Aquest estiu vaig riure molt amb el vídeo d'una noia que es va gravar mentre ensenyava a nedar el seu gos a la piscina de casa. Cada vegada que la mestressa acostava l'animaló a l'aigua -em sembla que era un whippet jove, de pocs anys- la bestiola començava a moure les potes davanteres amb un ritme i una cara d'ensurt entendridores. 

La gràcia del vídeo era veure com el ritme de les potes s'accelerava de forma gairebé mecànica, a mesura que la mestressa introduïa el gosset dins l'aigua. Era una acceleració que creixia en perfecta sincronia amb la cara de temor de la bestiola i que disminuïa amb la mateixa progressió mecànica inversa, a mesura que la mestressa treia el gosset de l'aigua i la bèstia respirava alleugerida.

Hi vaig tornar a pensar veient l'Alfons López Tena ahir a can Cuní. I no perquè la seva aparició a 8TV em sorprengués sinó perquè forma part d'un fenomen que fa dies que observo entre vells amics i coneguts, i que ja fa temps que preveia. Els animals ens entendreixen perquè ens posen davant d'un mirall innocent i caricaturitzador. En les seves actituds hi podem reconèixer les pulsions que dirigeixen la nostra intel·ligència, aparentment racional i infal·lible. 

En una guerra és quan es veu millor la línia finíssima que separa l'animal de l'home, i el paper que el misteri de la fe juga en aquesta diferència tan abismal i tan petita. Quan comencen les bufetades, és quan es posa més en evidència quina profunditat tenen els discursos i quina idea de món millor està disposada a defensar cada persona, suposant que realment estigui disposada a defensar alguna cosa. Quan la por s'escampa, molts homes es comporten com el gosset de la piscina.

Un detall que explica la decadència d'Occident és que fins i tot els intel·lectuals més erudits han oblidat la importància que els antics donaven a l'honor i als ideals. No hi ha cap home que hagi fet res important condicionant la seva acció a la previsió d'un resultat concret beneficiós per a ell. Avui dia ningú no fa res sense recolzar-se en una enquesta, un estudi o una teoria sociològica. Però quan actues com si ja sabessis el futur, per molt que ho disfressis de raó, acabes actuant com una bestiola. 

No sé si només és una paradoxa o és la prova d'alguna cosa més, però quan l'home intenta utilitzar la intel·ligència per suplantar Déu acaba descendint en l'escala evolutiva. La intel·ligència racional ens ajuda més a executar les nostres decisions, que no pas a determinar-les. Espanya, que coneix les nostres inseguretats de poble oprimit, compta amb això i s'ha divertit els darrers anys furgant en les febleses dels independentistes més superficials per convertir Catalunya en un zoològic.

Ho hem vist amb Santiago Vidal, amb Santi Vila, amb Artur Mas i ara em temo que ho hem vist amb López Tena. Jo fa temps que espero que els espanyols detinguin Marta Ferrussola amb l'objectiu de mirar que Pujol es descontroli, perdi el món de vista i, per protegir la seva dona, confessi que tot és un muntatge: la moreneta, la llengua catalana, Pompeu Fabra i el procés d'independència.

López Tena és intel·ligent, però la intel·ligència sense fe és com un regat del Messi sense el Messi i sense el Barça -és a dir, un mecanisme de gosset.  D'entrada em va fer impressió veure com s'amagava darrera les febleses i els incompliments d'altres polítics. L'únic aspecte interessant de l'entrevista era el desig incontrolable de Cuní de sentir-se valorat per un polític que mai no ha votat, però que li recorda els seus ideals de joventut.

Cuní, que de jove era independentista, xalava de veure López Tena derrotat com ell. Els seus esforços per guanyar-se el seu reconeixement només es podien comparar, en comicitat animalesca, als esforços de López Tena per marcar distàncies entre els dos. Qualsevol persona que no estigui èbria d'una vanitat o un orgull napoleònic, intueix que les guerres no es guanyen amb grans estratègies i raonaments. Es guanyen amb una fe que neix del cor mateix de la condició humana i que és la força que et fa seguir lluitant fins i tot en els moments que sembla que no hi ha res a fer. 

En un combat de boxa guanya qui clava l'últim cop de puny. En una batalla el que et fa avançar enmig del soroll, els crits, la pols i el caos, no és el sibaritisme que darrerament exhibeix López Tena. Imagina't un oficial que enmig de la batalla comencés a protestar perquè el mariscal de camp és un imbècil. No seria gaire diferent del gos que borda quan no li tornes la pilota o fas un moviment estrany.

Amb el seu discurs d'intel·lectual de saló, López Tena em va fer pensar en el protagonista de la Cartoixa de Parma que, confós per les novel·les, després de passar per Waterloo, no para de preguntar-se si ha participat en una batalla autèntica. Stendhal, Tolstoi, De Maistre i molts d'altres escriptors han explicat la ridiculesa dels teòrics que es pensen que les guerres són fenòmens ordenats, governats per la raó, com pretén fer veure López Tena amb el seu perfeccionisme.

"Tena -em va escriure una amiga- no vol participar de la farsa del procés però està disposat a participar de la farsa de la dominació espanyola en nom de la democràcia, de la farsa del periodisme del grup Godó i de Lluís Bassets i els seus nois dels encàrrecs; de la farsa d'Iniciativa, de la farsa d'una biografia al servei de Convergència i els seus interessos a Madrid i, en general, de qualsevol farsa que l'exculpi d'haver estat derrotat pel "mediocre" Mas, haver esbudellat un moviment nascut de les consultes i, en general, haver-se passat de llest per voler ser més intel·ligent que ningú".

Vull dir que si Cuní creu que portant l'exlíder de Solidaritat al seu programa ha posat pressió sobre l'independentisme, s'equivoca. Ha posat pressió sobre els polítics mentiders, la qual cosa li agraïm. Si ha donat una mica de moral als unionistes que tenen la desgràcia i el problema de necessitar independentistes per donar-se la raó, també estem contents. Com millors siguem els bons, més gran serà la glòria.

Darrerament, amb tants catalans pendents dels plàtans que serveix l'Estat espanyol no deixo de pensar en una frase de Mossèn Ballarín que, citant no sé quin Papa, deia: "El gran problema no és saber si l'home ve del mico, el gran problema és saber si hi torna."