Quan fa unes setmanes l’expresident espanyol Felipe González va indicar que el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, era “un bon deixeble de [Julio] Anguita” tenia la raó, en part. El somni etern d’Anguita era fer el sorpasso al PSOE, i que Izquierda Unida (IU) assolís l'hegemonia de l'esquerra. No ho va aconseguir, i cap força política havia tornat a posar els socialistes contra les cordes fins a l'aparició de Podemos. Ara la repetició electoral estarà marcada per l'intent de Podemos de blindar l'esquerra, aglutinant-la sota una mateixa candidatura, abocant el PSOE a disputar-se amb Ciutadans la batalla pel centre.

Una sola esquerra

Podemos vol ajuntar totes les forces de l'esquerra en una mateixa llista, corregint la tendència històrica del comunisme a situar-se en un extrem del PSOE, contribuint a la fragmentació política. Darrerament, persones pròximes a Iglesias s'han reunit amb partits com el PACMA, que no té representació parlamentària, però compta amb 200.000 vots, per buscar entesa. La resposta de la formació animalista va ser negativa. "Podemos continua donant suport a la tauromàquia, no ha tocat les lleis de caça i segueixen sacrificant animals en les gosseres. De fet, en el seu programa electoral escassament esmenta als animals", van respondre a través de la web del partit.

Però si de sumar forces es tracta, el principal aliat és a hores d'ara IU, que compta amb un milió de vots. Pels comicis del 20 de desembre els d'Alberto Garzón no entraven en els plans dels podemistes. Podemos era una força emergent que tenia per davant eleccions municipals, autonòmiques i generals, on volia maximitzar els seus resultats, després d'haver-se fet un forat en les europees de l'any anterior. La voluntat és i va ser fer el viatge cap al centre, seguint les tesis del número dos de Podemos, Íñigo Errejón. Amb el seu discurs de la "transversalitat" va convertir el partit en “una màquina de guerra electoral".

Izquierda Unida no va trobar llavors convenient pactar, tampoc. Fonts consultades per El Nacional, troben que Podemos va comportar-se aleshores de forma "intransigent" obviant les condicions de Garzón, dificultant una entesa "que semblava no desitgés". Aquestes passaven per respectar les sigles del partit i no quedar dissolt en la llista dels podemistes. IU ha canviat ara de parer. Les bases, que en tot partit són de discurs més extrem que la cúpula, van acceptar aquest dijous, amb un 84% dels suports, presentar-se conjuntament a les eleccions del 26-J amb la formació morada, responent l'ambigua pregunta: "Aproves una coalició electoral amb Podemos i altres forces de cara a les eleccions del 26 de juny?”. El Consell Polític Federal de la formació en valorarà aquest dissabte la resposta i els avenços fets, però ambdues parts apunten la "voluntat" d'acord.

Íñigo Errejón i Pablo Iglesias /EFE

No han trigat a aparèixer a IU els crítics per les renúncies que suposaria, aquest cop sí, el pacte amb Podemos. L’excoordinador federal del partit, Gaspar Llamazares, va posicionar-se en contra del pacte, assegurant que “la pregunta no era clara”. També l'alcalde de Zamora, Francisco Guarido, reclamava saber les condicions d'una entesa que encara no s'ha tancat. Però IU no té més opcions: primer, pels baixos resultats electorals, ja que ara el partit només compta amb 2 escons, i segon, per la seva dificultosa presència al grup Mixt. No tenir grup propi implica rebre una quantitat de diners inferior, que agreuja el deute històric de la formació de Garzón amb els bancs. 

Podemos vol el sorpasso al PSOE, i no se n'amaga, i el tracte amb IU es tancarà abans del 12 de maig, quan s'han de presentar les coalicions electorals al ministeri de l'Interior. Serà un win-win. Les passades eleccions, els sondejos van indicar que si Podemos i IU s'haguessin sumat, haurien arribat als 83 escons, incloses les confluències, mentre que el PSOE en va tenir 90. Tanmateix, a la llum del CIS, juntes, les formacions d'Iglesias, confluències, i Garzón podrien arribar a superar aquest cop els socialistes: els primers obtindrien més d'un punt i mig percentual més que no pas els de Ferraz.

