M’he preguntat moltes vegades si els que parlen de la Llei de Claredat canadenca se l’han llegida mai. La conclusió és que la majoria segurament no. Abans que res, un aclariment: parlem de la “Llei per donar efecte a l'exigència de claredat formulada en l’opinió del Tribunal Suprem del Canadà al Dictamen sobre la secessió del Quebec”. Si els que tant en parlen se l’haguessin llegit segurament dirien alguna cosa sobre aquella opinió del Tribunal Suprem, que és on rau la substància del cas.

En efecte, res del que diu la Llei de la Claredat no té sentit al marge del dictamen judicial sobre la secessió del Quebec que es va fer públic l’any 1998. De fet, el contingut de la llei federal es limita a regular allò que el Suprem diu que són qüestions polítiques, purament accessòries a les conclusions jurídiques sobre el dret a la secessió del Quebec. Què va dir el Suprem? Les seues conclusions més notables, entre d’altres, varen ser:

  • D’entrada ni la Constitució canadenca ni el dret internacional no permeten la secessió unilateral del Quebec.
  • No obstant, un sistema polític no pot sobreviure basant-se només en l'adhesió a la llei. La seua legitimitat es basa en la interacció entre la legalitat i el principi democràtic.
  • Qualsevol província canadenca té dret a celebrar un referèndum per conèixer la voluntat del seus ciutadans sobre el seu estatus polític.
  • Si una majoria clara vota a favor de la independència, genera un mandat democràtic que obliga el govern federal i la resta de províncies a negociar els canvis legals o constitucionals necessaris per fer-lo possible.
  • L’actuació intransigent i no raonable de qualsevol de les parts en aquest escenari de negociació deslegitimarà la seua postura davant la comunitat internacional, que en última instància farà d’àrbitre a través del reconeixement o no d’una possible declaració d’independència.

Resoltes totes aquestes qüestions principals, tot el debat posterior, encara que sembli mentida, es va limitar a discutir què volia dir la Cort Suprema amb l’expressió “una majoria clara sobre una pregunta clara”, doncs els mateixos jutges van dir que això era una qüestió política i no jurídica. La polèmica arrenca ben abans del pronunciament judicial i és la complexitat o ambigüitat de la pregunta del referèndum quebequès del 1995.

La Llei de la Claredat no discuteix que un resultat clar genera una legitimitat democràtica i una “obligació de negociar” la independència per fer-la possible tot i no estar prevista legalment. Només regula dos aspectes: que si es convoca un nou referèndum el Parlament canadenc haurà de pronunciar-se sobre la claredat de la pregunta, i que una vegada celebrat haurà de pronunciar-se sobre si el resultat és prou clar. Si el Parlament adopta la postura que la pregunta o la majoria no són prou clares, aleshores el govern federal no està autoritzat a negociar la secessió.

En definitiva, qui vulgui proposar que a l’Estat espanyol s’aprovi una Llei de la Claredat (ara, a més d’un sector del PSC, també ho fa Podemos a Euskadi) hauria d’aclarir si està proposant un reconeixement del dret a decidir tan clar i explícit com va fer la Cort Suprema el 1998. Sobretot perquè una cosa és voler imitar l’aclamada via canadenca de debatre i permetre civilitzadament la secessió, i l’altra és copiar l’estratègia de l’unionisme/federalisme per combatre el sobiranisme quebequès. D’això anava la Llei de Claredat federal.

Tot plegat demostra que ni la classe política espanyola ni el Tribunal Constitucional (que en alguna sentència ha arribat a citar el dictamen canadenc simplement per negar l’existència d’un dret a la secessió) han après gaire cosa del Canadà. El que pareix que no volen aprendre és que si la federació canadenca està a punt de celebrar els 150 anys d’història segurament és perquè, amb tots els seus defectes, no és concebible com una unió en contra de la voluntat dels canadencs.

Josep Costa és Lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF. Al 1999 i 2000 va ser visiting researcher a la Queen’s University d’Ontàrio, Canadà.