Quan el visitant entra al Departament d’Economia topa amb un vestíbul senyorial, vigilat per un arc de seguretat i una Diana caçadora de marbre blanc i fred en actitud relaxada. Unes àmplies escalinates blanques damunt les quals llisca una catifa vermella conserven intactes el record de la Barcelona burgesa i modernista de començaments del segle XX que va impulsar l’edifici encarregat per l’empresari i polític manresà Heribert Pons.

Amb el canvi d’Andreu Mas-Colell per Oriol Junqueras, la conselleria ha passat a acollir un vicepresident. Junqueras ha sumat al departament competències transversals del Govern, des del Consell Tècnic fins a les responsabilitats de Comunicació i el desplegament de l’Autogovern –aquestes dues darreres compartides amb la conselleria de Neus Munté–. I això no obstant, entre l'equip del vicepresident va triomfar la brama múrria d’"hem perdut Coneixement!”. No és precisament un desaire als registres enciclopèdics que emmagatzema el líder d’ERC, sinó un joc de paraules pel fet que la carpeta de Coneixement ha passat a la Conselleria d’Empresa.

El departament funciona amb precisió. El temps de l’entrevista, i de tota l'agenda, està perfectament pautat. Prèviament hi ha hagut un acte amb Enginyers. Tot seguit hi haurà una trobada amb un exèrcit d’alcaldes que esperen a la sala contigua. El dia és assolellat i la llum entra generosa per la finestra. Després de la primera impressió que transmet la Diana de marbre, sorprèn la moderna funcionalitat de l’edifici.

Junqueras ocupa un despatx gran. La taula de treball està extremadament endreçada. La premsa estrangera ofereix les capçaleres curosament alineades. No hi ha papers fora de lloc i les carpetes s’apilen amb diligència.

El vicepresident parla amb la velocitat d’aquell que coneix el gènere fins al darrer detall. Ha tingut una setmana agitada. Una primera reunió amb el ministre Luis de Guindos, organitzada a l’aeroport del Prat dimarts a primera hora de la tarda, aprofitant la tornada del polític espanyol de Brussel·les. Prèviament, una conversa telefònica amb el responsable d’Hisenda, Cristóbal Montoro.

Un tercer ministre, el d’Exteriors, José Manuel García Margallo, ha sortit a explicar que la reunió Junqueras-De Guindos va ser per impedir que Standard and Poor's declarés Catalunya en fallida. Molts ministres per a un sol vicepresident.

L’entrevista es posa en marxa i el primer que pregunta és Junqueras. Sembla una estratègia de professor universitari. Examinar el contertulià per decidir el calibre de les defenses que cal adoptar. “S’ha entès el que hem explicat aquests dies...?”.

El vicepresident no declara, declama. No exposa, recita. Se sap les xifres, els arguments, les respostes... Les preguntes. Standard and Poor's, el deute a curt, el FLA, els pressupostos... Es mostra segur. Molt segur. Busca un to tan didàctic, com un manual per a dummies. Repeteix els arguments un cop i un altre. Té paciència. Vol que quedi clar. Un altre cop apareix el professor universitari. Es planteja ell mateix les qüestions. Exposa ell mateix els dubtes.

El to canvia quan en comptes de parlar d’Economia, es parla de política. Toca substituir els projectils. S'enlairen les defenses. S'esmola la ironia. La retranca del vicepresident és difícil de controlar. Segons com, sembla que fins i tot per a ell mateix. De tant en tant, un sarcasme entremaliat emprèn el vol i resulta gairebé impossible preveure on anirà a parar.

Queden cinc minuts d’entrevista. La seguretat intel·lectual que exhibeix Junqueras fa la impressió de protegir en algun racó amagat un punt de dubte. Com un flaix que apareix de tant en tant. Quan el fotògraf li demana que projecti la mirada cap al sostre, es nega. “Refia't de mi”, li demana. “No, no me’n refio”. Tota una declaració de principis. I no posa. El vicepresident s'ha passejat per passadissos desconeguts de la política vaticana. Pels arxius secrets. Tota una experiència.

En sortir, la Diana està tan impassible com a l’entrada. El Govern d'Artur Mas es va desprendre d’aquest edifici, de 8.000 metres quadrats i deu plantes, i ara el departament hi viu de lloguer –95.693,88 euros mensuals–. Va comprar l’immoble per 23,2 milions d’euros el grup italià Angelini, el de les pastilles Juanola i les de Valeriana. De moment, però, als passadissos del departament no s’ensumen flaires balsàmics ni herbes relaxants. Hi ha tensió. La tensió de tresoreria que posa a prova els ressorts de l’Executiu. De tant en tant, fins i tot, fa la sensació que es pot sentir com espeteguen.

Fotos: Sergi Alcàzar