Independència, feixisme, violència i terrorisme. Les quatre cantonades de la gàbia en la qual un cert discurs, o una estratègia que de vegades s'ha deixat notar de manera implícita, i en els últims dies ha fregat el pornogràfic, pretén atrapar el moviment independentista català en la recta final cap al referèndum anunciat pel Govern.

Es tracta d'un cas palmari de fabricació d'una "postveritat" o "fet alternatiu" que es concreta en la creació d'una imatge de la Catalunya sobiranista semblant a la de l'Euskadi dels anys de plom del terrorisme d'ETA. Potser, s'assenyala en mitjans sobiranistes, per legitimar o justificar el que, malgrat els 829 morts provocats per l'organització terrorista entre 1968 i 2010, mai no es va dur a terme allà: la suspensió de l'autonomia. En canvi, i quant al cas català, a Madrid ja es parla d'una aplicació "modulada" de l'article 155 de la Constitució. El Govern espanyol recuperaria competència a competència susceptible de ser utilitzada per a la creació de l'Estat català, com deixava entreveure l'anomenada Operació Precinte.

Independència, feixisme, violència i terrorisme. Aquests són els elements que estructuren un relat que intenta erosionar el caràcter pacífic, cívic i inclusiu que han convertit el procés català en un model democràtic de construcció d'una nova estatalitat a Europa i el món. Es tractaria, segons coincideixen diversos observadors de l'evolució de l'estratègia del Govern de Mariano Rajoy i el PP davant de l'anomenat desafiament català, que la "revolució dels somriures" es transformi en tot el contrari: en un fenomen perillós per a la convivència entre els catalans i d'aquests amb els espanyols i els europeus.

Fins a quin punt es tracta d'una estratègia perfectament dibuixada i coordinada? Aquest dilluns, a Barcelona, un home coneixedor del que es mou al món del PP i alguns despatxos clau del Govern espanyol no allotjava cap dubte: es tracta de provocar la radicalització del nucli dur del sobiranisme per reduir la transversalitat i l'ampli perímetre social del moviment, la base. Per a això cal que el sector més moderat que dóna suport a la independència s'espanti i es quedi a casa. Es tracta de construir la imatge que el "català emprenyat" s'ha transformat en el "català violent" per allunyar de l'independentisme el català "d'ordre".

Fernández Díaz, Magaldi, Inda

No és difícil seguir un fil vermell que uneix els primerencs intents de l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz per vincular l'independentisme amb el terrorisme gihadista, la sobreactuació de la fiscal en cap de Barcelona Anna Maria Magaldi aquest dimarts, en la conferència de premsa en la qual va denunciar els insults que va sentir a la sortida del judici del 9-N; i, aquest dijous, les delirants afirmacions del tertulià Eduardo Inda segons les quals el clima de "violència" a Catalunya supera el dels pitjors anys del terrorisme etarra al País Basc.

El gener del 2014, l'any de la consulta del 9-N, el ministre Fernández Díaz va sorprendre en una roda de premsa de balanç de la sinistralitat a les carreteres amb la denúncia que el procés sobiranista estava obrint una "fractura social" a Catalunya que fins i tot havia impedit a les famílies de reunir-se en els sopars de Nadal. La "fractura social" va ser un concepte encunyat per definir la situació social a Euskadi en temps de la violència d'ETA. Curiosament, en aquells anys -i amb l'excepció de les campanyes contra la immersió lingüística- se solia presentar Catalunya, en general, com l'exemple contrari.

Han hagut de passar tres anys perquè aquesta imatge sinistra de Catalunya dibuixada per Fernández Díaz es fes miques davant de la confessió a Facebook d'un càrrec del PP andalús, Toni Martín Iglesias, que, després d'una visita al país es va declarar "carallot" per haver-se cregut els tòpics, clixés i estereotips sobre els catalans.

