des de l'Ajuntament de Barcelona. Havien arribat a un acord... Però per convocar un ple extraordinari sobre la pobresa, la desigualtat, el turisme i els Jocs Olímpics d'Hivern, la última qüestió de la qual havia desdibuixat la sintonia de principis de juny. Colau havia demostrat caràcter unilateral, i això havia posat les files en guàrdia.

Des de llavors, el període electoral frenètic va frenar qualsevol entesa. Eren temps de plebiscits a Catalunya i "de canvi" a l'Estat. Fonts properes a l'Ajuntament asseguren que l'alcaldessa de Barcelona no estava per la labor i que l'encàrrec li anava gran. L'exemple és que no tenia cap mena d'interlocució amb la segona i tercera forces, CiU i Ciutadans, com confirmen fonts d'aquestes formacions a El Nacional.

L'eventualitat d'una entrada socialista al govern de Barcelona quedava més llunyana, mentre el debat s'encallava, en negociacions de més de dos mesos, en les ordenances fiscals. El context era dramàtic pels comuns. Un primer rebuig per aquest motiu a l'octubre ja havia encès les alarmes. Al final van haver d'accedir a les demandes tant del PSC com d'ERC per aprovar-les quan gairebé tocaven les campanes de cap d'any. 

Aleshores, l'equip confluent ja n'havia tingut prou. O tot o res. Va posar les cartes sobre la taula. Al més pur estil "oh, benvinguts, passeu, passeu" del mestre Sisa, Colau va emplaçar els dos partits, en una formal roda de premsa a arribar a un acord d'estabilitat per al consistori. I entre presentacions de noves plataformes polítiques per a Catalunya i moviments del PSC en altres capitals, l'acord s'encarrilava en silenci.  Almenys amb els socialistes, a qui ERC pretenia vetar sense èxit.

Dos mesos més tard, el pacte es dóna per fet. Però la realitat és que, si bé hi ha avenços, no està tancat ni molt menys. El calendari màxim per tancar un acord, afirmen fonts properes a les negociacions, és entre finals d'abril i principis de maig. Però fins aquell moment cal tancar pressupostos, que encara no ho estan, i veure com es teixeix un executiu transversal, que actuï coordinadament i coherentment. 

L'estabilitat gironina

La Girona socialista es va enfonsar entre escissions. Com si d’una diferent zona horària es tractés, el sobiranisme viu allà una evolució natural més ràpida. I quan el PSC va abandonar el dret a decidir, la capital del Gironès va abandonar-lo a ell.

Era desembre de 2014 i cinc dels sis regidors socialistes van renunciar. La direcció del partit, que aleshores va recaure en Silvia Paneque, va exigir-los deixar l’acta. I ho van fer avalats pel que va ser l’alcalde socialista de Girona durant 23 anys (1979-2002), Joaquim Nadal. La ciutat havia viscut els darrers anys amb especial intensitat la sentència de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, que es carregava el terme “nació”.

Aleshores, el quintet sortint, però, tampoc era ideològicament homogeni i, lluny de fer pinya, van acabar dividint-se entre Avancem, corrent encapçalada pel vilanoví Joan Ignasi Elena i que havia trencat aquell mes de juny, i MES, escindits el novembre sota el vistiplau de l’exconsellera de Salut Marina Geli i la tarragonina Núria Ventura. Tot i així, “el desembre ens reorganitzem amb primàries, i tanquem la carpeta”, assegura Paneque a El Nacional.

La pèrdua de representació al consistori, però, va ser progressiva. Dels 13 regidors de la legislatura 2003-2007, van passar a 10 durant la de 2007-2011 en què l’ara president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va prendre les regnes, a 7 entre 2011 i 2015.

Però aquell 24 de maig va marcar una nit fatídica. El PSC tocava terra amb 4 regidors. Els escindits, Avancem amb CiU i MES amb ERC, sortien reforçats de la seva aposta. ERC entrava al consistori amb 4 regidors, després d’haver desaparegut del mapa el 2011, i CiU mantenia els 10. Els quatre socialistes entrants, menys Paneque, eren cares que mai havien estat al consistori, dos d’ells completament desconeguts.

Amb la signatura del carrer Còrsega i Calàbria, entre Artur Mas i Oriol Junqueras, el gener de 2015 que, tot i deixar les eleccions plebiscitàries pel setembre, es prioritzarien els pactes independentistes als municipis, el govern semblava fet. ERC i CiU sumaven 14 de 25. Majoria absoluta incontestable. I era Girona, la capital de l’estelada.

