El diari web Politico Europe ha armat aquest dilluns gran rebombori a Catalunya en publicar una peça on llista dotze personatges que posaran Europa en problemes aquest 2017. Entre ells hi figura el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, al costat de papus populistes –l’holandès Geert Wilders o l’italià Beppe Grillo– i altres malvats, com els clubs de futbol xinesos (ens roben les estrelles) o els directors dels diaris sensacionalistes britànics (enreden la negociació del Brèxit), etcètera.

És la clàssica peça enginyosa que fa molts clics i on t’hi estàs una bona estona: tots els personatges de què parla o les situacions en què estan involucrats (eleccions, futbol, Brèxit…) són controvertides i tenen gran seguiment a favor i en contra en xarxes socials. Com el procés català. Els dolents obvis (Putin, Erdogan, Le Pen...) no hi són, així que la llista també crea una aura de misteri entorn dels seus noms. En fi, que l’èxit de la cosa (molts usuaris + elevat temps d’estada a la web) estava assegurat.

És poc intel·ligent enfadar-s’hi o fer-se la víctima. Senzillament, és un artefacte fet per generar marca a la filial a Brusel·les de la nord-americana Politico i organitzar una bona saragata a les xarxes socials.

Podria ser també una venjança o una forma de pressió? És una sospita que té un fons relatiu.

La llista inclou la comissària europea de la Competència, la liberal danesa Margrethe Vestager, implacable a l’hora de perseguir els monopolis de les grans tecnològiques, singularment Google i Apple, per les martingales legals que els han permès eludir les seves obligacions fiscals a la UE. Només a Apple, la comissària els reclama 13.000 milions d’euros en impostos endarrerits. La llista de les empreses que Vestager investiga és de por: Fiat, Amazon, Starbucks, Gazprom, McDonald’s…

Què hi pinta Vestager en una llista de “persones que (probablement) arruïnaran el 2017”, com titula Politico? Més aviat hauria de figurar en la llista oposada, oi? Entre les empreses que la comissària té en el punt de mira hi figuren patrocinadors d’un dels productes estrella de Politico: la newsletter matinal que cada dia envien a milers d’abonats. Google, entre d’altres. Segurament aquesta relació no ho explica tot però potser ajuda els lectors a situar-se millor.

Un altre dels patrocinadors –és a dir, que paguen a Politico per aparèixer com a tals a la capçalera de l’esmentat butlletí– ha estat el Partit Popular Europeu, que aplega la CDU de la cancellera Merkel però també al Partido Popular de Mariano Rajoy. Certament, aquest vincle no és necessàriament la raó final de res, però conèixer-lo ajuda a tancar la perspectiva dels usuaris.

També val la pena tenir algun detall més sobre l’autor de la cosa, Tunku Varadarajan. És un periodista nascut a l’Índia amb passaport britànic que ara, establert a Nova York, treballa per la Hoover Institution, un respectable think-tank conservador. La gran majoria de les coses que ha escrit per a Politico Europe són cròniques futbolístiques. Ell és tan fan del Real Madrid que la cover del seu compte de Twitter és la foto d’un gol dels merengues.

Varadarajan ha estudiat Dret a Oxford i parla mitja dotzena d’idiomes. The Times, el de Londres, el va enviar a Madrid de corresponsal el 1996, l’any de la primera victòria de José María Aznar. L'any següent, un cop a Nova York, va passar, a The Wall Street Journal i a Forbes fins que va marxar a dirigir l’edició global de Newsweek, que es va enfonsar amb la resta de la revista.

El nostre home, malgrat les seves sòlides credencials, no devia llegir el Financial Times de la setmana passada on s'explicava que els moviments secessionistes català i escocès no tenen res a veure amb els populismes europeus.

El seu amic espanyol, el veterà i sòlid periodista d’internacional Felipe Sahagún, ens va deixar al seu blog un retrat ràpid i ple d’admiració de Varadarajan:

“Lo más difícil, para un corresponsal extranjero, es convencer a sus jefes de que algo de lo que pase en España (cuando no había crisis, terrorismo yihadista ni crisis graves de gobierno, especialmente) era noticia. La llegada del primer Panda al zoo de Madrid, una entrevista con la mujer torera Cristina y temas parecidos, muy bien planteados por Tunku, le abrieron las puertas a asuntos más políticos hasta convertirse en el corresponsal de preferencia de la Moncloa de Aznar, quien le llegó a invitar personalmente a acompañarle en el avión presidencial: decisión no muy bien vista, por lo que recuerdo, por Carlos Aragonés, el jefe del Gabinete de Aznar, por lo que suponía de discriminación para otros corresponsales”.

El “corresponsal de preferència de la Moncloa d’Aznar”? Quina coincidència. Saps on va trobar feina Aznar quan va plegar de president el govern espanyol? Doncs Rupert Murdoch el va fitxar com a conseller a News Corporation, l’editora de The Times.

Per tot plegat no cal enfadar-se ni flagel·lar-se amb la llista publicada per Politico Europe. Té el mateix relleu que els reportatges sobre l’arribada del primer ós panda al zoo de Madrid o l’entrevista amb la torera Cristina. Cap.