Jan Marot: "El temps ha demostrat que la crisi no era la clau"

Jan Marot (Graz, 1981) treballa a Espanya des del 2006. És corresponsal del diari Der Standard, de línia social-liberal i capçalera de referència a Àustria. També col·labora amb el diari progressista suís Die Wochenzeitung i escriu per a Politico Europe, entre d'altres.

Esperava que el conflicte Catalunya-Espanya assoliria aquest nivell de confrontació?
El procés s'ha desenvolupat in crescendo, com una peça de música clàssica, cap a un final furiós. Sempre hi ha hagut part de catalans que desitja aconseguir la sobirania nacional. Sigui per motius històrics, lingüístics o culturals. Aquesta posició era minoritària fins que el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut [al 2010], enfonsant també al tripartit. Ho he vist des de les meves primeres estades a Barcelona, el 1998, i després a mesura que creixia el meu cercle d'amics i les seves famílies, a partir del 2006. Els que llavors tenien vincles polítics amb Esquerra o eren anarquistes avui estan parcialment integrats a la CUP. En aquell moment ja estava convençut que arribaria un moment de confrontació cap a la independència. Solia fer broma que, a tot estirar, ho aconseguirien el 2020. No sospitava que m'aproparia tant a la realitat poc més d'una dècada després.

Com es reben les seves propostes sobre el conflicte al seu mitjà?
Fa cinc o sis anys, el tema d'una Catalunya independent era gairebé impossible de vendre, al marge d'un parell d'articles, un sobre la prohibició dels toros i un altre sobre la primera edició d'un sistema operatiu en català, on vaig poder fer alguna picada d'ull al corrent sobiranista. Més endavant, les manifestacions massives de la Diada van despertar l'interès dels mitjans amb què solc col·laborar. Més encara quan es va celebrar el referèndum simbòlic del 9-N del 2014 i les eleccions al Parlament amb l'aliança secessionista de Junts pel Sí i la CUP. En el que publica la premsa internacional i un dels meus mitjans d'Àustria, que té un altre corresponsal a Madrid, detecto certa tendència espanyolista, citant mitjans com El País o El Mundo, que ja fa temps van prendre una posició clarament unionista. Un altre punt que complica vendre aquest tema és que els nacionalismes en general estan molt mal vistos a Àustria i Alemanya.

El sobiranisme és un moviment consistent o un enuig que passarà si millora la situació econòmica o es concedeix més autogovern, per exemple?
És clarament un moviment real, encara que si s'hagués concedit més autogovern a temps s'hauria frenat. Durant molt temps, els meus caps estaven convençuts que es tractava d'un efecte de la crisi, un enuig per la situació econòmica, i que era el desig de tenir els mateixos avantatges, principalment fiscals, que el País Basc. El temps ha demostrat que la crisi no era la clau. Crec que el que més ha enfortit l'independentisme és l'actuació del Govern d'Espanya i la de Rajoy. Encara que ambdues bandes han tapat altres temes més urgents en el seu discurs polític, tant els sobiranistes com els unionistes, per captar vots a favor seu.

Diria que la dinàmica política del procés ha servit més per distanciar que per aproximar?
Veient l'enorme divisió entre Madrid i Barcelona, la resposta és òbvia. Totes dues parts es distancien cada dia una mica més, com plaques tectòniques. Tanmateix, a Catalunya el procés també ha servit perquè un ampli espectre de forces polítiques s'aplegui sota una sola premissa, la sobirania. Impensable fa anys. Suposo que aquesta unitat entre el PDeCAT, Esquerra i la CUP serà la primera cosa que es trencarà si aconsegueixen el que desitgen. L'avantatge per als actors catalans del conflicte és que en campanya electoral i en el seu discurs polític general, l'antagonista és Espanya i la solució fàcil, la ruptura amb Espanya. Així no cal donar respostes més profundes a temes més complexos.

Quin factor li sembla més decisiu en aquesta dinàmica?
Clarament, l'immobilisme del Govern d'Espanya. Un dels errors capitals l'han comès Rajoy i el PP des de l'oposició, tombant l'Estatut. Van intentar utilitzar-ho de manera oportunista per acontentar el seu electorat i se'ls va escapar de les mans.

Veu alguna alternativa real o plausible al referèndum?
No, el referèndum és fonamental, i és imperatiu que compti amb les màximes garanties d'una democràcia digna, observadors internacionals, de la UE, de l'OCDE i altres institucions. No només l'1 d'octubre, sinó les tres o quatre setmanes anteriors. L'única alternativa al referèndum seria una declaració unilateral d'independència.

Li sembla que els governs espanyol i català poden resoldre el conflicte per si mateixos o necessiten una mediació?
Ni amb mediació pot resoldre's el conflicte. Menys encara després dels atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils, que podien haver estat un moment per parar, asseure's, parlar i pensar en una sortida conjuntament. Però Madrid i la premsa unionista, no només la dreta mediàtica com La Razón o ABC, han manipulat i intentat instrumentalitzar la tragèdia amb finalitats propagandístiques (queixant-se de les estelades a la manifestació per les víctimes, dels xiulets al Rei, criticant l'actuació dels Mossos d'Esquadra...). La divisió ara és encara més profunda que abans. Una mediació internacional, com van oferir parlamentaris suïssos fa temps, és una cosa que haurien d'haver acceptat les dues parts abans d'arribar a aquesta profunda divisió. He de dir que també la UE ha mantingut una posició massa passiva, encara que digui que no intervé en conflictes interns dels seus estats membres. Ara tot té la pinta que caldrà una mediació després de l'1-O, en què veig una possibilitat clara que guanyi el 'sí' a la independència.