“Era públic que CiU estava negociant amb ERC”, explica Paneque. “I nosaltres ho respectàvem”. El 13 de juny Carles Puigdemont va ser escollit amb els únics vots del seu grup. “"Vindran temps il·lusionants i apassionants perquè tindrem l'oportunitat de fer un país nou", deia qui ara té la responsabilitat directa de fer-ho.

La bona sintonia, almenys semblava que hi fos. Només dues setmanes més tard els convergents aconseguien tancar amb els republicans el cartipàs. Davant la crítica ferotge de l’oposició que els titllava de “venuts”, ERC apel·lava a la voluntat de no “paralitzar” Girona, i des de CDC s’estenia aquell mateix dia la mà per “un pacte d’estabilitat” per als grans temes de ciutat.

Amb dues comtesses electoral pel mig i, malgrat que abans del 27S tenia més sentit que mai, les negociacions van quedar aturades. No va ser fins passades les generals, el 23 de desembre, quan es va tornar a veure la llum al final del túnel. Els pressupostos de cara el 2016 s’aprovaven gràcies als vots favorables d’Esquerra, que ascendien fins 107,3 milions d’euros.

Però venia un mes turbulent. A nivell nacional, la CUP s’obstinava a no investir a Artur Mas. El full de ruta cap a l’Estat propi estava encallat per la decisió del consell polític cupaire el 3 de gener de dir definitivament “no” al líder convergent. I a Palau necessitaven solucions. O Mas donava un pas enrere o tot semblava indicar que Catalunya s’abocava a uns nous comicis. Va arribar la fórmula ‘in extremis’.

Albert Ballesta, en una roda de premsa

Que Puigdemont fos l’escollit va desfermar l’eufòria gironina. Ningú podia haver imaginat el desgovern que introduiria el factor. D’entrada, la successió, portada personalment pel president, va exigir la renúncia de 8 regidors del consistori. Entre ells, Carles Bonaventura, de Reagrupament. Per un moment van arribar a ser un escull i podrien haver bloquejat l’operació. Van “confiar-hi” i van “avalar-ho”, expectants d’arribar finalment a un acord amb ERC.

Albert Ballesta, número 19 de CiU a les municipals, va començar la seva experiència com a alcalde havent de repetir el jurament. Després gairebé aprova un cartipàs amb Ciutadans, i si finalment no va ser no va ser per falta de ganes. El desastre va treure els colors a Puigdemont, conseqüència primera de la qual va ser fer-se càrrec de les negociacions per conformar un govern estable.

“L’Ajuntament estava donant una imatge que no afavoria la institució”, assegura la líder socialista gironina Silvia Paneque. Però la culpa creu que no va ser tota de Ballesta. “CiU hauria de fer autocrítica pel nomenament, i l’oposició l’esforç de no aprofitar-ho per només carregar”, rebla.

Ente retrets mutus, públics i notoris, de CiU i ERC, les converses amb els socialistes es desenvolupaven de manera “discreta” i “tranquil·la”. “Intentem posar en comú certs projectes”, “intentar fer funcionar més un motor social i de convivència, que no pas el basat en el turisme”, explica Paneque.

Quan Ballesta, desbordat per les crítiques, i amb Puigdemont darrere, “s’avé a parlar de negociació més enllà del cartipàs, les converses avancen”. Es va gestant “amb bona sintonia” la sociovergència i Paneque decideix trucar el primer secretari del PSC, Miquel Iceta. Iceta li demana contacte constant per saber-ne totes les novetats i la recolza.

Quan finalment El Nacional avança que Ballesta dimiteix, els socialistes ja tenen pactada la seva entrada al govern de la ciutat. Paneque assumiria la primera tinència. “El pacte que fem s’emmarca en una situació crítica. Al maig potser no hauria estat possible”, assenyala a aquest diari Paneque. L’oposició esclata i ERC titlla Ballesta de “deslleial”.

Malgrat tot, l’estabilitat arriba a Girona. La Generalitat respira tranquil·la. També la nova alcaldessa Marta Madrenas, perquè en votacions pel procés hi ha majoria a l’ajuntament. I és que com assenyala Paneque, la comoditat hi és “tota”. “Els elements que podien distorsionar l’entesa els hem mantingut en la llibertat de vot”, assegura la socialista, que considera que “el pacte entra en la normalitat, hem d’aprendre a fer-ho perquè no hi haurà mai més majories absolutes”. 

