L'exministre britànic Norman Tebbit, avui a la cambra dels Lords, avisa l’Estat espanyol que “juga amb foc” amb la qüestió de Gibraltar. “La vanitat ha menat els polítics espanyols a jugar amb foc i cal que sàpiguen que això té els seus perills”. “Si jo fos primer ministre”, afegeix, “deixaria saber a Madrid que penso invitar els líders del moviment independentista català a Londres o inclús portar el seu desig d’independència a l’ONU”.

Tebbit escriu tot això a la seva columna setmanal al Daily Telegraph, el diari dels conservadors de classe mitjana-alta i alta. L’exministre no s’està de res (“no és moment de subtileses diplomàtiques”) i afegeix: “Els catalans són diferents dels espanyols. Són persones de mentalitat oberta, atlantistes, gent que ja comerciava amb Cornualla [el sud d’Anglaterra] i Gal·les fa mil anys”.

El columnista no és un qualsevol. Tebbit era ministre d’Ocupació (1981-83) al gabinet de Margaret Thatcher quan la primera ministra va decidir enviar una flota de guerra per reconquerir les Illes Malvines, envaïdes per l’exèrcit argentí. Aquest diumenge fa 35 anys exactes d’aquella decisió. També ha estat president del Partit Conservador (1985-87) i 22 anys membre de la Cambra dels Comuns (1970-92).

En la mateixa línia que la primera ministra i altres polítics i comentaristes britànics, Tebbit desplega tot un catàleg d’arguments per raonar la sobirania britànica sobre Gibraltar, des de la vigència del Tractat d’Utrecht, evitar que un conflicte bilateral enterboleixi el divorci de la UE, els interessos comercials alemanys o la conveniència estratègica dels EUA i l’OTAN que sigui l’exèrcit britànic i no l’espanyol qui protegeixi el penyal.

Norman Tebbit

La decisió dels gibraltarenys

També recorda, a més, que “el 96% dels seus 30.000 ciutadans van votar recentment a favor” de continuar com a territori britànic d’ultramar. En realitat, s'erra: aquest és el percentatge de llanitos que va votar a favor de seguir dins la UE en el referèndum del Brèxit.

El referèndum de què parla es va celebrar el 2002: només 187 vots de 18.000 van ser favorables a la sobirania compartida amb Espanya. És a dir, un 1,08%.

Tebbit explica que “Gibraltar no és una colònia” i que el seu estatut actual “va ser resolt pel Tractat d'Utrecht fa uns 300 anys, quan (...) va ser cedit a perpetuïtat per Espanya a la Gran Bretanya”. El lord es queixa que Brussel·les no només provi d'evitar que el Regne Unit “exerceixi el seu legítim dret [a] sortir de la UE” sinó que “inciti al govern espanyol a trencar el Tractat d'Utrecht”.

Utrecht no és pròpiament un tractat, sinó un seguit d’acords de pau multilaterals signats el 1713 per Castella i França amb els Països Baixos, de qui el Regne Unit n’era aliat, que van cloure la Guerra de Successió espanyola. Aquest tractat reconeix Felip V rei de la corona castellana a canvi de cedir els territoris europeus als Habsburg austríacs, i Gibraltar i Menorca als britànics. A més, la Corona d'Aragó perdria la seva sobirania a mans castellanes.

És contra aquest tractat que la Junta de Braços de Barcelona d’agost del 1713 oposa la guerra a ultrança, que acabaria amb l’ensulsiada de l’11 de setembre del 1714.

Perdedors

Per Tebbit, la Comissió Europea, per negociar el Brèxit, “suggereix que el Brèxit no s'aplicarà a Gibraltar sense un acord entre el Regne d'Espanya i el Regne Unit”, com volent dir que l'article 50 dels tractats europeus, que permet la sortida d’un estat membre, no s’aplicaria “llevat que permetem Espanya incomplir el Tractat d'Utrecht”. Tebbit espera que això només sigui “un altre farol” perquè el penyal és una “causa perduda” per a Espanya.

Per la banda militar, Tebbit venta una cleca a l’Estat espanyol en recordar que l’exèrcit britànic a Gibraltar seria capaç de negar l'entrada al Mediterrani “als vaixells de guerra russos de la flota del Mar Negre”, en al·lusió al tracte pel qual el govern espanyol autoritzava els bucs russos en ruta a la guerra de Síria a proveir-se al port d’Algesires.

El lord insisteix que “el Regne Unit no pot abandonar els gibraltarenys ni sacrificar un interès estratègic occidental vital”. Clou la columna recordant al germà gran europeu que “hi ha un fort interès alemany a mantenir un règim de comerç segur i obert amb el Regne Unit, i la senyora Merkel hauria de pressionar Madrid a entendre que aquest objectiu és més important per a ella que deixar-se arrossegar per la vanitat espanyola de recuperar un tractat que van perdre ja fa 300 anys”.

'The Independent' entra

El digital The Independent, de centreesquerra, ha fet un especial del cas. El seu article editorial és menys patriòtic. Avisa que Espanya pot fer la vida impossible a Gibraltar i que d’ara endavant la UE no serà un fre sinó un aliat. En aquest context, recorda, és una ironia política i vital la condició actual dels gibraltarenys, el 99% dels quals va refusar la sobirania compartida amb Espanya el 2002 i un 96% va refusar marxar de la UE el 2016.

El diari suggereix que el Regne Unit i els llanitos han de qüestionar-se els costos de l’actual estatus de Gibraltar i actuar en conseqüència.  

“És possible algun tipus de compromís intel·ligent i racional que sigui acceptable per al Regne Unit, Gibraltar i Espanya”, conclou, “però en un cas tan emocional és més probable que sigui fet fora del camí per l'orgull patriòtic i el nacionalisme”.