Y to’ pa na’. (I tot per a res). Amb aquestes paraules es podrien resumir els quatre darrers mesos de negociació que ha viscut l’Estat Espanyol des de la celebració d’eleccions el 20 de desembre. L’expressió va ser dita pel portaveu del Partit Popular (PP) al Congrés, Rafael Hernando, en protesta perquè es convoquin plens aquesta setmana, quan apunta que la ronda del Rei per nomenar candidat a la investidura, que comença demà, culminarà amb la dissolució de les Corts el 3 de maig. No hi ha candidat amb el suport necessari a hores d'ara, i la repetició d'eleccions el 26 de juny deixaria un Estat sense govern fins a la tardor, durant més de 9 mesos, per primera vegada en democràcia.

De les eleccions a les rondes del Rei

El tortuós camí de la legislatura XI va començar la nit del 20 de desembre, quan el bipartidisme que havia marcat la política espanyola per més de 30 anys es va trencar. La irrupció de Podemos i Ciutadans va contribuir a generar un mapa polític fragmentat, que dificultava la formació de govern, i amb ell, la necessitat d'enfrontar la mecànica de la democràcia parlamentària.

L'aritmètica era "complicada" com repetirien a Ferraz. El Partit Popular (PP) va treure 123 escons i el PSOE 90, el pitjor resultat de la seva història. Podemos i les confluències, 69. Ciutadans, contra les enquestes, 40. I a Catalunya, el nou En Comú Podem, va superar ERC, amb 9 escons, i Democràcia i Llibertat (DiL), 8, els dos d’Izquierda Unida, amb els 6 del PNB.

En aquest escenari, el Rei va convocar la ronda de consultes per trobar el candidat a la investidura, després de la constitució de les Corts. D’aquelles audiències, l'anècdota va ser el líder d’En Comú Podem, Xavier Domènech, qui va parlar-li de tu al monarca. Tanmateix, el Rei Felip VI també era nou en la tasca que fins ara havia ocupat el seu pare Joan Carles I, i el temps n'ha il·lustrat habilitat per reconduir una situació inèdita i marcar els tempos de la investidura que tots els grups han lloat.

Mariano Rajoy / EFE

Rajoy diu No, Podemos s'ofereix

El primer repte que va enfrontar Felip VI va ser superar la negativa del president en funcions, Mariano Rajoy a presentar-se com a candidat a la investidura. Aquesta estratègia, que aleshores va semblar arriscada per a la opinió pública, li han acabat premiant entre les files del PP, amb el temps. És a dir, seure i esperar com el seu màxim rival fins al moment, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, “posava en marxa el rellotge de la democràcia”. "Assumeixo la responsabilitat" va dir Sánchez quan Felip VI el va nomenar en la segona ronda.

El líder de Podemos, Pablo Iglesias, ja convertit en diputat, també va definir a partir d'aquell dia l’estratègia que aplicaria durant els mesos següents. És a dir, la d'adreçar ofertes als socialistes en la línia de l'executiu que volia el seu partit. Iglesias va presentar una proposta de govern: ell seria vicepresident, Sánchez president, i Alberto Garzón, líder d’Izquierda Unida, ministre d’Economia, entre altres ministeris per a les confluències, com ara el de Plurinacionalitat per a Domènech. La via del 161, i "el govern d'esquerres a la valenciana", havia de prosperar amb les abstencions d’ERC i Democràcia i Llibertat (DiL).

El comitè federal del PSOE va ratificar que no es pot pactar “amb els qui volen trencar la unitat d’Espanya”, ni amb el PP. Aquest fet va empènyer Sánchez a iniciar una ronda exploratòria “a esquerra i a dreta”, on va reunir-se amb els independentistes, per dir-los que "no estava d’acord" amb el projecte d’Estat propi, però no per demanar-los una abstenció. Els sobiranistes en tot moment van supeditar l'abstenció a la concessió d'un referèndum, decidits a mantenir la unitat de vot, "pel mandat de les urnes" del 27 de setembre. 

Rajoy, Rivera, Sánchez

D’aquells dies de negociacions i trobades amb tots els partits al Congrés dels Diputats, el PSOE va extreure un document d’on se’n destacava “renegociar el sostre de dèficit amb la Unió Europea” i definir l’Estat Federal, “si cal, mínimament”. Empesos per la voluntat de marcar agenda i presentar contraofertes, el PP també va emetre un text amb 5 grans punts, Ciutadans un altre, i Podemos un darrer, on defensava el dret a decidir, la principal línia vermella que semblaven rebutjar a Ferraz, i on es definia el discurs de la plurinacionalitat aplicat a l'Estat. 

La ronda va generar algunes subreunions entre líders, com ara la del president de Ciutadans, Albert Rivera, qui va trobar-se amb Rajoy. La idea de la formació taronja ha estat tot el temps de sumar el PP, en la línia de fer un front "constitucionalista" amb què dur a terme "les grans reformes" i vetllar per "l'estabilitat econòmica". Tanmateix, les previsions de Rivera van ser errònies, com més tard ell va reconèixer. "M'he equivocat pensant que es podrien entendre" va dir sobre els seus dos rivals.

