No només és que puguin fer el que vulguin. És que ho fan. Per això, en aquesta foto hi ha una noia que li ensenya a la seva amiga com s’ha fet les ungles, ¿veus, tia, què maques m’han quedat, ai? perquè en l’exercici de la seva llibertat fa el que vol amb els seus dits i considera també que mentre es fa una foto amb Mariano Rajoy, “el jefe” ha d’aprofitar el temps i tornar a fer el que li dóna la gana. La imatge és d’ahir i correspon a la fotografia de grup que alguns membres de les joventuts del Partit Popular de Catalunya van voler fer-se amb el líder polític que acabava d’anunciar que vol acabar amb la Generalitat de Catalunya. Aquests nois i noies, mireu-los bé, són els que volen ser la classe política catalana del futur, els administradors de la regió traïdora que ja es preparen, que ja han vist com es fa servir la mà dura en una administració colonial. L’ambient és de convenció d’empresa i el que mana, més un executiu que no pas un polític, acaba de proclamar que no li obliguin a fer el que no vol fer, exactament la mateixa frase que faria servir un maltractador amb la seva noia, ai, ai, Lorena, mira el que m’has obligat a fer-te, saps que jo no volia però és pel teu bé.
Mentre la justícia estigui en mans d’aquestes persones, les d’ara i les del futur, podran fer exactament el que els roti. Ahir es van excitar molt quan el moderat Rajoy va dir que s’havia acabat això de l’autonomia política de Catalunya. Que tallarien l’aixeta dels diners. Que farien servir la força. Va ser un bell exercici de moderació quan van saltar de les cadires i, drets, van aplaudir rabiosament el “jefe”, el líder espanyol que havia tornat a enviar la Guàrdia Civil contra la Generalitat, seguint una tradició molt espanyola i immemorial. Perquè en la seva idea de democràcia hi ha una persona que pot fer exactament el que vulgui, perquè ell, el cabdill, sí que té dret a decidir, mentre que els catalans no tenim aquest dret. Els somriures dels principals membres del Partit Popular de Catalunya eren d’enorme satisfacció, d’entusiasme, per fi anem a la col·lisió. Es pensen que requisant cent mil pòsters a quatre tintes acabaran amb el concert de la filharmònica i amb tota la música que no volen sentir. Ja hem passat a la següent fase i fan por, molta por.
N’hi ha un que treu la llengua ben torta, un altre que vingui o hagi d’anar a caçar amb el seu perpunt gris. Després tenim el noi de les ulleres amb el jersei per damunt de les espatlles, aixecant el dit cap a amunt, amb un estilàs que sembla après de Donald Trump. Fan tanta por que no sé ni com m’he atrevit a parlar-ne, ui, ui.