Miquel Iceta (Barcelona, 1960) rep els periodistes d'El Nacional al seu despatx de primer secretari del PSC a la seu del partit, al carrer Nicaragua 75 de Barcelona. La vella fàbrica de làmpades, pura arqueologia industrial, que els socialistes catalans van convertir en el seu quarter general a principis dels anys noranta del segle passat, no només està en venda sinó que està venuda. És un edifici imponent: més de 4.700 metres quadrats edificats, 4 plantes, soterrani i pàrquing, prop de l'estació de Sants. Hi havia tres ofertes de compra sobre la taula, i, finalment, el PSC ha venut. Els ingressos obtinguts han permès al partit adquirir una nova seu, al Poblenou, i eixugar part del deute amb els bancs, d'uns 12 milions d'euros.

El PSC ha patit els efectes financers de la pèrdua, més aviat de la sagnia, continuada de vots i escons, als parlaments català i espanyol.  L'abrupte final de l'etapa Zapatero, els tripartits i els dilemes del procés sobiranista, han passat una duríssima factura política i econòmica al partit que fa cinc o sis anys governava a tot arreu. El 27S, les enquestes preveien el pitjor, però Iceta es va posar a ballar en l'obertura de la campanya electoral davant Pedro Sánchez, i, amb 16 diputats, va aconseguir salvar la vergonya i els mobles, entre ells el sofà blau del seu despatx en què contesta amablement els periodistes d'El Nacional.

Es troba còmode, tot i que, com sempre, vigilant. "Massa coses he dit", confessa, en acabar la llarga conversa, per la qual transita des de la reunió del tot inèdita entre Pedro Sánchez i el president Carles Puigdemont fins a l'esdevenidor de l'encallada legislatura espanyola -"crec que hi haurà noves eleccions"-, passant pel Quebec i per Escòcia. Iceta creu que la doble votació que Sánchez ofereix -referèndum sobre una nova Constitució i un nou Estatut- és la sortida més practicable per resoldre "el tema". Però reconeix que si els catalans acabessin dient 'no' s'hauria d'anar a una llei de claredat, com la canadenca, i un referèndum com el del Quebec.

El veterà polític socialista, un dels grans capitans del Baix Llobregat que van conquerir el partit i, fins i tot, -l'impossible és el que passa, va dir Derrida- la presidència de la Generalitat per al PSC amb els tripartits de Maragall i Montilla, ho ha vist tot i ho ha remenat tot, també el cul dalt de l'escenari dels mítings -que té Freddie Mercuri o Tony Manero que no tingui Iceta?- i pensa continuar veient i remenant fidel a la seva divisa que la política està per fer política. Iceta parla de diàleg, negociacio i acord i fa (o busca) el que diu: parla dia sí i dia també amb Pedro Sánchez, s'ha vist a soles amb Carles Puigdemont i pensa continuar parlant amb Artur Mas.

Al final de la visita, Iceta posa per a les fotos a la gran sala de l'executiva nacional del partit. L'espai, pura història del PSC i del socialisme català contemporani, és buit, com gairebé tot l'edifici, però les cadires -i tot plegat- està perfectament ordenat, cartesianament ordenat. Com el cap d'Iceta. Coses, i temples, de la vella política.

Miquel, Nicaragua s'ha rendit?, li preguntem. "Sí", respon sense dubtar-ho.  Però amb alegria.