Esteban González Pons era la clàssica figura de províncies del PP que servia per anar tapant forats allà on sortien mentre esperava un cop de sort que el convertís en madrileny per sempre. Ara em fa l’efecte que és una mena de gerro de lladró que, a can Rajoy, ningú no sap gaire on col·locar per decorar el casino sense que es noti massa. 

Nascut al País Valencià el 1964, González Pons va perdre el lloc de vicesecretari d’Estudis i Programes el juny del 2015, després de 25 anys de carrera tenaç però progressiva. Tot i que el cessament es va vendre com una decisió pensada perquè es pogués dedicar de ple a la política europea, el motiu de fons tenia a veure amb el femer valencià, el mateix que li va donar la primera gran desil·lusió quan, el 2011, Rajoy no el va fer ministre.

González Pons no té carisma d’orador però és intuïtiu i és l’únic membre del clan de Francisco Camps que ha sobreviscut a la carnisseria que la corrupció ha provocat dins del PP. Després de mesos agònics, marcats per punyalades y declaracions sòrdides de culebrot dolent, la dimensió de la carpeta valenciana i les alarmants perspectives electorals van portar Rajoy a substituir-lo per Andrea Levy en la Vicesecretaria d’Estudis i Programes. 

Típic home de fembres del Túria passat per Madrid (la camisa blanca amb les mànigues arremangades a tres quarts, els pantalons baixos, el blazer per vestir), González Pons es va interessar per la política als anys vuitanta. Quan estudiava Dret es trobava amb el futur president Camps per parlar de les seves ambicions polítiques en un bar que, curiosament, es deia El Agujero. Tots dos eren com les falles, ninots sobredimensionats pensats per cremar com una teia. Avui segurament serien dones.

Després de passar-se una dècada escalfant les cadires del Senat, entre 2003 i 2007 González Pons va ocupar fins a tres carteres a la Generalitat Valenciana. Cada vegada més allunyat de Camps, el 2008 va marxar a Madrid sota la protecció del Javier Arenas, el valedor de Sánchez-Camacho, que al seu torn va esdevenir tutora de Levy. La relació amb Camps es va tornar tan freda que, durant el judici del cas Noos, González Pons va llançar el seu antic amic als peus dels cavalls per exonerar-se.

Doctor en Dret constitucional i professor a la Universitat de València, González Pons és un home culte però està més acostumat a llegir les necessitats del poder, per adaptar-s’hi, que no pas a pensar pel seu compte, i això se li nota. El seu postureig és massa castís per al nou aparador hedonista que el partit de Rajoy intenta promocionar per mirar de tapar el procés de provincianització i degradació interna del partit, que es va corcant silenciosament de mandra.

L’eurodiputat és autor d’un parell de llibres de caire polític perfumats amb títols de poeta de supermercat: Camisa blanca i Tarde de paseo. Quan era jove González Pons era el menys fatxa de la seva colla, i el més sensible amb la llengua del país. Una prova que és intel·ligent i que hi ha alguna cosa viva dintre seu, és que va fer certa amistat amb Pablo Iglesias de seguida que el líder de Podemos va arribar a Brussel·les, després de les eleccions del 2014.

A Brussel·les, expliquen que si li aguantes les primeres frases en català, canvia d’idioma, però es posa a parlar més baixet, patint per si els companys del seu partit el senten. Aquesta història em semblaria increïble si no fos que jo mateix l’he viscut al Rosselló i també a Versalles, amb una taquillera valenciana del petit Trianon que se’ns va posar a parlar en castellà tan bon punt van acostar-se-li unes companyes. Ara que ho recordo fins i tot l'he viscut a Madrid, però deixem-ho per a les memòries.

Atrapat entre la vella guàrdia pepera i el liberalisme sentimental de la jove dreta xupiguai, González Pons ha envellit 10 anys de cop, amb la irrupció de l’independentisme i el creixement de Compromís. L’eurodiputat és un home educat per una Espanya i un País Valencià que ja no existeixen i mira de resistir atrinxerat en el cementiri d’elefants que encara és Brussel·les. En general sembla que faci la feina bruta al ministre d'Exteriors Alfonso Dastís, que fins ara ha demostrat força tacte, i que es vagi acostumant a la bona vida que dóna el Parlament europeu si no pertanys a una minoria.

La carta que va enviar als diputats del Partit Popular Europeu, demanant-los que no anessin a la conferència convocada pel govern de la Generalitat, era una carta d’home que ha viatjat poc, cosa que ja dóna una idea de com la vida dels partits degrada la sensibilitat, tal com està pensada actualment. Els darrers mesos, González Pons ha dit coses tan contradictòries com que a Europa ningú no està al corrent del que passa a Catalunya i que la independència és vista com un altre Brèxit. 

La seva tendència a ser més papista que el Papa i a fer servir el nacionalisme per penjar la llufa a Catalunya dels orígens autoritaris de l’Estat espanyol, ha tingut episodis hilarants. Segons explica el darrer llibre de Ramon Tremosa i l’Aleix Sarri, González Pons ha arribat a carregar contra el govern polonès reclamant-li que “no oblidi que l’any 1939 tota Europa estava amb Polònia”. 

El problema –li hauria d’haver respost algú–  no és només que Franco estava del costat de Hitler i de Mussolini, sinó que el Caudillo va guanyar la II Guerra Mundial, la guerra freda i la Transició. Segur que si hagués anat d'una altra manera, González Pons tindria més escrúpols intel·lectuals a l’hora de donar lliçons a la resta de països europeus. 

Raül Romeva es va fer independentista després que un socialista que havia tingut el pare a la presó en temps de Franco l'escridassés en un ascensor del Parlament Europeu: "Mai, mai parlareu català en aquesta cambra", li va engaltar i Romeva va dir prou. Vés a saber, potser González Pons també es desperta un dia del malson -tot i que s'ho ha montat prou bé, fins ara, el paio.