Però la màquina de la postveritat estava en marxa i res no feia preveure que es parés. L'abril del 2015, el ministre de l'Interior va indignar el Govern de la Generalitat en vincular el sobiranisme català -en concret, la fundació Nous Catalans, de Convergència Democràtica (CDC)- amb el gihadisme. Fernández Díaz va fer lliscar aquesta gravíssima acusació en una entrevista a Catalunya Ràdio en paral·lel a una important operació contra el terrorisme islàmic dels Mossos d'Esquadra que va permetre la detenció d'11 sospitosos de preparar un atemptat a Catalunya. En sintonia amb aquesta tesi del ministre, alguns mitjans espanyolistes van alimentar l'espècie que CDC i ERC buscaven el suport dels "grups islàmics" a Catalunya.

El Congrés dels Diputats ha decidit posar en marxa una comissió d'investigació sobre les activitats polítiques del ministeri de l'Interior en l'etapa de Jorge Fernández després de les revelacions sobre l'Operació Catalunya, que van esclatar amb l'escàndol de les seves converses amb el llavors director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, per fabricar i "afinar" proves contra líders de l'independentisme; o les referides a una "policia patriòtica" dirigida pel llavors número dos operatiu de la Policia, el DAO Eugenio Pino, i el comissari José Manuel Villarejo, als quals també s'ha vinculat amb pressions a la Banca Andorrana en el cas Pujol. L'ara exministre ha negat tots aquests extrems. El seu discurs públic sobre l'independentisme, però, ha respost als mateixos objectius una i altra vegada: desfigurar el moviment i adjudicar-li un perfil violent.

Al setembre del 2015, un incident amb una bandera estelada i una espanyola al balcó de l'ajuntament de Barcelona el dia de la Mercè potagonitzat pels líders municipals d'ERC, Alfred Bosch, i el PP, Alberto Fernández Díaz -germà de l'exministre de l'Interior- va donar peu a Jorge Fernández per fer una ràpida equiparació amb la "guerra de banderes" dels anys vuitanta a Euskadi i Navarra, "quan ETA estava plenament activa", va remarcar. De vincular als sobiranistes catalans amb el terrorisme gihadista el màxim responsable polític de la seguretat de l'Estat passava ara a establir analogies amb l'escenari dels anys marcats per la violència etarra.

"Feixista, merda, ets una merda"

Durant cinc anys consecutius, entre el 2012 i el 2016, l'independentisme ha sortit al carrer a Catalunya, en manifestacions massives, de centenars de milers de persones. No han tingut parió gairebé ni en el moment àlgid de la crisi  financera global de 2008 i les seves seqüeles de protesta política, econòmica i social. Occupy Wall Street, el 15-M o les -frustrades- primaveres àrabs van ser moviments igualment massius, però de continuïtat limitada. En les manifestacions catalanes per la independència organitzades per l'ANC, Òmnium, l'AMI i un munt d`entitats de la societat civil, no es va trencar ni una sola paperera. No existeix ni un sol atestat policial, ni cap incident registrat.

No hi ha tema. Amb tot, certs poders van posar totes les seves esperances que la baralla finalment es trenqués el 6-F, quan més de 40.000 persones van secundar la convocatòria de les entitats sobiranistes i es van plantar davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per donar suport a l'expresident Artur Mas i les seves conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, en l'inici del judici per la consulta del 9-N. Però la realitat va tornar a ser més tossuda: no hi va haver incidents. O almenys no n'hi va haver fins que tres dies després que quedés vist per sentència, la fiscal en cap de Barcelona, Anna Maria Magaldi, assegurés que va tenir por per la seva integritat física davant dels insults d'un grup dels concentrats –"Feixista, merda, ets una merda, vés-te'n de Catalunya, fora"-, i l'actitud d'un jove independentista que se li va apropar. Les imatges d'aquell dia corroboren, en canvi, que la fiscal s'ho va prendre amb prou tranquil·litat com per continuar degustant el cigarret sense alterar-se el més mínim.

