Cada cop veig més clar que el procés ha estat pensat per anar traient rèdits electorals de l'independentisme i, al mateix temps, aconseguir que els catalans fracassem amb la consciència tranquil·la. És significatiu que, des que Mas va escoltar la veu del poble, la causa de la independència s’hagi anat posant en mans d'exfederalistes de poca o cap experiència internacional. Mentre els responsables de dissenyar l’estratègia del trencament siguin experts educats per l’escola jurídica espanyola, és difícil que ens en sortim. Cada sistema legal respon a un ideal de civilització, per això Alexander Herzen va poder escriure que Anglaterra i França tenien sistemes incompatibles, perquè el primer era "com un bosc" i el segon "com un jardí versallesc."

Tot i que el processisme oficial diu que “només tenim una oportunitat per a la desobediència”, a la pràctica ens hem anat trobant amb petites insurreccions que serveixen per justificar els partits sobiranistes i per encabronar l'opinió pública espanyola. Com ja va advertir l'Enric Juliana a l’inici del procés, la dinàmica d'aquests anys ha servit, bàsicament, per reescalfar la situació política i per premiar les actituds numantines. Si fas bullir una olla plena d'aigua, tard o d’hora l'aigua s'evapora. Aquesta és la filosofia del procés. Això és el que va passar entre el 1929 i el 1939, i això és el que els assessors d’alguns líders independentistes sembla que mirin de repetir de nou.

N'hi ha prou de llegir els titulars de la premsa per adonar-se que la darrera votació èpica del Parlament ens ha embolicat una mica més en la perversa lògica "legalista" de la política espanyola. L’endemà de la sessió, l’Avui parlava de “pas endavant” (un altre); La Vanguardia de desafiament al Constitucional (un més); l’Ara d’un suposat “inici de desconnexió” (quants anys fa que comencem?); El Mundo situava el Parlament fora de la llei (com si la llei espanyola fos universal). Cada diari donava, a la seva manera, la raó al hashtag que els unionistes van crear a tuiter: 72 colpistes. Així tothom contribuïa a la totemitzar la Constitució de 1978, que fa tres anys era una desferra.

La tesi que per aconseguir la independència cal fer un cop d’Estat va començar a circular coincidint amb la devaluació del referèndum que la vella CiU va perpetrar entre el 2012 i el 2014. Fins llavors, l'unionisme parlava de majories mínimes del 60 per cent, o bé deixava caure aquella idea stalianiana que el principi d’autodeterminació només pot aplicar-se a les colònies. També es deia allò que l'Hospitalet té el mateix dret a independentitzar-se que Catalunya, cosa que seria veritat si mai aconseguís un Parlament. El discurs del cop d’Estat es va començar a socialitzar quan els nostres polítics van decidir que, per sortir d'Espanya, calia seguir l'ordenament jurídic espanyol, que és com intentar sortir d'un camp de concentració fent servir el reglament dels seus guardians.

L'única manera de superar la llei espanyola és a través un Referèndum. És veritat que la seva legitimitat sempre serà opinable però com a mínim ens situarà en un pla internacional que ens permetrà discutir amb l'Estat de tu a tu. També permetrà, si Madrid fa pujar la tensió, introduir l’element multilateral amb força. Evidentment, veient l'actitud de Madrid, el que comptarà al final és qui controla el territori. Però si no tinguéssim una gran majoria del país a favor d'autodeterminar-se tampoc no tindríem majoria al Parlament per exercir aquest dret. Per això em pregunto què passarà quan Escòcia celebri el referèndum que Londres diu que no autoritzarà?  

Només en el moment que estiguem disposats a fer com els escocesos, l’Estat espanyol haurà de triar entre dissoldre el Parlament o pactar unes condicions, ni que sigui quan el Referèndum ja estigui a punt de celebrar-se. Si l’Estat encara no s’ha plantejat de dissoldre l’autonomia és perquè no està segur que calgui i perquè no sap quina seria la reacció internacional, a banda que en el millor dels casos això crearia un problema intern que amenaçaria la mateixa democràcia espanyola. Si finalment Madrid intentés suspendre el Parlament encara tindríem 48 hores per convocar un referèndum i assegurar la seva celebració. Només si ens resignéssim, el procés hauria conduït a un altre 6 d'octubre.

Els polítics haurien d’entendre que l’estratègia que segueixen des del 2012 només ha servit per anar retornant a poc a poc la legitimitat democràtica als espanyols que no volen votar, mentre que un referèndum ens la donaria tota a nosaltres. El referèndum fa respecte perquè toca la confrontació de base amb l’Estat, i perquè obliga a aplicar el veredicte. En el fons és com el tabú de la llengua. L’interès que els espanyols han tingut des de fa 50 anys a dir que Catalunya és un país bilingüe ve de la por que, amb la descolonització, la legislació internacional se’ls girés en contra. Amb l’autodeterminació passa una cosa semblant: l'emmascarem amb disfresses estrafolàries perquè ens dóna massa la raó. 

El referèndum és un escac i mat perquè avui, a Europa, tot va de qui té la legitimitat democràtica. Per això l’Estat i els seus sequaços faran tot el que puguin per evitar que el Parlament arribi a convocar-lo. Per això alguns no el volen i d’altres no el veuen possible. Per això el vincle entre el talent i l’independentisme s’ha anat dissolent, a mesura que els polítics han optat per vies més fàcils, disfressades de tecnicismes i d'astúcia. I per això la distància entre els partits sobiranistes i el carrer es va fent cada cop més gran. Si no deixem de fer experiments i convoquem el referèndum, acabarem posant-nos la corda al coll nosaltres mateixos, a còpia de gestos històrics.

Al costat dels 30 anys de presó que li van caure a Companys i a la resta de consellers de la Generalitat per organitzar el numeret ambigu del 6 d’octubre, els riscos d’exercir el dret a l’autodeterminació avui són una broma. Si venem tan barat un principi universal tan bàsic quina credibilitat tindrem davant del món?