Tarragona, a l'únic postor

Era vint-i-quatre de maig a la nit. La ciutat de Tarragona se n’anava a dormir amb una victòria que confirmava l’encertada aposta de la direcció nacional socialista. Josep Fèlix Ballesteros, alcalde des del 2007, aconseguia tots els números per revalidar com a batlle. Malgrat una baixada del 8% del vots i amb 9 regidors (perdent-ne tres respecte el 2011), passava clarament per davant de les altres forces amb representació al consistori, doblant en regidors al triple empat entre Ciutadans, PP i CiU (4).

En la passada legislatura Ballesteros havia aconseguit governar en solitari, amb acords puntuals i, sobretot, un PP lleial. Els populars, fins i tot, havien descartat, però també carregat durament, contra una moció de censura que havia plantejat CDC, iniciativa a què, per cert, també es va oposar la direcció nacional convergent. Aleshores aquells 12 de 27 regidors permetien al socialista certa comoditat. Però anteriorment no havia tingut problema, durant el 2007 fins el 2011, en tenir com a sòcia a Esquerra Republicana. “És una persona molt proactiva en acords i consensos”, asseguren a El Nacional fonts del consistori. “Quan ha fet falta aquí s’ha governat amb pactes tàcits o escrits amb ERC o PP i CDC”, expliquen.

 

El 13 de juny, Ballesteros era reelegit alcalde amb el suport dels 9 regidors de la seva formació. Iniciava la carrera en solitari, amb voluntat de mantenir la política pactista. “Es va parlar amb tothom”, asseguren, perquè “hi havia molta gent que demanava que aspectes com els Jocs del Mediterrani requerien consens” i no “negociar sempre a cinc bandes”. La intenció era dotar “d’estabilitat” el consistori.

Però pels republicans la cosa no va anar ben bé així. Pau Ricomà, portaveu de la formació a Tarragona, assegura a El Nacional que “mai vam negociar” ni “ens van dir res”. Admet, però, que “no teníem intenció d’entrar al govern” i que ens separaven molt temes de fons”. En concret, la petició de dimissió de Ballesteros en cas que no quedés exculpat del cas Inipro.

No va ser fins 9 mesos més tard quan, després de l’abstenció dels populars al ple de pressupostos, es va començar a gestar la triomfal entrada del PP tarragoní al govern de la ciutat, conjuntament amb el solitari regidor d’Unió, Josep Maria Prats, que decideix separar-se de CDC per la seva deriva independentista. Aleshores els republicans ja havien fet tard. “Vam presentar a contrarrellotge 10 punts, que sabíem que eren difícils”, manifesta Ricomà. “Van dir de no fer els Jocs del Mediterrani i donar-se d’alta a l’AMI. En aquell moment deien això. Són dues animalades prou grans”, es queixen els socialistes.

L’entrada per “desencallar” es presenta el 2 de febrer. Certs sectors de la militància carreguen contra un pacte que consideren de “la dreta”. La gestora local prefereix no posar-ho a votació, tot i les peticions de les joventuts del partit a la ciutat. L’executiva, formada per una vintena de persones, ho avala àmpliament, també ho fa la nacional amb Miquel Iceta al capdavant. “Em sembla fantàstic que la militancia voti, però el reglament del PSC no ho contempla”, justifiquen a El Nacional, fonts socialistes.

Davant d’aquesta situació el jove Alejandro Caballero decideix plegar dos dies després. Només 24 hores abans, la JSC publica un duríssim comunicat on qüestionen “un acord amb dues formacions que són l’antítesi política del Partit dels Socialistes de Catalunya”. En alineació amb les critiques d’ERC, assenyalen que “la manera com s’han conduit les negociacions per part de la direcció del grup municipal no ens donen totes les garanties i el convenciment que s’hagin explorat efectivament altres opcions”.

“És postureig”, sentencien els socialistes de les joventuts a aquest diari. “Respon més això que no pas a una actitud real”, expliquen, afegint que no hi va haver “ni enfrontament ni xoc”. L’acord, sota el nom de “Tarragona és futur”, reiteren, es limita a temes que circumscriuen l’àmbit tarragoní. “En allò altre es vota el que es cregui”, reivindiquen.