Sens dubte no és fàcil construir aquest "català violent", una mena de mutació d'aquell "català emprenyat" que va omplir la manifestació contra la sentència de l'Estatut el 2010 i va alimentar les posteriors. Però sembla que alguns no se'n estan de res. Això explica que una simple esbroncada, per reprovable que sigui, pugui convertir-se en possible matèria d'acció penal, com va advertir Magaldi, en obert contrast amb la inacció de la justícia davant de la impunitat verbal amb què operen alguns tertulians en relació amb la qüestió catalana. És el cas de Federico Jiménez Losantos i els seus convidats estrella a Es Radio, l'articulista d'ABC Hermann Tertsch i Eduardo Inda, director d'OK Diario. Arran del cas Magaldi, Inda va arribar a afirmar aquest dijous: "El nivell de violència a Catalunya no s'ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc no en van matar gaires".

Entre 1989 i el 2001 ETA va assassinar la fiscal de l'Audiència Nacional Carmen Tagle; el catedràtic i membre del Consell d'Estat Manuel Broseta; l'expresident del Tribunal Constitucional Francisco Tomás y Valiente; el magistrat del Tribunal Suprem Rafael Martínez Emperador; el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia Luís Portero; el magistrat de la sala militar del Tribunal Suprem José Francisco de Querol i Lombardero, el seu xofer i l'escorta; i el magistrat de l'Audiència Provincial de Bizkaya José María Lidón.

El col·lectiu judicial va estar en el punt de mira d'ETA durant molts anys. Però per a Inda van ser "poques" les víctimes, per comparació amb "el nivell de violència" que, segons el seu parer, hi ha a Catalunya. El periodista fins i tot va aconseguir indignar a les xarxes socials dirigents polítics catalans poc sospitosos de simpatitzar amb el moviment independentista, com el líder de Podem Albano Dante Fachin.

Inda, en canvi, en cap moment no es va referir a leds noves gravacions revelades aquell mateix dia pel diari Publico en les quals se l'implica en l'Operació Catalunya, amb un paper protagonista durant la seva etapa al diari El Mundo al costat del seu company Esteban Urreizteta.

"Reflexions sobre Catalunya"

Independència, feixisme, violència i terrorisme. Entre la roda de premsa de Magaldi i les afirmacions d'Inda, Josep Piqué i Camps, que va ser líder del PP català i ministre del govern de José María Aznar durant les negociacions amb l'organització terrorista després de la treva de Lizarra (1998), no va tenir empatx a afirmar que a Catalunya "hi ha massa feixistes" sobiranistes.

Piqué va fer aquest diagnòstic en la conferència "Reflexions sobre Catalunya". El flanquejaven Javier Vega de Seoane, president del Círculo de Empresarios, i Mariano Gomá, president de Societat Civil Catalana, així com el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. Vega de Seoane va afirmar recentment que "els empresaris fugen de Catalunya com de la pesta", pel clima d'"inseguretat jurídica". Li va faltar poc per dir que els sobiranistes estaven cobrant ja alguna cosa semblant a l'"impost revolucionari". Per la seva part, Gomá lidera una entitat, Societat Civil Catalana, tan minoritària com d'ampla projecció pública, fins i tot més enllà dels mitjans de l'unionisme estricte, la funció del qual davant el sobiranisme, així com la d'altres organitzacions similars, s'ha volgut presentar com a equivalent a la del moviment Basta Ya! davant el terrorisme d'ETA.

Un altre intent de donar cos a la figura del "català violent" es va produir en la inèdita manifestació amb participació de més de mil agents del Cos Nacional de Policia, els Mossos, La Guardia Civil, la Guàrdia Urbana, l'Ertzaintza i el cos de Vigilància Duanera que el 17 de gener passat va reclamar als carrers de Barcelona respecte a la seva dignitat davant de l'"assetjament" que atribueixen a la CUP. Aquesta pressió  -és a dir, les habituals protestes davant d'actuacions policials, perfectament legals, que duu a terme el col·lectiu cupaire- no va impedir, per exemple, que el regidor cupaire de Vic Joan Coma fos detingut i traslladat a l'Audiència Nacional el desembre passat per un presumpte delicte d'incitació a la sedició. El fiscal va intentar demostrar en l'interrogatori que Coma era partidari de la violència.  Per això li va preguntar pel significat de l'expressió "per fer una truita cal trencar ous". Al "català violent" ja l'han portat a l'Audiència Nacional com a un etarra qualsevol. Ja és un subjecte polític, i jurídic.