L'oficialitat única del català no afectaria el bilingüisme. Les diferències entre el fet que el castellà fos llengua oficial o no en una hipotètica Catalunya independent són mínimes i es basen, només, en l'obligatorietat (o no) de fer-ne ús de l'una i de l'altra. Així s'extreu d'un quadre explicatiu de Plataforma per la Llengua, que compara dos possibles escenaris amb models lingüístics diferents i contempla aspectes com l'ús de la llengua en els poders públics, administracions, lleis, documents, retolació, moneda, forces armades o educació, entre altres.

Després que s'ha obert el debat sobre si el castellà ha de ser o no llengua oficial -i ara estigui en el punt de mira per ser una de les polèmiques més calentes de Catalunya-, l'entitat ha volgut obviar l'occità en la comparativa per no crear confusions, però assegura que s'hauria de tenir present la seva oficialitat i "totes les implicacions que se'n deriven", tenint en compte la relació política que hi hauria entre Catalunya i l'Aran.

El primer escenari es fonamenta en l'oficialitat del català i el castellà, en què seria obligatori tenir coneixement de les dues llengües i, en cas de treballar de cara al públic, la persona s'hauria d'adaptar a la petició de cada ciutadà. Ara bé, el català hauria d'estar reconegut específicament com a "llengua pròpia o nacional". En el segon marc, només seria oficial el català, però el castellà hauria d'estar reconegut i tenir validesa oficial en algunes ocasions. Fins i tot, hi hauria algunes situacions en què si hi ha problemes de comprensió, per exemple, caldria fer servir el castellà.

En el suposat escenari que només fos oficial el català, hi hauria la possibilitat de presentar a l'Administració versions en castellà en les relacions escrites i oficials interadministratives, però sempre seria obligatori adjuntar una versió en català. Una cosa semblant passaria amb les lleis. En cas que fossin oficials les dues, caldria publicar-les en totes dues llengües al mateix temps perquè "les dues versions són igual de vàlides", en canvi, en l'altre escenari, l'única "vàlida" seria el català, tot i que podrien estar editades en altres llengües.

La qüestió de la retolació i noms oficials és diferent. En el possible escenari on les dues serien oficials, podrien tenir una "única versió en la llengua nacional", la catalana, sempre i quan es tracti de "noms que arrelen en motius de tradició històrica", com la Generalitat de Catalunya. 

Català i castellà, a l'ordre del dia

Una situació no seria tan dissemblant de l'altra. En tots dos casos seria necessari utilitzar el castellà, en el primer per obligació dels poders i treballadors públics i dret de la ciutadania a triar la llengua i, en el segon, en cas que el ciutadà tingués problemes de comprensió del català, tot i que, en aquesta situació, si es realitzés un document en castellà, caldria obligatòriament adjuntar la versió catalana.

Això sí, per obtenir la nacionalitat catalana seria necessari, en el primer escenari esmentat, tenir coneixement d'una de les dues llengües, mentre que, en el segon, seria obligatori saber català. El que més crida l'atenció és que les propostes en l'àmbit educatiu són gairebé iguals. Si bé en el primer cas és obligatori aprendre les dues llengües, en el segon podria arribar a ser-ho.

La diferència més significativa seria el fet que en el primer escenari, l'Estat català no tindria l'obligació de presentar la llengua catalana com a oficial de la Unió Europea perquè el castellà ja seria oficial. Però en la segona suposició sí que ho seria i, a més, esdevindria l'"única vàlida" pels tractats o acords.