La gestió del turisme, Via Pública i Esports, cartera important de cara als Jocs, és entregada al PP, així com el Voluntariat, Associacions de Jubilats i Pensionistes i la gestió de Presidencia i Estratègies de la ciutat. Per la seva banda, Prats rep la regidoria de Cultura. Aquell dia d’apretada de mans, Ballesteros afirma estar “content i clarament convençut” perquè “sóc dels que pensa que la política és buscar solucions per la gent”.

Mentrestant, a ERC no perden l’esperança. Dubitatiu, Ricomà no sap dir com això pot arribar a afectar al procés sobiranista. El que sí que saben és que el millor era un acord amb ICV, CDC i PSC que garantís aquest flanc. “Ja veurem, però nosaltres serem pont sempre que toqui”,  “ajudarem en el que poguem ajudar”, afirma.

Lleida pel bilingüisme

A Lleida les municipals van deixar un sabor de boca més amarg que el cafè. Àngel Ros, que un any abans assumia la presidència dels socialistes catalans, es va esfondrar, passant dels 15 als 8 regidors. Ros portava uns anys fatigosos. Considerat de l'ala catalanista, va deixar el gener de 2014 el seu escó al Parlament, acusant Pere Navarro de no tolerar la discrepància. El dia següent hi havia una votació sobre el referèndum de què defensava l'abstenció. Va decidir retirar-se a la Paeria.

Però aquella nit del 24, el consistori lleidatà va patir les conseqüències de la fragmentació del panorama polític, passant de tres forces amb representació a 7. Tres setmanes després, el 13 de juny, Ros va ser proclamat alcalde amb els únics vots del PSC. La prioritat del socialista, com confirmen fonts convergents a El Nacional, era la sociovergència. De seguida els va trucar i demanar una reunió. Però a CDC (6 regidors, i amb qui es sumava la majoria absoluta) tenien clar que “després de 30 anys de socialistes feia falta un canvi”.

“Hi va haver una mica de confusió”, admet a aquest diari Àngeles Ribes, líder de Ciutadans al consistori lleidatà. “Al principi no hi ha acord, és a partir del cartipàs quan comencen les negociacions”, explica. En aquell moment es van posar tota una sèrie de qüestions sobre la taula, tant econòmiques com socials, però també de polèmiques com el bilingüisme a l’administració, evitar estelades en edificis públics i la no-adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).

“Quan veiem que estan a punt d’una entesa PSC i Ciutadans, amb un preu tan elevat per la llengua, que per nosaltres és línia vermella, igualem l’aposta”, expliquen els de CDC. Però asseguren que “se’ns tanca la porta”. Consideren que els taronges li posen fàcil a Ros, assegurant-li comoditat durant la legislatura. “En alguna conversa havien anat deixant caure que si la contrapartida al cartipàs la veien bé s’ho repensarien, però no hi comptàvem”, assenyalen.

Malgrat tot els d’Albert Rivera no van entrar dins del govern. “No vam guanyar les eleccions i ni volíem ni entraríem ni entrarem al govern de la ciutat”, assegura Ribes. Satisfets amb l’acord, però amb coses “a millorar”, es sorprenen de la sorpresa de la gent. “Hem seguit el nostre programa”, manifesta. A més a més, nega ser sòcia, perquè “les qüestions no pactades es voten de forma independent”. Però 3.000 persones van abocar-se aquells dies al carrer per clamar en contra el que creuen que és una croada contra el català. 

“És la primera aproximació dels socialistes a Ciutadans”, critiquen els del carrer Còrsega. El temor a un “eix espanyolista” PSC-C’s-PP, que diuen que s’ha confirmat, hi és. “Abans del pacte, el PSC, tot i amb majoria absoluta, s’abstenia en votacions sobre el dret a decidir, i s’aprovaven gràcies a això. I ara en comptes de ser coherent amb el catalanisme que representava, retrocedeix”, afirmen.

Amb el pas dels mesos, a l’Ajuntament va començar a viure desenes de votacions. Es van produir acords tan estranys com PP, C’s i la CUP per l’IBI. O el del pressupost, on a PSC i C’s s’hi suma ERC. Però pels convergents hi havia una alineació total en “grans temes de ciutat” i “són com un soci de govern”. “Van tombar mocions com la de transparència de vehicles oficials i mesures per contractar gent de dins de l’Ajuntament en comptes de fora”, conclouen.