“Els invasors seran foragitats de Catalunya”. Aquesta frase de Carles Rahola publicada a la portada de L’Autonomista el 6 d’agost de 1938, i que Carles Puigdemont havia utilitzat en un acte públic, es va convertir en un dels retrets que el candidat va haver d'escoltar de l’oposició durant el ple d’investidura el passat 9 de gener. Puigdemont va recordar a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que Rahola era un periodista i intel·lectual –“una bona persona que no va agafar mai una arma”- que va morir afusellat set mesos després d’escriure aquell article. Va ser precisament en un acte per commemorar la mort de Rahola, que Puigdemont havia parafrasejat el text. “Ho feia per uns valors que espero que vostè comparteixi, que aquest tipus d’invasions, és a dir, la grapa del feixisme sobre les nostres vides, no la volem mai”, va reblar.

Foto: Sergi Alcàzar

En escoltar el candidat, als escons de JxSí es va estendre una sensació d'alleugeriment. En aquell torn de rèplica el candidat acabava de demostrar al seu propi grup i a la resta de diputats que si la seva presidència patia algun problema, segurament, no seria per falta d’habilitat parlamentària.

Aquesta setmana farà dos mesos d’aquell sorprenent ple. Puigdemont ha tingut ja un temps per fer-se amb les mides del vestit de president. També per sentir on tiben les costures. Mentre accepta disciplinat la sessió fotogràfica de Sergi Alcàzar, es mou amb paciència i desimboltura. És capvespre. Al pati dels tarongers, les flors blanques dels arbres escanyolits escampen una olor suau de tarongina i la llum que declina impregna el palau d’un aire irreal. El president confessa que a vegades encara se sorprèn de la situació en què es troba des d’aquell dissabte que va rebre la trucada d’Artur Mas, que li concedia quinze minuts per decidir si estava disposat a donar un tomb a la seva carrera política. Les fotografies, però, ja no mostren l’expressió de perplexitat dels primers dies.

Posa per la càmera al saló Torres Garcia que tot just acaba de recuperar l’obra que s’ha exposat durant uns mesos al MoMa de Nova York. “Lo temporal no és més que símbol”, adverteix la pintura fent-se ressò d’una frase del Faust de Goethe mentre les figures ballen dominades per la flauta d’un immens déu Pan. Allò que és essencial i allò que és transitori. Puigdemont s’ho mira desenfadat. Ni el temps, ni la complexitat del full de ruta semblen inquietar-lo de manera especial. Insisteix que en aquesta legislatura els terminis estan més clars que mai. Un cop transcorreguts els divuit mesos que l’han portat fins aquí tot haurà caducat. Tot serà diferent.

Al despatx del president s’hi accedeix des de l'esplèndida galeria gòtica i després de travessar el Saló Montserrat. És el mateix despatx que han utilitzat els presidents que l’han precedit. Un despatx petit i auster, que sorprèn i contrasta amb la magnificència del palau, i que a aquesta hora del vespre té una llum molt matisada. Trista.

Puigdemont s’asseu davant d’una taula atapeïda. Carpetes apilades, premsa internacional, papers manuscrits, llibres, CDs... Hi ha cert aire de desordre. “Recorda molt la taula d’un alcalde –explica-. Sempre amb diversos fronts oberts”. Al palau s’hi treballa bé, assegura, tot i que encara no ha aconseguit controlar la regulació de la temperatura. També s'hi dorm bé. Malgrat que cada dia es desplaça des de Girona, ha hagut de passar dues nits a la Casa dels Canonges, la residència oficial del president. El silenci que durant la nit envaeix el palau és el que més l'ha sorprès.

Es treu les ulleres per treballar amb l'ordinador. A la paret de l’esquerra del despatx hi ha l’original del cartell d’Antoni Tàpies Catalunya endavant. Un crit en lletres negres. Contundent i enèrgic. A la paret de la dreta, no hi ha res. Només dos claus encastats. Són els que sostenien el timó amb què va arribar Artur Mas a aquell despatx. “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”, deia la inscripció del timó que després de viure tempestes que mai hauria sospitat ha tornat cap al Maresme.

Per ocupar l'espai d'aquesta paret ara buida, Puigdemont té previst portar la reproducció de la portada de la L’Autonomista amb un dels articles de Carles Rahola que van ser utilitzats com a prova de càrrec per condemnar-lo a mort poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Girona. Un altre el cop el periodista de Cadaqués afusellat la matinada d'un 15 de març de 1939. Finalment, i després d'irrompre junts al ple d'investidura, sembla que Puigdemont no serà l'únic gironí que s'instal·larà al despatx del president la resta de la legislatura.