Difícilment li hagin picat el crostó al rei Felip VI de la forma que ho ha fet l'escriptor, historiador i periodista argentí Martín Caparrós, descendent d'un republicà exiliat a Buenos Aires, que per mitjà d'un article publicat a l'edició en espanyol de The New York Times li etziba, ras i curt, "renunciï i busqui feina".
A l'article 'A Sumajestad, el rey de España', Caparrós s'adreça a Felip VI en to cordial per recordar-li que gaudeix d'una "vida rara" en la qual, per començar, "mai no va haver de guanyar-se la vida", ja que té les "necessitats bàsiques -i moltes d'altres-" satisfetes des d'abans de néixer, gràcies a "un sistema capritxós que només se li aplica a vostè".
L'articulista reconeix que la seva idea d'Espanya "té molt més a veure amb la República —a la qual el meu avi Antonio va donar suport i per la derrota de la qual jo vaig néixer a Buenos Aires— que amb la monarquia", però tenint present que "a milions d'espanyols no els molesta veure corones en escuts i banderes", tranquil·lament li recomana: "Hauria de pensar a renunciar".
"La seva feina és avorrida i una mica rància i bastant còmoda"
"Renunciar, abdicar, senyor Sumajestad: aconseguir una casa, anar-se'n a casa seva, buscar una bona feina", li demana Caparrós, perquè "la seva feina és avorrida i una mica rància i bastant còmoda", però amb només una obligació, "utilitzar-ho". Per això li convida a "utilitzar-ho per buscar el seu lloc als llibres d'història", assenyalant-li que la manera més convenient de fer-ho és deixant el càrrec.
A més, l'articulista de The New York Times demana a Felip VI que no es deixi "espantar pels qui diuen que vostè és necessari com a penyora d'unitat, símbol d'aquest país sempre en qüestió", perquè el fet que "una nació necessiti simbolitzar-se en un cap vitalici és un gest de tan poca abstracció que sona pobre".
Per tot això Caparrós convida el Rei a abdicar, això sí, "no li dic que ho faci ara mateix, perquè podria semblar una capitulació". De fet li recomana que ho faci d'aquí a un parell d'anys, quan "acabin de jutjar el seu cunyat fraudulent, quan el seu pare ja no soni a elefants difunts o arribistes de revistes".
Amb tot, li cedeix el privilegi d'apropiar-se de la idea de la renúncia amb una última cleca: "Si arriba a decidir-ho, pot dir que se li va ocórrer sol, a la dutxa, un matí, perquè no acabava d'estar còmode en aquesta vida tan aliena que li va tocar a la loteria".