En aquest escenari, Iglesias i Garzón, que són amics, fan cafès al Congrés, mentre que el secretari d’organització de Podemos, Pablo Echenique, i al seu homòleg, Adolfo Barrena, fa dies treballen en una taula per fixar les condicions de l’acord. Ambdós volen que les campanyes siguin diferenciades, en tant que “s’adrecen a públics diferents” com han indicat fonts podemistes a El Nacional. Per negociar, hi ha ara la qüestió de les llistes: a Podemos són cremallera, és a dir, home-dona, i el número 3 és Errejón. A discutir quedaria la posició de Garzón, les paperetes, com també les sigles: Errejón insisteix que "una sopa de sigles" no és el més idoni, sinó que la idea és buscar una marca comuna, per bé que Podemos no renunciarà al seu nom. IU tampoc acceptaria un acord que no sigui a escala nacional. En curs es troba la discussió de programes i polítiques: Echenique i Barrena han confirmat un equip de treball mixt per elaborar un document conjunt de "mínims" sobre quines mesures defensarien junts el 26-J. Potser aquí hi tindrien cabuda els desitjos del PACMA i altres formacions.

L'element de fer campanyes separades no és menor. L'efecte que pels votants pot tenir observar Podemos i IU com a una sola llista podria desmobilitzar votants d'una banda o altra: els pactes no sempre sumen, poden multiplicar, restar o dividir. Tanmateix, sense aliança, Podemos podria tenir a perdre i molt. Segons el doctor en Ciència Política per la Universitat d'Oxford, Lluís Orriols, molt electors que van optar pels podemistes el 20-D, presenten una tendència de desplaçament a IU. En conseqüència, el pacte beneficiaria Podemos, ja que seria un topall a la seva opció de sortida de vot, que és IU.

El temor a unir-se a IU recauria aleshores en la possibilitat de perdre votants de centre. Però segons Orriols, "Podemos és un partit que difícilment pot quedar més escorat a l'extrem polític, per ara. En el curt termini pot pactar amb IU, ja que difícilment pot perdre el votant de centre, que ja no el té”, explica el professor de la Carlos III. Tanmateix, darrerament Iglesias ha fet gestos que podrien col·locar-lo més a prop d'aquest votant centrista que anhela.

Pablo Echenique i Pablo Iglesias /EFE

Gratant el centre-esquerra

La batalla pel 26-J i el sorpasso al PSOE no només transcorrerà en el terreny de l'esquerra, sinó també, en el centre-esquerra. Podemos ha dut a terme un seguit de gestos recents, destinats a esgarrapar vots indecisos amb el PSOE, a fi de guanyar-se el favor de ciutadans de centre que voldrien una entesa de govern progressista. Si els deixa la pista lliure, només caldrà que aterrin.

Aquesta setmana, Iglesias va rectificar afirmant que "s'havia equivocat" a l'hora de pronunciar la referència a la "calç viva" dels GAL, durant la cerimònia d'investidura del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. A parer seu, les paraules formaven part de la "calor del debat parlamentari". Precisament, és el to aspre allò que el diferencia del seu número dos, Errejón, "més dialogant i racional", segons fonts consultades per El Nacional, i no el fet que un volgués abstenir-se per investir a Sánchez i governar amb C's, i l'altre no.

Rere aquest canvi d'actitud, hi ha amb molta probabilitat la voluntat de presentar els socialistes com a "aliats" i possible aliança "postelectoral". Els ciutadans que decideixen el vot en l'últim minut i amb la campanya són entorn d'un 25%, segons il·lustra el CIS, de manera que Iglesias vol suavitzar les formes per presentar-se com a opció real davant d'aquest gruix. Una mostra n'és l'oferiment d'una vicepresidència a Sánchez dins del seu govern hipotètic: reafirma la possibilitat de tendir-los la mà per a una coalició després de les eleccions.

El PSOE, lluita al centre

En aquest escenari, l'esquerra està blindada i els socialistes temen el sorpasso, i es veuran abocats a lluitar pel centre. ElDiario.es va explicar fa unes setmanes que fonts del PSOE havien intentat dissuadir Garzón de pactar amb Podemos, mostrant-li unes enquestes que li eren favorables. Sembla que haurien intentat temptejar també Compromís. Ferraz té por i practica el divide et impera: portaven dies defensant Errejón, tot personificant en Iglesias i no en la seva formació, la culpa per la investidura fallida. El número dos ho va negar, afirmant que a Ferraz el tenien per "un objectiu a batre".

El PSOE també sap que el pacte amb Ciutadans l'ha perjudicat. Existeix una bretxa generacional, segons la qual, els votants nascuts després de la transició tendeixen a votar formacions emergents. A banda dels qui marxaven a Podemos, ara els seus votants desfilen cap a la formació d'Albert Rivera. El seu pacte conjunt ha generat que els ciutadans els vegin més semblants. No és d'estranyar, doncs, que els socialistes ara enarborin la bandera "d'un projecte per a Espanya" per al 26-J, que és el mateix eslògan al qual apel·lava C's en l'anterior campanya. 

"Les forces de progrés i canvi", com les anomena Sánchez, el rosseguen per totes bandes, mentre que González podria reconsiderar si després del 26-J, Iglesias haurà estat més un deixeble d'Anguita, o un mestre per a l'esquerra.