La capacitat per marcar l'agenda política a Espanya, a través del reconeixement del dret a decidir per a Catalunya, és una de les revolucions que ha suposat Podemos. Per primera vegada en la història de l'Estat, l'agenda catalana ha bloquejat les negociacions per a la investidura. Ho afirmava el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i ho havia avisat el cap de llista de Convergència, Francesc Homs, setmanes abans, indicant que si no fos per "l'agenda catalana", ja hi hauria govern.

Podemos també ha introduït un nou element en el debat polític estatal, i és el reconeixement de la plurinacionalitat. La formació morada aspira a la reforma constitucional per garantir que Espanya sigui acceptada com un país de països, on es reconeixen altres sentiments nacionals, com el català, el gallec o el basc, més enllà de l'espanyol i la sobirania "indivisible" com consta actualment en l'article número dos de la Carta Magna.

Segons el líder d'En Comú Podem, Xavier Domènech, en una entrevista amb El Nacional fa unes setmanes, el Ministeri de la Plurinacionalitat que proposen hauria de transformar les institucions de l'Estat, de manera que també reflectissin aquestes diversitat. Advoquen per la introducció del català en la vida institucional, com ara el Congrés, o per exemple, transformar institucions com el Tribunal Constitucional perquè incloguin jutges de diferents nacionalitats, com opera el canadenc respecte del Québec.

Però no tot són institucions legals. Podemos sap que tant les zones que es reivindiquen com una nació pròpia, com les que no, conten amb la presència de símbols, tradicions, cançons, icones i banderes. En el marc de la "construcció de país", i "poble", la formació morada els dóna un estatus rellevant. El propi Íñigo Errejón ho il·lustra sovint quan es desmarca d'altres dirigents estatals parlant català a Catalunya, València o Balears.

 "Els agrada montar el número" bromeja un periodista que segueix la formació morada en campanya. Els mítings de Podemos ja són això: es canten cançons populars i s'adapta el format i la posada en escena a aquells qui s'adrecen, de forma particularitzada. Semblen interpel·lar a aquells que senten que hi ha una Espanya que no accepta les diferències. 

Per aquest motiu, són sensibles a la prohibició de les banderes, com l'estelada, fet que no els impedeix de contar amb un antic membre del JEMAD, òrgan de les Forces Armades espanyoles, entre les seves files, com és Julio Rodríguez, que tenen com un gran actiu dins de la formació.

És a partir d'aquestes reflexions que, en l'entrevista que l'equip de El Nacional ha realitzat a la diputada número quatre de Unidos Podemos per la llista de Madrid, Irene Montero, es va aprofundir sobre la idea de plurinacionalitat i el referèndum (Consulta l'entrevista sencera aquí).

Xavier Domènech, Pablo Iglesias, Ada Colau / EFE

En l'intent de sumar candidatures per a les eleccions del 26-J, vostès van buscar Izquierda Unida i van mantenir contactes amb el Partit Animalista, que havia aconseguit 200.000 vots el passat 20 de desembre. Diuen ells que l’acord no va arribar perquè Podemos no va voler condemnar la tauromàquia. Hi ha qui no entén aquest fet, per part d’una força progressista.

No estem treballant tant en l’eix esquerra- dreta, malgrat la dicotomia existeixi i serveixi per explicar algunes qüestions, sinó que treballen en aquesta contraposició entre aquells que viuen dins de la llei i estan aixafats per les polítiques d'austeritat, front aquells que han estat vivint al marge de la llei, i són un grup de privilegiats. 

Aleshores, és perquè els símbols nacionals són molt importants per a Podemos?

És clar que els símbols són molt importants. Serveixen per articular la vida en comunitat i perquè ens identifiquem, reconeguem, i tinguem una història comú, un projecte de societat. Però no sols són símbols, són lleis, són institucions. Però en el cas de la tauromàquia, no té a veure amb que sigui o no, un símbol nacional, sinó que no és una prioritat per davant de les necessitats d’emergència social ciutadana. Més que una posició definida sobre el tema, volem un debat en societat. Per exemple, el Toro de la Vega si ens sembla una aberració d'entrada i el condemnem fermament.

Els símbols són molt importants. Serveixen per articular la vida en comunitat i perquè ens identifiquem, reconeguem i tinguem una història comú, un projecte de societat

A hores d'ara, vostès són l'únic partit a nivell estatal que reconeix el dret a decidir. Tanmateix, la proposta de referèndum de Podemos fa constar el següent: “Per a Catalunya i per a aquelles comunitats que expressin amb intensitat una voluntat de decidir”. Creu que parlar en aquests termes el banalitza el referèndum, a mode de nou "café para todos"?

Com a demòcrata crec que s’ha de poder fer un referèndum perquè la gent expressi els seus sentiments. A Catalunya hi ha una situació objectiva on un elevadíssim percentatge de la població vol decidir, i a partir d’aquí hi ha obligació de posar a disposició els mecanismes legals. Per a nosaltres és clau. Per tant, no crec que haguem fet un exercici de banalització, ja que no hi ha tantes comunitats nacionals a Espanya que se sentin tan diferents i estiguin reivindicant aquest dret. No és un referèndum sempre, és un referèndum a Catalunya, ara mateix. La "banalització" és un argument de la dreta.

Entenem que ara mateix només es faria amb una majoria absoluta de Podemos. Posem que surt que Sí. Com es sustenta l’Estat espanyol si marxa una de les comunitats que més diners aporta a les arques públiques?

Jo crec amb gairebé tota seguretat que a Catalunya majoritàriament es voldria quedar, malgrat vulgui un encaix diferent i no s'hagi encara pogut expressar. Però si surt el contrari, caldrà articular els mecanismes institucionals per a seguir avançant. Qüestionar la necessitat del referèndum pel resultat que pugui sortir, és no ser molt demòcrata.

El sol fet de reconèixer a "l’altre" la possibilitat de decidir pot ser que li faci més atractiu el projecte d'una Espanya plurinacional

Li plantejo una hipòtesi, a partir d'observar durant aquests quatre frenètics mesos l'univers filosòfic i psicoanalític que nodreix Podemos.

(Irene somriu, és psicòloga).

Imaginem que aquest Estat es girés, posem "el pare", en termes de Freud, i oferís al seu "fill", diguem Catalunya, quelcom que fins aleshores semblava impensable, després de negar-li moltes altres qüestions que el segon creia legítimes i que li han dut a creure que l'altre mai canviaria. És a dir, a pensar que era irreformable i millor marxar per sempre.

(Irene escolta amb molta atenció per no perdre el fil)

Si de cop l'Estat oferís el referèndum, potser, podria arribar a passar que la probabilitat de votar 'no' s'elevés, en tant que el "fill" pot arribar pensar que "el pare" encara és reformable. Li estaria oferint el màxim que mai podria haver imaginat.

Aquesta teoria podria ser certa. Aviam, el sol fet de reconèixer a l’altre la possibilitat de parlar pot ser que li faci més atractiu el projecte d’un país de països, d’una Espanya plurinacional, d’un país plurinacional, que reconeix a Catalunya, i reconeix la seva diversitat. Però és que ni tan sols té a veure amb aquesta teoria el nostre posicionament. És per una convicció de radicalitat democràtica, ja que la gent té potestat de decidir sobre les coses que li afecten a la pròpia vida. És de rigor que si hi ha una comunitat de persones que si ho vol, pugui expressar-se, això és política també. Fins i tot en altres qüestions, com ara el model de sanitat, educació... l’altre sempre s’ha de poder expressar. Un projecte de país és un projecte de convivència i de reconeixement al que l’altre pensa. Per això el defensem.