A les deu del matí vaig obrir l'aplicació de Cabify i vaig demanar un cotxe. Vaig baixar al Parlament amb un xofer sud-americà, vestit amb americana i corbata, que em va obrir la porta, em va oferir una ampolla d'aigua i em va preguntar quina música volia. Devia escoltar les meves converses de telèfon, perquè quan vam arribar a la Ciutadella va dir, tot estirant el coll discretament per sobre del volant:

Así, ¿aquí está el Parlament?

—Exacte.

Pues a ver si se aprueba el Referéndum y somos nación ya.

Amb aquesta empenta inesperada vaig arribar al Parlament i, com que no havia esmorzat i les tàctiques de l'oposició havien deixat l'hemicicle mig desert, vaig anar directe cap al bar. Et veig content —li vaig dir a una figura destacada de l'època del "govern dels millors", que prenia cafè al costat meu.

—Esclar, perquè si no m'han ficat a la garjola —va dir, mirant el fons de la tassa i, tot seguit, alçant el cap amb un cop de coratge—, ja no m'hi posaran. I a més, perquè jo no tinc cinc milions d’euros!

—Però el 2014 hi havia més por —vaig insistir—. 

—Hi havia més por perquè no sabíem quina seria la nostra capacitat de resistència. 

—Ah —vaig fer escèptic—. 

—Home, quan et tires a la piscina i veus que no t'ofegues vas agafant confiança. A més, el país està responent molt bé. No fa gaire em va trucar una persona que feia anys que no veia i em va dir: “Tu no ho saps però jo soc ric i si necessites res estaria encantat d'ajudar-te”. Després hi ha la gent que et trobes pel carrer i que et diu que les multes les pagarem entre tots.

—Però les multes que les pagui la Fundación Francisco Franco, no?

—Sí, sí —va respondre amb energia— però aquesta és la darrera classe.

Quan no feia un minut que havia marxat, va passar el conseller Comín. Anava de bracet de Xavier Rubert de Ventós, que no ha perdut el somriure oriental, de gat que ha viscut més de set vides. El 1999, el filòsof va treure un llibre en castellà que es deia De la identitat a la independència. Agafant-lo pel braç el vaig aturar com si el conegués de tota la vida i li vaig dir: "Què li sembla? Al final potser tindrem la independència i també la identitat, senyor De Ventós".

El conseller de seguida va intervenir per recordar que la segona edició del llibre, apareguda en els primers anys del segle, portava un pròleg de Pasqual Maragall. El pròleg, vàrem recordar tots tres, venia a dir: "Estimat Xavier, deixa'm intentar per ultimíssima vegada això de federalitzar Espanya. Si no me'n surto, et prometo que tots dos ens posarem a treballar per la independència braç a braç."

"En Pasqual faria avui un discurs independentista", va afegir Comín amb aquest entusiasme intel·ligent tan fi que té. Vam comentar que Maragall potser hauria sabut donar més d'èpica al discurs de Junts pel Sí, que va passar un matí feixuc. Els grups independentistes estaven tan concentrats a respondre les argúcies legalistes de l’oposició que no semblaven trobar el coratge per introduir l’element històric, que també és important.

Vam comentar que hauria sigut una gran cosa escoltar Maragall citant el discurs de Ferrer i Sitges a la junta de Braços de 1713, o parlant del general Prim, d’Ildefons Cerdà, de Companys i Macià, o fins i tot de Tarradellas, que va tornar a quedar en mans dels espanyols.

I tot el dia va anar així, envernissat d'una amenitat que contrastava amb l'agror que es vivia a l'hemicicle. El Jordi Cabré em va convidar a l’esmorzar. El president Mas es va aturar a saludar-me, com el senyor que és. Vam trencar el gel amb l'Empar Moliner, que em va dir d'anar a fer copes amb l'Andrea Levy, per compensar aquelles bromes que va fer a TV3 a l'inici de legislatura. Amb Jordi Cuminal vam comentar un tuit una mica malxinat que li vaig fer. Esperanza Garcia, la victoriana del PP, fins i tot em va tirar una floreta: 

—Enric, estàs més prim!

A diferència del 9-N no vaig detectar en cap conversa aquella barreja d’excitació histriònica i de cinisme fatalista que es vivia fa tres anys. Ningú em va preguntar si era optimista. O si aquesta vegada anàvem de veres. Hi havia una certa estupefacció divertida, davant la pressió que els partits unionistes exercien sobre Carme Forcadell. El Parlament semblava una família que s'enfronta a un part molt llarg. 

—Tots aquests formalismes de l’unionisme són una versió xusquera dels temps del pujolisme, quan CiU dissimulava la impotència amb gesticulacions de caire onanista —va dir algú, i tothom va riure—.

Algú altre va deixa caure: "Semblen aquests homes que quan els deixa la nòvia et diuen: a mi el que em sap greu és la manera com ho ha fet."

Després de dinar em vaig trobar l’editora de L’Unilateral, que és militant de Solidaritat, l’expartit de López Tena. “El 9-N va ser un salt moral —em va dir—. “Què vols dir?, li vaig preguntar, mentre l’oposició continuava escarnint Forcadell com si fos la professora de música d’un institut d’alumnes conflictius. “Doncs que, de vegades, hi ha accions que fan que les persones canviïn la manera de percebre la realitat, i que ara ja no ens podran aturar”.

A mesura que la tarda avançava, es va veure que, amb l’aprovació de la llei del Referèndum, el Parlament faria el seu primer acte de sobirania. Cada vegada que els grups unionistes utilitzaven els reglaments de l'Estatut per intentar frenar el referèndum anaven legitimant, per contraposició, la futura legalitat catalana. 

L’Estatut, que es va aprovar com un símbol de la llibertat dels catalans dins l’Estat espanyol, va ser liquidat pels mateixos que mai se’l van sentir prou seu. Quan, finalment, es va arribar al debat el peix ja estava tot venut. 

Vam sentir García Albiol intentant fer de Prat de la Riba amb un castellà penós. Arrimadas va recordar que el Parlament català havia estat abolit per Espanya diverses vegades, com si els diputats independentistes no ho sabessin. Anna Gabriel va fer un discurs vibrant, que fins i tot va fer alçar els convergents de la cadira. I Lluís Corominas va resoldre la seva intervenció en una frase, que era el resum de la jornada i del xoc de trens: 

—Avui no només ens ha tocat defensar el referèndum, també hem hagut de defensar la democràcia a casa nostra.

Per acabar de guarnir el dia es va produir una anècdota curiosa. Vam veure una diputada de Podem retirant les banderes espanyoles que els diputats del PP havien deixat a l’hemicicle al costat d’unes senyeres, mentre Carme Forcadell li demanava que fes el favor de tornar-les al seu lloc. Després Arrimadas es va immolar anunciant una moció de censura a Puigdemont, que potser li anirà bé a l’Albert Rivera, però que pot acabar servint per fer més evident encara el desbordament.