L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol passava revista, ara fa un any, del tràngol que li va suposar la confessió –de fa dos estius, el 25 de juliol del 2014– en què va admetre haver tingut diners a l'estranger sense declarar al fisc procedents d’una herència. El terrabastall que va produir aquell reconeixement va apartar Pujol del paper polític que encara ostentava –se li va retirar l’oficina d’expresident i el títol de Molt Honorable– i el va deixar marcat tant políticament com personalment. Des d'aleshores, busca la reconciliació amb si mateix.

És per això que a l’agost del 2015 va escriure l’article "He tornat a Queralbs I" –datat concretament el 17 d’agost– publicat aquest dimarts, 6 de setembre del 2016, al blog de l’Associació Serviol. Es tracta d’un text on Pujol passa comptes amb si mateix a partir de la figura del retorn a Queralbs –físic però també emocional–, a partir del record dels fets que hi van succeir els últims dies de juliol i primers d’agost, quan intentava fer vida normal malgrat la confessió entre les corredisses dels periodistes que buscaven més detalls dels seus comptes bancaris i també de les reflexions que va fer al poble mateix posteriorment.

"Assumpció de responsabilitat"

En aquest text, Pujol recorda com el 2015 havia reflexionat per escrit sobre la seva confessió, preguntant-se si seria “capaç de resistir la situació que sabia que hauria de viure”. “Una pregunta feta des de la meva voluntat ja d’entrada d’assumpció de responsabilitat i de la previsió d’un temps per a mi realment difícil”, afegia l’expresident.

Per això, a un any vista de la confessió, Pujol recordava com als seus primers escrits sobre la qüestió hi havia una “barreja de xoc personal i de lamentació, i de nostàlgia, però també d’acceptació de responsabilitat”. En tot cas, Pujol assegurava que un any després s’havia adonat que era capaç de “seguir vivint amb un grau d’intensitat acceptable”, però no “un to d’alta intensitat ni de vivència potent”.

“Ara que ha passat un any puc dir que no m’he ensorrat”, continua el text, per afegir que “no puc dir que hagi passat pàgina”. Amb tot reconeix que si l’any havia estat “dur”, ho havia estat principalment per la seva "actitud autocrítica”, sobretot per “motius ètics, per responsabilitat, pel perjudici causat”.

Un “aprovat clar”

Per tot plegat, Pujol considera que malgrat tots els fets, podria aconseguir un “aprovat clar” en la seva manera de comportar-se, encara que personalment no en quedés prou satisfet: “Si un pesador o un jutge o algun dia un historiador molt precís hagués d’emetre sentència basant-se en peses compensades o arguments jurídics o comptables estrictes o en fets només i sense furgar en la intimitat, o fins i tot –fins i tot– en resultats benèfics i positius… Podria pensar que això comportés un aprovat clar per tothom, i potser per la història. Menys potser per l’interessat”.

De fet, Pujol busca la reconciliació amb si mateix, més enllà del judici “del poble i el de la història”, que considera “molt importants”. “Constato que segueixo sense haver recuperat prou la sensació de pau i d’alegria interior”, assegura Pujol, per reblar, “encara no m’he reconciliat del tot amb mi mateix”.