La rivalitat i la tensió entre el president del PP i el del PSOE va ser tal, que en la trobada entre Rajoy i Sánchez el primer no va donar-li la mà, per voluntat o per no haver-se adonat, al segon. Potser aleshores, el gest anticipava per què no pactarien mai els dos grans partits estatals, que es veien avessats a negociar el poder amb les formacions emergents. Els populars han insistit tot el temps en la gran coalició liderada per ells.

Xavier Domènech, Joan Tardà, Gabriel Rufián / EFE

'Esquerres' o El Abrazo 

El PSOE, a diferència de C's, sempre va buscar el suport de Podemos, que considerava més proper al seu espectre ideològic que el PP. Tanmateix, Sánchez i Iglesias festejaven sense trucar-se, mentre els seus portaveus s’enviaven WhatsApps, en una espiral de confusió sobre per què no es trobaven. La condició que la formació morada posava als socialistes és que deixés de seure amb Ciutadans, en tant que "oposats" ideològicament. Aquests també afirmaven la seva oposició a la formació morada. Això no va passar, i Podemos va difuminar el seu vet, per tal de reunir en una taula a 23 persones, amb el PSOE, IU, Podemos, PSOE, Compromís i les confluències. 

Rivera, que feia dies negociava amb el seu equip, va passar pel davant, culminant en el pacte de El Abrazo, entre el PSOE i C’s. El gest va sorprendre la formació morada, que van aixecar-se de la taula de negociació. Indignat, el portaveu del partit, Íñigo Errejón, va afirmar que "mentre ells negociaven a la sala del costat" en la taula "d'esquerres", a l'altra sala ja tancaven el pacte amb "les polítiques econòmiques de Luis Garicano". Es referia als grups de negociadors del partit taronja i el socialista.  

Sánchez i Rivera / EFE

Investidures fallides

Els socialistes van decidir sotmetre el pacte a les bases, per legitimar-lo. Tanmateix, seguien buscant el suport de Compromís, Izquierda Unida (IU), En Comú Podem, En Marea i Podemos, convèncer-los d'un vot positiu, o una abstenció, per ampliar el seu suport. Però no estaven disposats a canviar "ni una coma del mateix", en paraules d'Iglesias. A Ferraz li responien que Sí, i s'obrien a seguir negociant. L'estratègia no va prosperar: els podemistes es van negar a afegir-se al pacte, també els populars, i la cambra va dir dos històrics No a Sánchez.

De la investidura, la "Cal Viva dels GAL" que Iglesias va mencionar va aixecar polseguera, fent palesa la desavinença amb els socialistes, i presagian esculls per a l'entesa.

Pedro Sánchez / EFE

Bloqueig 

La situació estava bloquejada, i no se n'havia conegut un precedent així en la història d'Espanya. Després del fracàs de Sánchez el monarca va prendre la determinació de deixar que els partits avancessin acords, i li comuniquessin a López una possible majoria, tal que aquest li elevés al cap d'Estat i el proposés. Era la segona vegada que el Rei reconduia la situació de bloqueig en la investidura.

En aquest llimb, Podemos seguia invocant el govern d’esquerres. Iglesias va tornar a marcar agenda, reunint-se amb Sánchez, en un intent, potser, de dolcificar les paraules expressades durant la cerimònia d'investidura. El primer li va regalar un llibre al segon, i va anunciar que renunciava a una "vicepresidència” que mai havia estat seva. Aleshores, la legislatura va entrar en la dinàmica de no assumir les culpes de l'adveniment d'unes eleccions, per part de tots els grups, i de començar a esmolar estratègies per a un hipotètic 26J.

Iglesias i Sánchez / EFE

PSOE, Podemos i Ciutadans van celebrar una taula de negociació, on els segons i tercers ja havien avisat que no pensaven cedir en les seves posicions: els vets mutus eren palesos. Sánchez afirmava que no estava disposat a triar, malgrat seguia insistint en el vot dels podemistes. Aquests van tornar la moneda als socialistes, consultant a les bases la formació de govern, i amb el No d'aquestes, la situació va caure en un nou llimb i bloqueig.

Potser per no deixar acabar la legislatura sense que ningú s'hagués pronunciat, i marcar els darrers tempos, el Rei va convocar la darrera ronda de consultes que comença demà. No n'estava constitucionalment obligat. Això, enmig d'un escenari de crisi institucional, on la Unió Europea colla Espanya per implementar mesures de control pel dèficit, el Congrés estudia presentar una causa davant del Tribunal Constitucional per la no compareixença del govern en funcions, i tampoc s'espera un nou candidat a president.

Potser Hernando estava en el cert quan creia que els mesos d'aquesta legislatura perduda haurien estat 'pa na'.